Fascitis plantar

DOLOR A LA PLANTA DEL PEU DEL CORREDOR
Una de les lesions més freqüents del corredor és la trobada entre la unió del taló i la fàscia plantar. Porta el nom tècnic de fascitis plantar. És la inflamació de la membrana o aponeurosis que recobreix la musculatura de la planta del peu i de la seva zona insercional al taló.

En els corredors de fons, el dolor a la planta del peu més freqüent és degut a la inflamació de la aponeurosis plantar (o fascitis plantar), provocada per les traccions repetides i importants en cada impacte i la propulsió del peu. La funció d’aquesta fàscia és la de proveir a l’arc longitudinal del peu d’estabilitat i d’absorció d’impactes

Les CAUSES d’aquesta lesió són múltiples

L’entrenament inadequat, la sobrecàrrega, variacions anatòmiques en els peus, pronació exagerada, peus plans, planta del peu arquejada i rígida (peus buits), un tendó d’Aquil curt, persones que té limitada la flexió del turmell, un calçat inadequat (sola massa rígida o massa tova, desgast excessiu del taló), córrer sobre les puntes dels peus, també els descensos poden afavorir la fascitis, sobretot en atletes amb desequilibris biomecànics en extremitats inferiors que ens obliguen a mal recolzament, la diferència de longitud de les extremitats inferiors, tèbies corbades, malucs en anteversió.

El sobrepès: un sobrepès de 3k entrena en cada suport un impacte suplementari de 9k, sobrecàrrega de quilòmetres.

També pot aparèixer en altres esports que es practiquen sobre superfícies dures, i en persones que no fan esport.

La fascitis plantar ocorre quan sotmetem a estrès repetit al nostre taló, sobretot quan correm sobre terrenys o superfícies dures, perquè provoquen un continu cops sobre el mateix, portant al que anomenem mèdicament micro traumatismes, que provoquessin una inflamació al taló i posteriorment al dolor.

En casos de dolor crònic del taló, hi ha qui busca si hi ha l’anomenat esperó calcani (pic a la part inferior del taló que s’observa en la radiografia), que provoca la inflamació al voltant de les fibres de la fàscia, encara que en atletes no té perquè ser la causa de la fascitis. A més un 15-25% de la població sense símptomes té esperó calcani, i molts corredors amb fascitis no ho tenen.

PERÒ QUÈ ÉS LA fascitis plantar?:
Perquè ho entenguem, és una lesió que ens pot afectar els corredors, que desemboca en una reacció inflamatòria a la planta del peu, provocant dolor en la mateixa i que té el seu origen en el calcani ( el taló del peu), en el tubercle mitjà d’aquest, que està a la part de baix del taló. El dolor està causat per una degeneració del col•lagen que provoca l’anomenada inflamació crònica.

El corredor presenta un típic dolor a la part inferior del taló, comença amb un suau dolor, intermitent, que pot convertir-se en agut i persistent en produir la fascitis plantar i arriba a ser punxant, penetrant, especialment als matins en els primers passos al aixecar-se del llit, i va desapareixent, en general en una quinzena de minuts. O després de períodes d’inactivitat (estar assegut una estona). El dolor ho sentim com la impossibilitat o patiment important al suport o al pujar escales, en caminar descalç, de puntetes o de talons, pot arribar a limitar l’activitat diària.

El dolor el reproduïm si ens toquem el taló en la seva part anterior i seguim el recorregut de la fàscia, per la planta del peu, augmentant amb la flexió dels dits del peu.

En començar a córrer, com en altres lesions degudes a sobrecàrrega esportiva, es pot desencadenar el dolor sobretot al començament d’una sessió d’entrenament. Pot disminuir durant la carrera, no reapareixent fins al final de la mateixa, de vegades, diverses hores després o al final del dia. Com no volem parar de entrenar, caiem en un cercle viciós, on amb cada entrenament agreujar més la lesió, arribant en casos més severs a incapacitats per a l’activitat diària.

La lesió pot ser en un peu (unilateral) o en els dos (bilateral). Es descriu com un dolor agut, que impossibilita el suport del peu, i que va cap a tota la planta del mateix.

DIAGNÒSTIC: Com saber quina lesió tenim?

No es necessiten fer proves especials per saber que tenim una fascitis plantar. Els metges en explorar el corredor, i interrogar-lo, fan una correcta història, per arribar al diagnòstic.

Fer radiografies només servirà per veure si hi ha un pic en el calcani (taló) que es diu esperó calcani, que apareix en ocasions, encara que la seva presència o absència no és d’ajuda per al diagnòstic de la fascitis plantar. I altres proves només serviran quan no estigui clar que és una fascitis plantar

PREVENCIÓ DE La fascitis plantar

El més important per a nosaltres, serà prevenir aquesta lesió, ja que és relativament fàcil i no ens ocuparà molt de temps, ho farem incorporant uns exercicis fàcils d’estirament.

ESCALFAMENT I ESTIRAMENTS: Abans de cada entrenament, hauríem rodar suau de 5 a 10 minuts, i després de l’entrenament procedirem a realitzar a més dels estiraments habituals, els específics de la planta del peu, per disminuir la probabilitat de lesió a la fàscia de l’ peu i les múscul tendinoses

EXERCICIS D’ESTIRAMENT

Si tenim molèsties a la planta del peu, es faran els estiraments abans, després de l’entrenament i abans d’anar a dormir. Es realitzaran durant 15”, augmentant 5”cada dia fins a arribar a 1 minut cada un.

Exercici 1: ens situem amb el peu lesionat sobre el genoll contra lateral, agafant la base dels dits amb la mà, i estirant d’ells cap enrere cap a la canyella fins notar que l’arc de la planta del peu es tensa, llavors mantenim 15 ”i repetim. Farem 3 sèries de 10 repeticions al dia.

fascitis-007x

Exercici 2: Posició inicial: braços estesos, palmells de les mans contra la paret mantenint l’esquena recta, genolls flexionats, peus separats. El peu del costat que volem treballar, estarà una mica cap enrere. Augmentem la flexió del genoll del costat de la aponeurosis plantar que vulguem estirar, mantenint el taló bé enganxat a terra. A partir d’aquesta posició, estant les cames flexionades, aquest exercici es pot dividir en 4 parts: ens situarem amb els turmells en dorsiflexió de 10º a 15 º, cames discretament flexionades, estirarem d’aquesta forma a més de la fàscia, el bessó, també amb un peu de front, en abducció (cap a fora), en adducció (cap endins). Hem de notar, des del taló als dits, certa tensió però no dolor.

Exercici 3: el mateix exercici que l’anterior, però estirant les cames per al múscul soli. Recolzant-se contra la paret, avançant la cama que no estirem, mantenint el taló de la cama a estirar enganxat a terra, amb els dos peus en la mateixa direcció.

Exercici 4: amb pilota de golf o pilota petita de goma dura (d’aquestes que boten tant), situar a la planta del peu, i fer-la rodar per tot l’arc del peu en ambdós peus, tenint cura de no pressionar en excés la zona, i mantindrem especial cura en el centre del taló. També estiraments dinàmics amb un pot o llauna.

fascitis-006x

Exercici 5: Massatges amb els nostres dits l’arc longitudinal del peu, de forma circular, sobretot sobre del punt dolorós principal, ho podem fer 3-4 vegades al dia

fascitis-008x

Exercici 6: Amb els dits en flexió, seure a terra, sobre els talons (peus descalços), mantenir la postura deu minuts. Baixarem els glutis cap als talons fins que notem la tensió. Si apareix dolor en aquest procés, elevarem els glutis

fascitis-003x

EXERCICIS D’ENFORTIMENT

Destinats a enfortir els músculs del peu abans i després de la lesió.

Exercicis per quan tenim la lesió:

a. Alfabet: Escriure amb els dits del peu en l’aire, l’alfabet complet, 3 vegades.
b. Pressió dels dits: assegut amb les dues cames esteses, prémer els 5 dits fins ajuntar mantenint 5”. Relaxar el peu i procedir a obrir els dits dels peus com un ventall, repetir 10 vegades amb els dos peus, 3 vegades al dia.
c. Agafar bales: farem servir els dits per agafar petits objectes, com bales, i posar-les en una caixa, 5 vegades al dia.
d. Cercle del turmell: girar en cercles al turmell en ambdues direccions utilitzant el major angle possible. 3 vegades al dia.

Exercicis per abans i després de la lesió:

a. Pressió sobre esglaó: dret sobre la vora d’un graó, ens donarem suport sobre els dits i premem cap avall amb el taló, comptant fins a 5 i relaxarem, repetirem 10 vegades.

fascitis-005x

b. Agafar amb tovallola: assegut en una cadira, amb una tovallola estesa sobre el terra davant nostre, agarrarem la tovallola amb els dits recollint, mantindrem el taló a terra repetirem 10 vegades, 3 vegades cada dia.

fascitis-002x

ELECCIÓ DE LA SABATILLA:

L’elecció de la sabatilla adequada, és imprescindible per a la prevenció de la fascitis plantar en atletes.

La sabatilla ha de ser:
– Confortable.
– Mida adequat, els peus no són necessàriament simètrics.
– Comprar al final del dia, ja que és quan tenim la talla més corresposta amb la dels entrenaments i carreres.
– Provar-sempre, encara que sigui el mateix model, pot variar encara que sigui mínimament la mida.
– Sola amortidora, estabilitzadora i flexible.
– Taló que reculli el turmell.
– Elevació de la part posterior que protegeixi el tendó d’ Aquil•les.

A botigues especialitzades de corredors, trobarem l’assessorament adequat per a la correcta elecció de la sabatilla, ja que en moltes d’elles són atletes experts els que ens assessoren sobre la més adequada.

En el calçat de diari, no utilitzar talons de més de 3.8cm en noies i evitar les sabates desproveïts de cordons.

TRACTAMENT:

Si bé, no existeix evidència de l’efectivitat d’un tractament determinat per a la fascitis plantar, sí que disposem d’unes recomanacions que en molts casos poden portar a la curació d’aquesta. Entre elles hi ha la correcció dels errors de l’entrenament.

Per curar-se amb rapidesa i sense recaigudes, cal identificar com més aviat millor la lesió i començar a evitar el gest dolorós que la provoca, ja que una vegada instaurada la mateixa, per curar-se definitivament podem trigar de 8 a 18 mesos

Amb el començament de les molèsties, el gel, ultrasons, massatge de fricció, estimulació elèctrica muscular, són els tractaments d’elecció, si responem a un d’ells, seguirem utilitzant fins a la curació de la lesió.

• En fase aguda del dolor, utilitzarem el GEL, que s’aplica en bosses de gel-gel o de forma casolana com bosses de pèsols congelats, farem un massatge sobre la zona durant 10 ‘a 20’, no més de 30 ‘i 3 o 4 vegades al dia. Amb això evitarem la inflamació. La utilització repetida de gel o crioteràpia és el tractament més eficaç. El fred limita el dolor, la inflor, l’hematoma i la inflamació.

• Els ULTRASONS CONTINUS (5-10W/cm) durant 5 ‘al dia, s’utilitzarà en la fase post aguda de la lesió. (A les 48h de la mateixa). Els efectes dels ultrasons (reducció del dolor, augment del reg sanguini, augment del metabolisme i reducció del espasme muscular) ajuden en el tractament de la lesió, i donen un bon resultat en atletes.

• El MASSATGE PROFUND, en petits moviments circulars sobre l’àrea afectada, faran que es reabsorbeixi l’edema i es redueixi l’espasme muscular. Es farà diàriament i durant 5-10 ‘, fins que els símptomes desapareguin.

• La COMBINACIÓ D’ULTRASONS AMB ESTIMULACIÓ ELÈCTRICA pot ser efectiva, l’ultrasò actua sobre els teixits profunds i l’estimulació muscular augmenta la flexibilitat de la planta del peu

ONES DE XOC extracorpòries, pot ajudar a curar la fascitis en corredors amb dolor plantar de més d’un any d’evolució, amb dolor crònic a la zona del taló. Hi ha autors que la recomanen, però la seva efectivitat està en estudi.

• ACUPUNTURA, recomanada per alguns autors.

• TAPING (embenat amb tires de esparadrap adhesiu) pot ajudar a calmar el dolor. Un embenat tipus Taping limitarà la tensió sobre la fàscia plantar. També és útil quan hi ha hagut una ruptura de la aponeurosis, i per atenuar o eliminar les inflamacions d’aquesta aponeurosi.

• ORTOPÈDIA: En dolor agut, es poden utilitzar plantilles d’absorció d’impactes, plantilles de descàrrega, plantilles personalitzades amb estudis biomecànics previs per corregir el var-valg del peu.

En el cas de peus buits o plànols, per a la correcció postural, plantilles amortidores o aquelles que fan descàrrega en els caps dels metatarsians.

• INFILTRACIONS DE ESTEROIDES: Poden alleujar el dolor, però no curar-nos, si no es corregeix el desordre Biomecànic que la provoca no ens solucionarà el problema. A més es realitzaran amb precaució ja que poden desencadenar un trencament de la fàscia o atròfia de la mateixa, així com una osteomielitis del calcani i lesió del nervi lateral plantar, entre altres.

• ANTIINFLAMATORIS: Harpagofit, Arnica, en forma de fitoteràpia o d’homeopatia, si el dolor és puntiforme en el taló sense estendre’s a la planta del peu: Kalium Bichronium de homeopatia

Si falla el tractament mèdic, es pot procedir al TRACTAMENT QUIRÚRGIC. Cirurgia, La Guia Americana de l’American College de cirurgia del turmell i peu, consideren aquest tractament si el dolor persisteix després de 3 mesos de tractaments sense resultats. Però no sempre desapareix el dolor del tot amb aquest tractament, i pot provocar aplanament de l’arc longitudinal plantar, pèrdua de sensibilitat, etc.

• I si el que tenim no és una Fascitis Plantar? Es farà el que anomenem el DIAGNÒSTIC DIFERENCIAL

Hi ha casos en què el dolor és diferent del descrit fins ara, són els casos que anomenem atípics, en els quals cal eliminar que la causa i el diagnòstic o tipus de lesió sigui un altre i que ens poden confondre amb aquesta lesió, el metge sabrà avaluar el procés, entre ells citarem alguns casos:

A – Lesions neurològiques:
– Lesió en el nervi del abductor del 5è dit: ens provoca una sensació de cremor.
– Problemes del nervi tibial posterior, en la branca del calcani: sentim dolor plantar i medial del calcani.
– Neuropaties: en pacients diabètics o que abusen de l’alcohol, dóna un dolor difús a la planta del peu, dolor nocturn.
– Síndrome del canal del tars: el dolor és com cremor, formigueig a la planta del peu.

B – Teixits tous:
– Tendinitis del tendó d’ Aquil•les: dolor darrere del calcani.
– Contusió en taló: hi ha hagut un traumatisme.
– Ruptura de la fàscia plantar: intensa i violenta sensació a la part de sota del taló del peu.
– Tendinitis del tibial posterior: dolor a l’interior del peu i turmell.
– Bursitis retrocalcánea: dolor a la zona de darrere del calcani.

