Anècdotes de la 2a passejada

La primera sorpresa la vam tenir davant de la tomba d'”El Santet del Poblenou”. Tot estava ple de flors fresques, el terra escombrat i fregat, els objectes nets i ordenats … Una senyora recollia les últimes fulles que havien caiugut d’un roser. Jo em vaig acostar per parlar amb ella. Em va dir que es deia Josefina, que anava tots els diumenges  al cementiri per tenir cura de la tomba d'”El Santet”, que el dia de Nadal no faltava mai, que “El Santet” havia ajudat la seva filla en un tema greu de salut, que feia molt poc temps havia sortit en un programa de TV parlant de la seva fidelitat a “El Santet”… Tal com anava parlant, jo anava reconeixent paraules, sons, modulacions, frases … Vaig preguntar-li si era aragonesa de Terol i ella em va respondre que sí, que era nascuda a Calamocha. El cor em va saltar d’emoció: Calamocha és el poble de la meva mare, enterrada també al cementiri del Poblenou!

La segona va ser comprovar que al cementiri també hi podem trobar coses que ens provoquin riallades. Al nínxol 3.719 vam llegir el següent epitafi:

Josep Verneda em diguí:
Jo, que sense mals ni danys,
passats setanta-nou anys,
robust i trempat visquí.
Un metge … no diré qui,
sols un dia em visità,
un vomitiu m’ordenà,
responguí que no el volia;
em digué que em curaria
i vaig morir l’endemà.

 

Vam trigar més de tres hores per fer el recorregut pel cementiri. Ens sentíem defallir de fam. Encara sort que, molt a prop, al xamfrà de la Rambla del Poblenou amb el carrer Doctor Trueta, al restaurant Barlovento, ens esperava una taula plena de delicioses tapes que van desparèixer en un moment. Els musclos a la planxa estaven “de mort”!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *