Exercicis entrenament natació

Desplaçar-se sobre l’aigua és relativament fàcil, ara bé fer-ho amb una bona tècnica ja és més difícil. Aquí tenim un conjunt d’exercicis per millorar aquesta tècnica. Dirigit al públic en general però especialment als triatletes, esport que de tant en tant practico.
1.- Crol punt mort:
S’ha de realitzar sols una acció cada vegada amb un braç. Només ha d’haver un braç traccionant. El braç que no realitza l’acció estarà bloquejat ja sigui davant de l’espatlla o al costat de la cama. També es pot fer amb una taula.
2.- Crol fregant superfície
Sense canviar casi la teva tècnica durant el recobrament fregar amb els dits la superfície de l’aigua des de quasi la sortida del braç l’aigua fins quasi la entrada de la mà en l’aigua.
3.- Crol sense recobrament aeri o crol amb recobrament aquàtic
S’ha de realitzar la fase aquàtica de la braçada amb normalitat i una vegada el braç ha arribat a la cuixa en comptes de treure el braç de l’aigua, flexiona el colze i s’estira per dintre de l’aigua fins a dur-lo davant del seu muscle per a començar la braçada de nou.
4.- Braços alternats:
Es treballa un determinat nombre de braçades amb un braç mentre l’altre desocupat està aturat en alguna zona de la braçada. Una vegada que s’ha arribat el nombre de braçades exigit o a una distància determinada, el braç que esteve en ús es deté i el que estava desocupat inicia el treball.
5.- Crol tocar taula:
Ens hem de posar-se una taula entre les cuixes i que aquesta sobresurti de l’aigua prou. Realitza en nedo crol amb normalitat però cada vegada que acaba la fase aquàtica de la braçada d’un braç ha de tocar la taula amb els dits, per a després continuar amb el recobro o reciclatge de forma normal.
6.- Crol parts del cos fora:
En aquest exercici s’ha d’efectuar el nedo normal però amb alguna part del cos fora de l’aigua, ja sigui el cap fora, el més usat, o un peu tot l’estona fora o un braç fora i recolzat en el cap o en l’esquena.
7.- Quant toco l’aixella:
Un braç inicia la traçada quan l’altre toca l’aixella. Solament tracciona un braç cada vegada.
8.- Braços de crol amb pullbuoys entre les cames:
Neda només amb els braços, subjectant el pullbuoy entre les cames, a l’altura de les cuixes. 9.- Crol amb punys tancats:
Neda crol normal parant esment en una correcta braçada. S’hauria de compensar el batut de cames amb els braços. Procureu no batre els peus. Si malgrat tot els seguiu movent creueu les cames a l’altura dels turmells.
Intenteu moure els braços de manera que no us desplaceu cap als costats quan doneu les braçades, és a dir, eviteu nedar en zig-zag.
Es tracta de nedar crol però amb els punys tancats. Haurieu de contrastar el nedo amb les mans tancades i obertes11.- Peus de crol amb taula
10.- Reduir el número de braçades:
Realitzar un llarg de la piscina contant el nombre de braçades. Realitzar altre llarg de la piscina fixant-te especialment en el moviment dels braços. Torneu a contar el vostre nombre de braçades Si el nombre de braçades ha disminuït és que la vostra tècnica ha millorat.
Haurieu d’agafar la taula per la part superior en posició de cúbit pron (de cap per avall) i batre els peus. Braços i cos estesos. Turmells relaxats. No treure els peus fora de l’aigua. Tan solament podreu trencar la superfície de l’aigua amb la punta del dit gros. Mantingues el cos en posició elevada. Variants:
  • Proveu a batre peus amb el cap fora i amb el cap dintre
  • Ara proveu a fer respiracions mentre batiu peus.
  • En els exercicis en els quals batiu peus sense fer respiracions podeu col·locar les mans en la meitat de la taula amb els palmells cap avall.
  • Ara intenteu batre amb el dit gros del peu, trencant la superfície amb el dit gros abans d’iniciar el batut cap avall. Mantingueu el cos en posició elevada

10 mentides

Moltes vegades sentim coses i les prenem per veritats sense contrastar la informació. Des d’aquest BLOC, intentaré explicar els falsos mites al voltant de l’esport i la salut.