C – Ossi:
– Epifisitis calcània: dolor en el taló en adolescents.
– Fractura per estrès en el calcani: la zona del calcani es mostra, inflamat, calent i sensible a la palpació.

En resum, la fascitis plantar és un problema que ens pot passar a tots els corredors, per la qual cosa evitarem tenir-la, seguint els consells de l’apartat de prevenció i evitant les possibles causes que la produeixen. I recordant que un corredor popular ha cuidar-se, perquè a més de la vida laboral, familiar, personal, etc. que tots compaginem amb els entrenaments, correm per la felicitat, necessitat, satisfacció, etc. que ens produeix aquest esport, i desitgem poder fer-ho sempre si és possible

Article elaborat per la dra. Yolanda Puentes

Teoria 2n Trimestre: Gimnàstica artística

Per descarregar l’article CLICA Gimnàstica Artística.docx

 

1.- Característiques generals

És un esport individual on el practicant està sol. No hi ha companys ni adversaris, ni cap interacció amb ningú. No hi ha comunicació.

  • Companys: No interactuen amb el participant. No hi ha col·laboració més enllà del resultat final de la competició per equips, que és la suma de les actuacions individuals.
  • Adversaris: No influeixen en les accions, encara que sí, en el resultat de la competició. Participen consecutivament. No hi ha oposició.
  • L’espai de “joc” el conformen una sèrie d’aparells en els quals es fan els exercicis
  • Té unes exigències molt fortes, com és la disciplina, la capacitat de concentració i la voluntat, la constància i el sacrifici en l’entrenament.
  • En la condició i física, requereix una gran agilitat, equilibri, flexibilitat, força, potència, coordinació i molta resistència anaeròbica.
  • La realització dels diferents exercicis exigeixen una complexa coordinació dels moviments i, per tant, un gran coneixement i domini corporal. És un esport molt tècnic.

2.- El reglament

 En aquest esport, com en altres, la tècnica està totalment vinculada al reglament. Els gests tècnics de la gimnàstica artística s’han desenvolupat d’acord amb les exigències i les limitacions que hi ha en el reglament.

2.1. La mesura de les proves

2.2.El jurat

2.3. Sistema de puntuació

 

S’assigna un nivell de dificultat a la taula codificada d’elements gimnàstics. Cada exercici és avaluat per dos grups de jutges, obtenint així dues puntuacions basant-se en dos aspectes:

Dificultat: Se suma la puntuació dels 8 elements més difícils (10 als homes). Se sumen els valors de dificultat dels elements més difícils a la rutina de la gimnasta. Cada element té una qualificació (des d’A, els elements més fàcils, que tenen un valor de 0,1 fins al més difícil, amb un valor de 0,9) i se sumen els valors dels vuit elements més difícils

Execució: S’avalua, fins a 10.0 punts, l’execució artística, penalitzant els errors. L’execució és la nota de com ha executat la gimnasta la rutina. La nota més gran possible és un 10,000 i hi ha diferents deduccions, des d’aterrar amb les cames separades (0,1 de penalització) fins a caure d’un element (1 punt) o no utilitzar el matalàs en forma d’U en salt de poltre/rebre assistència un entrenador (directament invalida la rutina)

3.- Modalitats i proves

 S’ha de diferenciar la modalitat femenina de la masculina, ja que contenen proves diferents, que es basen en aparells diferents. A la modalitat femenina hi ha quatre proves i a la modalitat masculina hi ha sis proves.

 

Són les següents:

 

Modalitat femenina

Modalitat masculina

Terra o mans lliures

Barra d’equilibri

Paral·leles asimètriques

Poltre de salts

Terra o mans lliures

Barra fixa

Paral·leles

Poltre de salts

Cavall amb arcs

Anelles

Vídeo exercicis barra fixe

 4.- Tècniques bàsiques: acrobàcia

Podem dir que l’acrobàcia és el conjunt d’elements tècnics més importants de la gimnàstica artística, i és la base de la major part dels exercicis que es realitzen en totes les proves de la competició. En general, acrobàcia és el canvi de postura del cos, en l’aire, passant per una posició invertida

 Els rodaments o girs i els equilibris no són acrobàcies, però farem una excepció. Considerarem, en aquests punts que la tombarella la vertical i les seves combinacions son acrobàcies bàsiques, ja que hi ha algun moment en què el cos es troba en posició invertida, encara que en contacte amb el terra.

La tombarella

És un rodament o gir que es produeix al voltant de l’eix transversal del cos. Es realitza amb el cos agrupat, fent rodolar l’esquena pel terra, sense recolzar el cap, amb l’ajut de les mans. Es pot realitzar cap endavant,endarrere i amb diferent posició de les cames (rectes, flexionades, juntes o separades).

tombarella-endavant

tombarella-endarrera

Tombarella endavant

 

Tombarella endarrera

 Vertical de cap:

Vertical de mans

La vertical

És un equilibri amb el cos invertit, és a dir, amb el cap a baix i els peus a dalt. És la base de molts elements gimnàstics en els diferents aparells, i s’ha de realitzar sense desequilibris i amb el cos completament en vertical. Si el suport és amb les mans, es diu vertical de mans o “clau”; si es realitza amb les mans i el cap és una vertical de cap o “pi”.

vertical

Roda lateral

Sobre una línia imaginària, el cos gira lateralment al voltant de l’eix sagital o antero-posterior. Es recolza la mà del mateix costat a terra, seguida de l’altre, alhora que s’eleven les cames rectes i separades, una després de l’altra, passant per la vertical. La caiguda es fa primer amb una cama i després amb l’altra. Es pot fer amb una mà o sense.

roda

 

 

Com s’entrena?

