Els estils d’aprenantge són les preferències úniques que tots nosaltres tenim per experimentar contingut nou. Són, com diu Fleethman (2006) les maneres diferents que un aprenent té de copsar la informació.
Així doncs, aquestes preferències estan compostes per unes característiques cognitives, afectives i psicològiques que serveixen com indicadors de com els alumnes perceben, interaccionen i responen als seus ambients d’aprenentatge.
Tothom aprèn d’una manera diferent. No obstant i malgrat els esforços de molts professors, no és fàcil ensenyar a tothom de la mateixa manera… Com diu Mike Fleetham, autor de nombrosos articles sobre educació , aprendre de manera continuada d’una manera que no et va bé o no et funciona, és com portar unes sabates que et queden massa petites o massa grans, és dir, incòmode i frustrant. Us imagineu? I si a més pensem en la sensació de portar aquestes sabates en un terreny desconegut i on no ens sentim segurs… podem imaginar el que senten els alumnes a l‘aprendre una llengua estrangera en un estil diferent al seu.
Alonso et al. (1994) definex l’estil d’aprenentatge com la barreja de factors cognitius, afectius i psicològics que serveixen com a indicadors relativament estables de com un aprenent percep, interactua i respon a l’ambient d’aprenentatge. Cada persona neix amb certes preferències cap a estils particulars, però la cultura, l’experiència i el desenvolupament influencien aquestes preferències”. (Giles, E, Pitre, S., Womack, S., 2003)
Els autors esbrinen en els seus estudis per què en una situació en la que dues persones comparteixen text i context una aprèn i una altra no. La resposta radica en la diferent reacció dels individus, explicable per les seves diferents necessitats sobre la manera per la qual s’exposen a l’aprenentatge i aprenen el coneixement. Els estils d’aprenentatge de cada persona originen diferents respostes i diferents comportaments davant l’aprenentatge.
Així doncs, fa relativament poc que es parla dels estils d’aprenentatge. Un dels primer en fer-ho va ser David A. Kolb, el model del qual es basa en la teoria de l’aprenentatge experiencial, tal i com s’explica en el seu llibre Experiential Learning. Ell descriu dos enfocaments relacionats amb l’experiència d’aprenentatge: Experiència concreta i conceptualització abstracta, així com dos enfocaments relacionats amb la transformació de l’experiència : Observació reflexiva i Experimentació Activa. Segons el model de Kolb, el procés d’aprenentatge ideal integra els quatre enfocaments condicionats per la situació en què es donen.
Més tard, Peter Honey and Alan Mumford (citats per Alonso et al., 1994), van adaptar el seu model al de Kolb, proposant quatre tipus d’estils d’aprenentatge d’acord amb la forma d’organitzar i treballar que són:
– Actiu.
– Reflexiu.
– Teòric.
– Pragmàtic.
Actius. Es tracta de persones que s’impliquen en els assumptes dels altres i són l’eix de totes les activitats que els envolten. Emprenen les noves experiències amb entusiasme. Són de mentalitat oberta, gens escèptics. Es mostren espontanis, creatius, innovadors i desitjosos d’aprendre.
Reflexius. A les persones reflexives els agrada considerar les experiències i observar les des diferents perspectives amb l’objectiu d’analitzar-les abans d’arribar a una conclusió. Són prudents i consideren totes les alternatives possibles abans de decidir. Són lents i detallistes. Escolten els altres i no intervenen fins que no tenen domini de la situació.
Teòrics. Adapten i integren les observacions dins de teories lògiques i complexes. Tendeixen a ser perfeccionistes. Integren els fets amb teories coherents. Els agrada analitzar i sintetitzar. Són profunds en el seu sistema de pensament. Per ells, si una cosa és lògica és bona. Solen buscar l’objectivitat i no els agrada l’ambigüitat.
Pragmàtics. Es caracteritzen per l’aplicació pràctica de les idees. Troben l’aspecte positiu a cada nova idea i n’aprofiten la primera ocasió per a experimentar-les. Els agrada actuar ràpidament i amb seguretat amb totes aquelles idees i projectes que els atreuen. Tendeixen a ser impacients.
Adaptat d’Alosno, Gallegos i Honey, (1994) y (Valerdi, 2002)
REFERÈNCIES
Alonso,C; Gallego, D. I Honey, P. (1994). Los estilos de aprendizaje. Procedimientos de diagnòstico y mejora. Bilbao: Mensajero.
Mike Fleetham. www.thinkingclassroom.co.uk/
Kolb, David (1984). Experiential learning: Experience as the source of learning and development. Englewood Cliffs, NJ: Prentice-Hall.