1. Les agulletes o tiretes es van amb sucre: només disminueixen fent el mateix exercici que les va provocar a menys intensitat.

2. Suant es perd pes: només es perd aigua, que es recupera quan es torna a beure.

3. Es perd pes fent abdominals: la millor manera és fer exercicis aeròbics de més de 30 minuts.

4.
Beure aigua provoca flat: el flat es produeix per falta d’oxigen en els músculs respiratoris.

5. A més esport, més fam: en activitats de llarga durada i baixa intensitat no s’estimula el centre de la fam.

6.
A més proteïnes, més força: per si soles no augmenten la massa muscular i en grans quantitats poden provocar problemes hepàtics.

7. Prendre sucre augmenta el rendiment: tot el contrari, disminueix la nostra energia.

8. Deixar d’entrenar converteix el múscul en greix: greix i múscul són dos teixits diferents que no poden transmutar l’un en l’altre.
9. Estirar és perdre el temps: prevé lesions, millora el rendiment i facilita la recuperació.
10.- Nadar és l’esport més sa: no hi ha un esport més sa que un altre, depen de les característiques de cada un.

Educació postural

En alguna ocasió us heu preguntat quantes hores al cap del dia passeu asseguts? I, com esteu asseguts a la cadira durant aquestes hores? Heu patit mal d’esquena en alguna ocasió?

 

Aquestes preguntes són difícils de respondre però, per mitjà de l’educació postural, podrem respondre a alguna d’elles. Però, què és l’educació postural? Com el seu nom indica, és l’acte d’ensenyar i aprendre tot el que fa a la posició del cos en les accions que realitzem al llarg del dia. Estadísticament el 90% dels factors que influeixen en el mal d’esquena són deguts a males posicions del cos en les situacions quotidianes. És sabut que els alumnes fan la major part de les seves classes asseguts davant d’una taula. Per això, és summament important la correcta posició del cos en aquesta taula. Per aquest motiu, recomanem:
– Realitza esport de forma regular.

– No sobrecarregar la motxilla amb coses innecessàries fent, per exemple, us de la taquilla per deixar els llibres que no vagis a utilitzar.

-Seure de forma adequada: donant suport a la zona lumbar en el suport de la cadira, els peus a terra amb els genolls en angle recte respecte dels malucs i aquestes també amb la columna vertebral.

– La taula ha d’estar a l’altura del pit i pròxima a aquest.

Amb aquests consells podran gaudir de la seva esquena durant molts anys

 

Esquí de fons: Pas de patinador

 El anys 80 van veure el sorgiment de la tècnica de patins d’esquí (o patinar o estil lliure), que s’aproxima el moviment de patinatge sobre gel o patinatge sobre rodes. En aquesta pàgina trobareu informació sobre la seva tècnica.

Posició del cos

 El cap, els malucs i els esquí han d’estar alienats en la mateixa direcció posicio-del-cos-01

 

 

El cos està completament sobre l’esquí, i aquest està pla sobre el terra. El genoll lleugerament flexionat.

posicio-del-cos-02

 

Un pas

La tècnica d’un pas en el pas de patinador és fer un doble moviment d’empenta amb els braços de propulsió per a cada cama. Aquesta tècnica també es coneix com V2″perquè hi ha dos impulsos a cadascuna V” sobre el terreny. Aquesta tècnica requereix un bon equilibri, i pot ser utilitzada en un esforç sostingut (com curses de velocitat) o per pujar una pendent més o menys pronunciada.

1. En el moment de col·locar els pals sobre la neu tot el cos està per sobre de l’esquí esquerra i alineat a la direcció d’aquest últim.
2. Doble empenta dels braços i propulsió de la cama al mateix temps.
3. L’esquiador es llença sobre el seu esquí dret amb el cos, per sobre del seu esquí.
4. Reagrupament dels peus i els braços per començar de nou la propera doble empenta.
5. Doble empenta dels braços i propulsió amb la cama dreta en la nova direcció. Els tres segments (els dos braços i la cama dreta), impulsant al mateix temps.
6. Lliscar sobre l’esquí esquerra amb el cos molt per sobre d’aquest últim.

 un-pasDesplaçament (esquiador vist d’esquena)

 

La tècnica de desplaçament és la tècnica utilitzada per patinar en les pistes amb pendent empinada. El moviment es caracteritza per un impuls triple, en un costat (2 pals + una cama de propulsió), seguit d’un impuls d’una sola cama per en l’altre costat. Els pals es planten en forma gradual. El desplaçament s’ha d’utilitzar en les vessants pronunciades.