 L’entrenament de les acrobàcies s’ha de fer amb seguretat i amb garanties que no ens farem mal. Per aquest motiu, has de seguir de manera molt precisa les indicacions del teu professor o professora d’educació física. També has de tenir en compte que:

  • Has de preparar amb cura l’espai on practicaràs les acrobàcies: s’han de fer sobre matalassos i cal evitar que hi hagi obstacles.
  • Les acrobàcies s’han de treballar amb l’ajuda d’alguns companys. La confiança i la responsabilitat de les persones que t’ajuden són imprescindibles per evitar possibles accidents i millorar ràpidament.

Per a la iniciació de la gimnàstica hem de conèixer les progressions que cal fer en cada acrobàcia per poder acabar executant perfectament la tècnica.

Una progressió és la successió d’exercicis amb un ordre de dificultat ascendent que ens permet anar guanyant la força, la flexibilitat i l’habilitat per aconseguir un element.

En el següent vídeo podem veure els de les finals femenines de Rio 2016

 

 

 

Teoria 2n trimestre: Bàsquet

Conceptes Basquet 4t ESO

 

BREU HISTÒRIA

A Espanya el bàsquet apareix l’any 1921. L’escolapi Eusebi Millán el va introduir a Barcelona. El primer equip que es va crear va ser el “Laietà Bàsquet Club”, l’any 1922 a l’Escola Pia Sant Antoni. L’any 1923 va tenir lloc el primer Campionat de Catalunya i es va crear la Federació Catalana de Basquetbol, que es va convertir un any després en la “Federación Española de Baloncesto”.

http://www.muscatproject.net/p/el-padre-millan.html

Sabies que…en els primers temps es jugava a bàsquet amb equips de nou jugadors i en un camp de futbol?. Les cistelles se situaven per sobre les porteries.

EL REGLAMENT

El reglament d’un esport és el conjunt de normes que acaba determinant les característiques principals de l’esport. El reglament de bàsquet és el responsable que sigui un esport ràpid, de poc contacte, molt tècnic, vistós i emocionant.

El reglament actual contempla, com a normes més importants:

1.-El terreny de joc:
Les dimensions de la pista de bàsquet són de 28 x 15 m, i el cèrcol es troba a 3,05 del terra. En el terreny de joc o pista de bàsquet trobem unes línies que hi delimiten diferents espais:
1: Zona de tres segons: ampolla
2 : Zona de llançament de 3 punts. Més enllà de la línia de 6,75 mts
3 : Zona de salt entre dos. Dins els tres cercles.
4 : Zona de tirs lliures

terrenyt-antes-y-despuas-pista-de-basket

2.-La pilota 
És l’objecte que es disputen els dos equips per poder introduir-la a la cistella contrària. És esfèrica amb una cambra de goma coberta de cautxú o d’un altre material sintètic. Té una circumferència de 75 a 78 cm i un pes de 600 a 650 gr.

3.-Els jugadors
L’equip està integrat per 12 jugadors (5 de camp i 7 reserves) i un màxim de 5 components de l’equip tècnic. L’entrenador pot fer tots els canvis que vulgui. Només poden haver-hi cinc jugadors per equip a la pista, i els que comencen el partit són els cinc titulars. El mínim de jugadors per continuar un partit és de dos.

4.-El partit
Un partit de bàsquet té una durada de 40 minuts de joc real (és a dir, s’atura el rellotge quan s’atura el joc), dividits en quatre parts de 10’ cadascuna, amb 10’ de descans, entre la segona i tercera part i 2’ entre la primera i la segona i un altre 2’ entre la tercera i la quarta. Si finalitza el temps de joc amb empat, es jugaran dues parts de 5 minuts.

Un cop començat el joc, cada equip ha d’intentar aconseguir més cistelles que l’altre. Cada cistella té un valor de dos punts, excepte si s’aconsegueix des de fora de la línia de 6,25 mts (3 punts) o en un llançament lliure (1 punt). L’equip que aconsegueix més punts en els 40’ de joc, guanya el partit. Si hi ha empat es juguen pròrrogues consecutives de 5’ fins que es desempata.

5.-Les faltes personals
Un jugador no pot subjectar un contrari, empènyer-lo, impedir-li avançar i, en general tenir algun contacte amb el jugador contrari que interfereixi el seu joc. Les faltes personals se sancionen amb servei de banda per l’equip contrari, i, si es produeixen en un llançament a cistella, es concedeixen dos tirs lliures.