Nota: En aquest imatge, l’esquiador es desplaça des del costat esquerre. Aquesta tècnica es pot realitzar en ambdós costats, i l’esquiador versàtil tindrà un avantatge per utilitzar el bon costat en funció de la pendent.

 offset
1. L’atac dels pals sobre la neu es fa al mateix temps que l’esquí esquerra. Els pals van en la direcció del esquí esquerra.
2. L’esquiador empeny sobre el seu pal dret i tira a l’esquerra. El cos es mou sobre l’esquí esquerra.
3. Hi ha una rotació de les espatlles i la pelvis cap a la dreta.
4. Propulsió del braç i la cama esquerra a la dreta.
5. L’esquiador llisca en la nova direcció.
6. L’esquiador mou tot el cos sobre el peu i esquí dret.
7. Durant el desplaçament, el cos gira cap a l’esquerra.
8. Tornada dels braços cap endavant i després tot el cos s’alinea sobre el peu esquerre.
9. El moviment torna a començar des del costat esquerre

 

En la imatge de continuació tenim un vídeo fet a La Rabassa d’un component de l’equip nacional juvenil.

 

esqui-de-fons-218

El CANSI (Associació Canadenca d’Instructors d’Esquí Nòrdic) ha produir aquest vídeo de 1 hora i 10 minuts en col·laboració amb l’estudi de XCZone.tv. Aquest vídeo utilitza un enfocament basat en habilitats per ajudar els estudiants el desenvolupament de les habilitats bàsiques de l’esquí. Els exercicis presentats estan dissenyats per desenvolupar les competències bàsiques i els patrons de moviment. Una vegada que l’estudiant ha desenvolupat les habilitats bàsiques es poden aplicar a totes les maniobres d’esquí. El paper de l’instructor és trobar la millora de les habilitats més adequades, exercicis per facilitar l’aprenentatge de l’estudiant. Encara que és important que els esquiadors de totes les capacitats de treball en aspectes bàsics, intermedis i esquiadors avançats requereixen refinaments més subtils en el seu esquí. Aquest vídeo representa el Manual de l’instructor CANSI, el Seminari Tècnic Nacional 2004/2005 i les opinions dels instructors CANSI i canadencs PNCC (Nacionals d’Entrenadors del Programa de Certificació) entrenadors. Els llocs de rodatge van tenir lloc a Mount Washington (Colúmbia Britànica), Ottawa (Ontario) i el parc de Gatineau / Campament Fortu

sky-your-best

Esquí de fons: Estil Classic

Pas Alternatiu

El pas alternatiu és la tècnica més comuna en l’esquí de fons, i normalment s’ha d’utilitzar en llocs plans i fals plans de pujada..

 

1. L’esquiador està en l’inici de la fase de lliscar i al final de la propulsió.
2. L’esquiador comença el reagrupament i tot el pes està en el esquí que llisca. El peu que ve de darrere no pes.
3. Els dos peus són iguals, però el pes segueix en el esquí que llisca. Abans del final de la lliscada, el genoll es flexiona per pressionar l’esquí i preparar la següent propulsió.
4. És la propulsió i el pes de l’esquiador serà llançat cap endavant, sobre l’altre esquí ara lliscant.
5. Aquest és l’inici de la fase de lliscar

 pas-alternatiu

Doble empenta

La doble empenta és una tècnica que no implica cap acció “puntada”. S’utilitza per a qualsevol pendent avall, on l’acció d’empènyer amb les cames es fa impossible. Amb la tècnica i l’ús adequat dels músculs abdominals, l’empenta doble és un moviment efectiu que es pot mantenir durant un llarg període.

un-pas-doble-empenta1. Tot el cos està lleugerament desequilibrat cap endavant sense aixecar els talons.
2. Quan els pals toquen la neu, els braços estan bloquejades i la part superior del cos recau en els pals.
3. Els abdominals, es contrauen ajudats pels musculs de tot el tronc que empenyen sobre els pals.
4. És llavors quan els braços comencen a empènyer.
5. Els braços segueixen empenyent i passen per sota dels genolls. Aquests són lleugerament doblegats.
6. Hi ha extensió completa del braç cap enrere per guanyar uns centímetres d’empenta.
7. Tan aviat com els pals deixin la neu, l’esquiador s’aixeca per aprofitar el lliscament  sense esforç

 

Un Pas / doble empenta

Aquesta tècnica s’utilitza a mig camí entre el pas alternatiu i la doble empenta, és a dir, quan la pendent no és suficient accentuada per efectuar una de les tècniques esmentades anteriorment.

un-pas-doble-empenta1. L’esquiador transferències tot el seu pes en  l’esquí de propulsió.
2. L’esquiador s’impulsa cap endavant llançant els seus braços a l’alçada de l’espatlla.
3. Aquest és el començament d’un doble impuls per tant, un lleuger desequilibri cap al front.
4. La part superior del cos cau sobre pals, els braços rígids i la part posterior del peu cap enrere. Quan els peus estan igualats, el pes és igual en ambdós esquís.
5. La part superior del cos i els abdominals empenyent sobre els pals.
6. Els braços completen la doble empenta i passen per sota dels genolls.
7. Extensió total dels braços per maximitzar l’empenta i el cos s’eleva

 

 

Teoria 2n trimestre: L’Entrenament

Entrenament, arxiu en pdf

Presentació en Power Point:

 

http://www.slideshare.net/csalomo/batx-mdul-1-planificaci-de-lentrenament

 

També és interessant aquest presentació de un treball de recerca sobre planificació de l’entrenament: http://www.slideshare.net/BorjaBalaguerCabeza/la-planificaci-de-lentrenament-6763218

 

1.- EL CONCEPTE D’ENTRENAMENT

Ja coneixes les capacitats o qualitats motrius, i saps que són la base de la condició física; però, si vols millorar o mantenir el nivell, necessites un mètode o sistema de treball que t’ajudi a aconseguir-ho.

            El bon esportista gaudeix de l’entrenament perquè sap que superant les dificultats arribarà a les fites que s’ha proposat. L’entrenament s’ha convertit en un procés sistemàtic i cada vegada més científic, amb unes lleis i uns principis bàsics que el regeixen

4.- COM HA DE SER UN ENTRENAMENT

4.1.- Els elements que determinen l’entrenament.

Hi ha molts elements que caracteritzen i determinen directament l’entrenament, però tots ens defineixen els més important: la càrrega (el treball) i la recuperació (el descans).

La càrrega

La càrrega de l’entrenament ens indica el treball realitzat, i es defineix amb dos indicadors fonamentals: el volum i la intensitat.

La intensitat ens indica la qualitat del treball o la intensitat de l’esforç,  s’expressa segons el sistema d’entrenament en tant per cent del treball màxim, velocitat, freqüència cardíaca, dificultat del treball, et…

5.-LA RESISTÈNCIA. SISTEMES i MÈTODES D’ENTRENAMENT

 

És la capacitat que té l’organisme per a mantenir un esforç físic durant un temps perllongat.

Tipus de resistència:

 

1. Resistència aeròbica: són esforços de llarga durada i ritme suau en què l’oxigen que arriba al múscul és suficient per executar l’exercici. La quantitat d’oxigen que respirem és igual o major al que necessitem. La freqüència cardíaca oscil.la entre les 140-160 ppm. Aquesta pot ser:

  • Potència aeròbica: V:2′-10′; I:60-80% FCM. Prova de 1500 m. d’atletisme.
  • Capacitat aeròbica: V:10′-2h.; I:40-60% FCM. La marató.
  • Endurança: V: 20′-varies hores; I: 30-50% FCM. Una excursió caminant per la muntanya.

 

Característiques de la R. Aeròbica:

• Els músculs reben suficient oxigen per realitzar l’exercici.

• Són esforços d’una intensitat suau i moderada.

• Són exercicis de llarga durada.

• La sensació de cansament que experimentem és petita.