Un jugador que comet cinc faltes personals haurà d’abandonar el terreny de joc sense poder-hi entrar de nou, però podrà ser substituït per un altre jugador. Quan la suma de faltes personals d’un equip és de set, en una mateixa part, totes les faltes comeses posteriorment seran sancionades amb dos llançaments lliures, siguin en situació de tir o no.

6.-El camp enrere: 
Es produeix quan un equip està en possessió de la pilota, i un cop ha creuat el mig camp, torna la pilota novament al seu camp. La pilota passa a l’equip contrari que l’ha de treure de banda des del mig camp.

7.-Dobles o passes:
Pel que fa al maneig de la pilota, un jugador que després d’haver fet botar la pilota, l’agafa i la torna a fer botar, comet la infracció de dobles. Si camina amb la pilota a les mans sense fer-la botar, comet passes. Se sancionen amb servei de banda per l’equip contrari.

8.-Regles referents al temps:

a.-Regla dels 3”: Cap jugador de l’equip atacant no pot estar més de tres segons a l’ampolla, zona compresa entre la línia de fons, la de tirs lliures i les que les uneixen.

b.-Regla dels 5”: Un jugador no pot estar més de 5” amb la pilota a les mans sense passar-la, fer-la botar o llançar-la

c.-Regla dels 8”: L’equip amb possessió de la pilota ha de passar al camp contrari en menys de 8”.

d.-Regla dels 24”: És el temps màxim per intentar el tir a cistella.

FONAMENTS TÈCNICS

a.- Aspectes generals
El bàsquet és un esport col•lectiu. En el bàsquet com en altres esports col•lectius hi ha tres elements principals que hi interactuen:

Els companys: són cinc i tenen funcions diferents
Els adversaris també són cinc especialistes en el seu lloc al camp.
L’espai de joc és comú per a companys i adversaris i el defineix el reglament, en determinar les línies que delimiten el camp i les seves zones o subespais.
Cada situació és diferent segons les decisions dels companys i dels adversaris. Per tant, es creen unes relacions de cooperació entre els jugadors d’un mateix equip (comunicació motriu) i unes relacions d’oposició envers l’altre equip (contra comunicació).

b.- Fonaments tècnics
Cada esport té la seva tècnica concreta. Està constituïda pels gestos propis de l’esport i es poden classificar segons si serveixen per atacar o defensar. Els fonaments tècnics principals per atacar són tres: fer botar, passar i llançar. Quan un jugador rep la pilota, té tres opcions que anomenarem la “triple amenaça”.

La posició que s’adopta per a la “triple amenaça” o posició bàsica és: amb els genolls semiflexionats mentre la pilota se subjecta amb els dits i a l’alçada entre el pit i la cintura. Aquesta posició també és fonamental en les accions defensives.

Veiem els diferents elements tècnics que composen el bàsquet:

1.- COM AGAFAR LA PILOTA

És la base en la qual es recolzen la majoria de fonaments d’atac.
-Dits oberts, polze i índex, recollir els palmells de les mans. Els colzes una mica separats del cos. Palma posició còncava. Si es fa malament perdrem temps (molt important no perdre’n).

2.- EL BOT

Posició del jugador que bota: flexionat, peus oberts, cap alt (no mirar la pilota), estar disposat a driblar (amb les dues mans, no fer-ho amb l’esquerra si no domina la dreta).
Els objectius quan juguem la pilota en atac són:
• entrar a cistella
• millorar l’angle de passada
• millorar l’angle de tir

 

como-botar-2como-botar

La finalitat és progressar (en general). També pot haver bot defensiu, però és mínim.
• Tipus de bot:
Protecció
Avanç
Velocitat

botar

Les característiques generals del bot
• Ha de ser fort (per que la pilota estigui el menys temps possible fora/lluny del jugador).
• Cops de canell
• Realitzar-lo amb el palpís (la yema) dels dits.
• No mirar la pilota quan es bota.
• L’alçada del bot dependrà dels tipus de bot.(per que sigui bo, no sobrepassar la cintura).
• La mà que no bota protegeix la pilota.
• La pilota bota en un lloc o un altre segons el tipus.

DRIBLING D’AVANÇ
El dribling consisteix en fer botar la pilota amb la mà lleugerament corbada (els dits separats) i amb l’ajuda de l’avantbraç, en direcció al terra. Conduïm la pilota al costat del cos, amb la mirada aixecada (visió perifèrica), per poder parar, tirar o canviar de direcció en qualsevol moment.
Hem de botar amb la mà més allunyada del defensor.

DRIBLING DE PROTECCIÓ
S’utilitza en l’enfrontament directe amb l’adversari; inclinem el cos lleugerament endavant i avancem una cama per protegir la pilota (Posició amb una cama avançada: si estem driblant a la dreta avancem la cama esquerra i al revés).

La mà i el peu que no boten són de protecció.