 

2. Resistència anaeròbica: són esforços de curta durada i un ritme intens, en els que la quantitat d’ oxigen que necessita la musculatura per a treballar és inferior a la que es pot respirar. La freqüència cardíaca es situa al voltant de les 180 ppm i més. Pot ser:

  • Resistència anaeròbica alàctica: V:15”; I:90-100% FCM.

S’utilitza en esforços explosius d’intensitat màxima i en proves de velocitat de duració inferior a 15”. La freqüència cardíaca oscil·larà al voltant dels 180 p/m i en ocasions pot pujar més.

Exemples esportius: salt de bàsquet; carrera de 100 m.

  • Resistència anaeròbica làctica: V: 15”-2′; I: 80-90% FCM.

Son esforços que utilitzen la degradació del glucogen sense presència d’oxigen produint-se àcid làctic. Quan més gran sigui la intensitat de l’esforç serà més gran el dèficit d’oxigen i major la producció d’àcid làctic.

La freqüència cardíaca estarà per damunt de les 180 p/m arribant inclòs a les 200 p/m o més. Exemples esportius: els 200 m., els 400 m. i els 800 m. en atletisme; alguns esforços fets en esports d’equip

5.4.- SISTEMES D’ENTRENAMENT

Els sistemes d’entrenament ens permeten aconseguir uns objectius mitjançant la realització d’exercicis físics. Ens serveixen per a preparar totes les qualitats físiques dels individus.

A. SISTEMES CONTINUS: Es realitza un esforç físic de manera continuada, sense pauses ni interrupcions. Per exemple, nedar 2000 metres, córrer 30 minuts, practicar una hora d’aeròbic, anar 2 hores en btt…

SISTEMA CONTINU HARMÒNIC: es treballa sempre a intensitat constant, per exemple córrer al mateix ritme.

SISTEMA CONTINU VARIABLE: l’esforç es realitza variant la intensitat, per exemple córrer fent canvis de ritme  (fartleck)

B. SISTEMES FRACCIONATS: Es tracta de dividir o fragmentar l’esforç en diverses parts separades per un interval anomenat pausa de recuperació. Per exemple, nedar deu vegades un minut, fent un descans de dos minuts cada vegada.

Aquest sistema permet treballar a una intensitat més alta ja que el temps que dura l’esforç és més curt, i també permet descansar en les pauses de recuperació.

SISTEMA INTERVÀLIC: Es fracciona l’esforç mitjançant pauses de recuperació incompletes (120-130 ppm). L’esportista ha d’iniciar l’esforç sense haver recuperat del tot

SISTEMA PER REPETICIONS:  També es fracciona l’esforç en parts petites de treball, però la diferència és que la pausa de recuperació és completa (100 ppm).

 

Teoria 2n trimestre: Voleibol

Dossier Voleibol, arxiu per descarregar

 

En els arxiu següents podem veure en imatges com es realitzen els cop de dits i el toc d’avantbraç

Cop d’avantbraçs fotos       Cop de dits fotos

 

1. -Referència històrica

  L’any 1895 William G. Morgan va crear un esport pensant en els executius que no podien practicar un esport gaire mogut degut a la seva edat. Es jugava amb la cambra d’una pilota de bàsquet. Podien jugar de 10 a 15 jugadors per equip. Aquest esport fou divulgat per els missioners i pels soldats americans durant la 1 Guerra Mundial. Però els japonesos foren els qui implantaren les novetats que han quedat actualment en el voleibol.

  

Característiques diferencials del voleibol:

 

·És un esport col·lectiu en que es necessita la col·laboració constant dels companys. L’objectiu del joc és fer que la pilota toqui el terra en el camp del contrari.

  • Els equips jugant en dos camps separats per una xarxa.
  • No té un objectiu específic (ficar la pilota en un forat, porteria o cistella) sinó que la pilota té una amplia zona de punt.
  • És un esport de impacte ja que la pilota no es pot agafar. Sols poden fer 3 impactes seguits el mateix equip i mai pot tocar un jugador la pilota dos cops seguits.
  • Quan una acció tècnica es realitza malament, es penalitza.
  • Tots els jugadors han de jugar en totes les posicions i han de fer de tot.
  • No es juga per temps sinó per punts.
  • Cada vegada que es recupera el servei es realitza una rotació en sentit de les agulles del rellotge.
  • Sols es juga a guanyar ja que no pot haver mai empat.
  • Totes les accions que es fan són decisives ja que sempre puntuen o es penalitzen si estan mal fetes. Això fa que hi hagi una gran tensió durant el joc i per això la tensió és un factor de cansament i fatiga important.

desenvolupament-del-joc

 

 

2. COMPOSICIÓ GENERAL DEL VOLEIBOL:

 

2.1. Mitjans tècnics: són moviments mecànics que són efectius de possible aprenentatge general. Els medis tècnics de que disposa el voleibol són:

 I- defensius:

 -passada d’avantbraç

  -bloqueig

  -les caigudes

 II- ofensius:

 -Servei

  -passada de dits

  -rematada

 III- d’utilització comú: serveixen per l’atac i la defensa i són els següents:

 -desplaçaments

 -posició fonamental (alta, mitja i baixa)

 

2.2. Mitjans tàctics:

 I- recepció: en W o 1-3-2

 II- defensa: en central avançat o 3-1-2

 III- atac: -col·locador a torn

 -4 R- 2 C(4 rematadors i 2 col·locadors)

 

2.3. Mitjans reglamentaris:

 

A. – El camp:

  

terreny-05

B. – L’equip està integrat per dotze jugadors, sis que inicien el partit i sis que seuen a la banqueta.

 C. – l’objectiu del joc és fer que la pilota boti en el camp del contrari.  .

  

3.-La passada de dits:

 

Segons el reglament, el toc ha d’ésser que la pilota toqui un sol cop amb el cos i que surti rebotada. Es pot tocar la pilota amb qualsevol part del cos per sobre de la cintura. (Actualment amb qualsevol part del cos)

La passada de dits és el més precís.

 

La seva funció és col·locar la pilota, en condicions òptimes, a un company perquè la remati. També ens pot servir per rebre una pilota molt alta o per passar-la a l’altra pista quan no tenim possibilitat de rematar.

 

A. – moviments abans del contacte

B. – contacte amb la pilota

 Tots els moviments d’un jugador en la pista segueixen el mateix esquema:

-desplaçament

-fixació

-orientació amb la característica de que és un moviment sempre d’anada i tornada, ja que el jugador sempre torna al punt de partida.

 [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=khL3RyljvSc[/youtube]

 

Cal tenir en compte que…

Els errors més freqüents són…

·El contacte amb la pilota es produeix amb el polze i els dos o tres dits següents, amb la pilota per damunt nostre i una mica avançada. Els colzes, en el moment del contacte, estan flexionats, però ni massa junts ni massa separats.

·L’extensió dels braços es produeix abans de l’extensió dels canells, que proporciona a la pilota l’impuls final.

·De vegades, els jugadors efectuen una passada cap enrera (és el que sembla que fa la jugadora de la tercera fotografia). Per a efectuar-la, cal situar-se sota la pilota i arquejar el cos una mica cap enrere.

·Ajuntar els colzes de manera que els avantbraços quedin paral·lels.

·Al contrari, separar massa els colzes, de manera que els dits d’una mà quedin gairebé alineats amb els dits de l’altra mà.

·Colpejar la pilota fent servir només l’impuls que proporciona l’extensió del canell, sense estendre primerament l’articulació del colze. És com si volguéssim saltar sense flexionar els genolls, fent servir només l’articulació del turmell.

 

4.-Pasada amb l’avantbraç:

També s’anomena recepció, ja que és la que més s’usa per rebre els serveis i defensar les rematades de l’equip contrari.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=HLg1kIPYqzI[/youtube]

 

Cal tenir en compte que…

Els errors més freqüents són…

·La pilota exerceix menys pressió i, per tant, fa menys mal si la superfície de contacte amb els braços és més ampla. Això és especialment important quan fa una mica de fred.

·Si la superfície de contacte és molt ampla,  és molt més fàcil de preveure cap a on anirà la pilota. Per això, la meva recomanació és que no enfrontis les mans i que facis rotar els braços cap a fora per tal d’aconseguir una superfície plana el més gran possible.  Com pots veure a les fotografies, les grans competidores no ho fan així. Però nosaltres no som jugadors o jugadores amb experiència.

·Romandre estàtic. Cal moure’s lateralment per tal d’estar sempre darrera la pilota en el moment del cop.