*Canvi de ritme:
És quelcom que ja se sap fer (és innat) però es necessita treballar amb la pilota (repetir-lo)

*Canvi de direcció:
Pot ser en diferents situacions
• Normal: Gir de canell
• Amb un defensa davant:
Si vaig corrents; bot vers endavant i obliquo (les puntes vers la direcció que vull prendre) implica un canvi de ritme (per passar al defensor), implica un canvi de mà.
Si el defensa està més a prop; primer faig el bot de protecció. La cama i la mà del bot passant a ser de protecció. El bot és vers endarrere i seguim botant entre les dues cames. Quan més baix sigui el bot més control tenim. La cama que en un principi era la més avançada retrocedeix. El bot també.

Per darrere; ha de botar entre les dues cames. Quan la cama de la mà que bota comença a avançar és quan efectuem el bot. La pilota canvia de mà. El bot que fem just desprès del canvi de mà és de protecció.
Entre les cames; Quan el peu que bota està darrere. Bots desprès de protecció. La mà defensa passa a atac.

*Revers:
Canvi lent. Perdem de vista els demés jugadors. Protegim la pilota amb tot el cos.

3.- PARADES

És innat doncs ja saben parar-se sense pilota
Existeixen dues parades; a un temps o a dos temps. La parada a un temps ens permet que qualsevol de les dues cames pugui pivotar, en canvi si fem la parada a un temps només podem pivotar (el peu de pivot és el primer que toca a terra) amb la cama més endarrerida. Ara bé la parada a un temps és més difícil de realitzar que la parada a dos temps.
La correcta forma de caure és flexionat, els peus separats i la punta dels peus mirant en una mateixa direcció.

parada-1-i-2-tps

4.- LA PASSADA

És l’acció de passar la pilota a un company amb seguretat i precisió, per poder seguir la jugada d’atac. És la manera més ràpida d’avançar amb la pilota. Fonament en el que intervenen dos jugadors. Per que sigui una bona passada els dos ho han de fer bé.

*Línia de passada: trajectòria lògica que ha de seguir la pilota per arribar al seu company.
*Angle de passada: lloc on ha d’anar a parar una pilota, obert o tancat, llarg o curt…

Alhora de realitzar qualsevol passada hem de tenir present les següents característiques:
Forts i ràpids (no violents)
Segurs (el bombeig no és segur) han de ser a la m�
Realitzats amb els dits (donant la direcció)
Realitzat amb un cop de canell.

També és important el receptor, el qual ha de: Senyalar on ha de ser dirigida la passada.
Quan la passada va al pit:
• Mans obertes en forma de con.
• Dits semiflexionats
• Polzes endarrere.
• Colzes semioberts per esmorteir els cops
• Es demana la mà més allunyada del passador quan estem corrents.

Hi ha passades de diversos tipus:

*Passada amb una mà: La passada amb una mà és molt apropiada per distàncies curtes i mitges i també s’utilitza per passes inesperats. Després de l’últim bot es recull la pilota amb una mà en l’aire i portant lo lleugerament vers endarrere es llança amb un moviment semblant al joc de bitlles, vers endavant.

*Passada de pit:

També l’utilitzem per passades curtes, és ràpid, es realitza amb força. Es manté la pilota amb les dues mans i els braços flexionats davant del pit. La passada es realitza amb una extensió dels braços i amb un moviment de canell vers les costats i avall. Es recolza la passada amb un pas endavant i posant el pes del cos sobre la cama avançada. Es el més segur.

 

*Passada picada
Igual però la pilota fa un bot per arribar al receptor.
El bot dependrà de la distància 1/3 més o menys. Per distàncies curtes i mitges. Per defenses no pressionants. Es bo per passades interiors.

 

*Passada per sobre del cap:
És una forma de passar la pilota en el moment en que el jugador es atacat per diversos defensors, o com servei de banda, o a vegades també com passada de llargues distàncies. Es manté la pilota amb les dues mans per sobre el cap i es fa la passada amb un moviment de canells fort vers endavant.

*Passada per sobre el cap o de beisbol:

-Per distàncies llargues (contraatac).
-Retrocedeix el peu passador i l’avanço simultàniament a la mà. La mà que passa darrera la pilota, l’altre rés. Braç estirat fins el final (colze estirat). Es nota molt quan es fa.

 

Regles generals de la passada:

Passador:
• Usar visió marginal.
• No avisar de la passada.
• No fer passades fantasmes.
• No fer passades d’orella (ei! que estic sol).
• No passar a un jugador que ha perdut de vista la pilota.
• Passar segur de l’èxit.
• Passar on vol el receptor (si no al pit).
• Passar amb l’esquerra i la dreta.
• Ràpids i incisius (perillosos).
• Agressius (si són lents i bombardejats ajudant a la defensa).
• Passar i fer quelcom.
• Saber quin tipus de passada a utilitzar.
Receptor
• Saber crear situació positiva de passada.
• No perdre de vista la pilota fins haver-la rebut.
• Quan inicia un tall, l’hem de seguir.
• Quan rep mira que fa el passador.
• Evitar rebre en bandes mortes.
• Passada perduda = cistella regalada.

5.-TIRS

Veure el document específics de TIR

Llançament de pilota a cistella, és el fonament en el que culminan tots els demés.

Característiques:

Col•locació dels peus. Les cames estan lleugerament separades (40 cm) i es troben a la mateixa alçada, els peus col•locats en direcció la cistella. El peu que correspon a la mà que llança també pot estar lleugerament avançat (de 10 a 20 cm).