·Flexionar o elevar molt els braços. La pilota, en comptes d’anar cap a la línia d’atac perquè un company faci la passada amb els dits, s’eleva quasi perpendicularment o se’n va cap enrera.

·Colpejar amb les mans entrecreuades. A més a més de fer mal, la pilota tendeix a desviar-se de manera imprevisible

 5.- El servei

 

És l’element tècnic amb que s’inicia el joc. El servei és una acció directa d’atac, és a dir, no pot intervenir cap company abans que la pilota traspassi la xarxa.

Aquests són els principals tipus de servei, segons el moviment tècnic que s’executi:

Servei baix o de mà baixa:

Es tracta del servei més fàcil i segur. Es col·loca la pilota sobre la mà davant del cos, a l’alçada de la cintura. La pilota no es llança, sinó que espera el cop. El cop de servei es produeix amb la mà lliure, en forma de cassoleta, després d’un moviment del braç estirat, de darrere cap a davant. Tot el cos acompanya el moviment final cap endavant.

Cal tenir en compte que…

Els errors més freqüents són…

·Pots colpejar la pilota amb la mà o amb la part interior del canell.

·El braç ha d’estar sempre estès. El cop s’ha de produir amb el braç en diagonal.

·No has de colpejar la pilota massa fort (no cal que la pilota s’elevi molt), però sí amb un moviment ràpid i circular del braç, que es mou des d’enrere cap endavant.

·Flexionar el braç.

·Colpejar la pilota prop de l’horitzontal.

·Llançar la pilota massa alta amb la mà contrària.  Si ho fas així, el cop s’acabarà produint prop de l’horitzontal i la pilota s’elevarà molt, però probablement caurà dins del teu camp

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=oOa3jPSE3Do[/youtube]

Servei de tennis o de mà alta:

Tal com el seu nom indica, l’execució d’aquest servei és similar a la del tennis. De cara a la xarxa, es llança la pilota amunt, per sobre del cap. Mentre puja la pilota el braç s’arma, i en el punt més alt de la trajectòria de descens, es colpeja la pilota amb la mà oberta i els dits junts.

6.-El remat

Cal tenir en compte que…

Els errors més freqüents són…

·El contacte amb la pilota s’ha de produir en el punt més alt possible (llevat quan busquem de sorprendre l’equip contrari)

·El cop es produeix amb la mà, culminant un moviment ràpid del braç, dirigint la pilota cap el terra.

·Quan l’equip contrari bloqueja,  la persona que remata té diferents alternatives:  rematar fort perquè la pilota bloquejada surti fora, canviar la direcció de la rematada per tal d’evitar el bloqueig, o fer una deixada per sobre del bloqueig.

·El jugador que remata fa normalment un salt cap endavant. Ha d’evitar trepitjat la línia de separació dels dos camps (o el camp contrari). Tampoc pot tocar la xarxa o colpejar la pilota dins del camp contrari.

  • No colpejar la pilota fort i cap avall.
  • Colpejar la pilota dins el camp contrari.
  •  Tocar la xarxa abans que la pilota toqui el camp contrari.

 

7.- Passada d’esquena

8.- El bloqueig

Posició bàsica d’execució

Cal tenir en compte que…

Els errors més freqüents són…

·El bloquejador ha de coordinar el seu salt amb el salt de la persona que remata.

·Cal ajuntar els braços perquè no passi la pilota entre ells.

·Tocar la xarxa, especialment durant la caiguda.

·Colpejar la pilota en comptes de bloquejar-la (és falta si l’acció es produeix dins del camp contrari).

·Saltar abans que ho faci la persona que remata.

9. -TÀCTICA COL·LECTIVA

La tàctica col·lectiva ve determinada per la posició dels jugadors en el terreny de joc, segons els objectius de:

-quantitat de jugadors

-distribució dels jugadors

Quin és l’ordre lògic d’una jugada?

 

En una bona jugada podem observar la seqüència següent:

Recepció: la realitzen els defenses. Normalment s’usa la passada d’avantbraç, si bé a vegades també utilitzem la passada de dits. Cal passar la pilota al col·locador.

Col·locació: la realitza el col·locador mitjançant el toc de dits, per enviar-la al rematador.

Rematada: la fan els rematadors.