Col•locació de les mans: La mà de llançament es troba darrera la pilota, l’altre mà es col•loca lateralment recolzant-la.

Posició dels cos i desenvolupament del moviment:
La pilota es manté a l’alçada del pit., els genolls estan lleugerament flexionats. Al mateix temps s’estiren les cames i es porten el braços amunt. Ara la pilota es troba a la mà del llançament de manera que el colze està col•locat per sota de la pilota. S’estira el braç del llançament fent amb el canell un moviment vers avall. Els palpís dels dits provoquen un moviment giratori de la pilota vers endarrera.

llanaament-06

Ajudes per aconseguir més precisió en els llançaments:
A.-Des de una distància curta i de costat: juguem amb la pilota l’angle superior més proper del quadre.
B.-Des de una distància mitja i de costat: juguem amb la pilota la part central de l’angle superior mes proper del taulell i l’angle superior més proper del quadre.
C.- Tir frontal: Sense tocar el taulell apuntem a la part anterior del cercle.
D.-Tir frontal: tocant el taulell apuntem aproximadament l’amplada d’una mà per sota de la línia superior del quadre.

[youtube]https://www.youtube.com/results?search_query=carlos+cabezas+tecnica+de+tiro[/youtube]

*Entrada a cistella:
És una manera d’encistellar amb una cursa prèvia. Si ens dirigim a la cistella pel costat dret farem botar la pilota i la llançarem amb la mà dreta i viceversa. Les últimes dues passes de la cursa (1r pas és llarg i el 2n més curt i més fort) serveixen per aproximar-se a la cistella i per impulsar-se cap amunt, per deixar la pilota el més a prop possible del cèrcol.

-Safata: La primera part és igual.
Per tirar, la palma de la mà vers amunt i cop de canell. Es tira a tauler. Deixar la pilota en la part més alta.

*Tir en suspensió:

El moviment és molt semblant al tir estàtic. La seva avantatge és l’alçada que guanyem en el moment de tirar. Ara bé al trobar-nos sense recolzament, en l’aire, empitjora la seva precisió. S’ha d’intentar coordinar el salt amb el moviment dels braços vers amunt i s’ha de procurar fixar la pilota en el punt més alt del salt adaptant la posició correcta de tir.

6.-ALTRES GESTOS TÈCNICS

LA FINTA
Moviment que comença i no acaba. Engany al defensor que l’utilitzem per desequilibrar-lo. Amb o sense pilota, defenent o atacant. Es pot fer cap, peus,….
Normes per una bona finta:
Ha de ser clara, saber el seu propòsit, útil en relació a l’acció posterior, segons la situació del camp, intuir la reacció de l’oponent i aprofitar la finta

REBOT
És important que tant l’atacant com el defensor sàpiguen recuperar una pilota que rebota del tauler. L’atacant es proporciona una nova oportunitat d’atac i pel defensa guanyar un rebot és l’inici del contraatac. El jugador observa el cèrcol mentre la pilota va en direcció a cistella. Reconeix tot seguit si el tir tindrà èxit o no, la nova direcció de la pilota i podrà reaccionar adequadament.
S’ha d’agafar la pilota ràpidament amb les dues mans, o si no amb una mà, col•locant tot seguit l’altre mà. Al agafar el rebot amb una mà el jugador guanya amb alçada. Quan aterrem el jugador es separa lleugerament les cames per mantenir l’equilibri i mantenir allunyat l’adversari. Tot seguit aprpivotar1oximen la pilota al pit. Inclinem lleugerament l’esquena.

PIVOTAR:
En el pivot, un peu (el de la cama de recolzament) es manté constantment en contacte amb el terra, mentre que l’altre es pot moure en totes les direccions. El pivotar serveix per protegir la pilota, per guanyar una major visió del joc i també s’utilitza per fintar.

 

1. Especialització dels jugadors
Atesa l’alta exigència tècnica que requereix aquest esport, els jugadors s’han anat especialitzant en unes funcions i uns llocs determinats en el camp, segons les seves característiques físiques i les necessitats tàctiques del joc.

Així trobem els següents especialistes:
• Base: És el director del joc, té un gran domini de la pilota i capacitat d’organitzar i comunicar-se amb els companys. Aquestes qualitats acostumen a reunir-les els jugadors de menys estatura i més ràpids.
• Ala: Té la responsabilitat d’anotar punts a la cistella des de mitja o llarga distancia, o amb entrades a cistella. Ha de ser un gran llançador.
• Escorta: Ajuda al base a pujar la pilota per efectuar accions ofensives. Les seves característiques tècniques són una mescla entre base i aler.
• Pivot: És l’encarregat dels rebots, tant en defensa com en atac, de buscar bons llocs per llançar des de sota la cistella i de tapar les entrades dels pivots contraris. Son jugadors alts i forts.
• Jugador de posta: és un jugador alt, que juga d’espatlles a la cistella, igual que el pivot, però que té més mobilitat per entrar i sortir de la zona i participar en el joc exterior de l’equip.

2. Fonaments tàctics del bàsquet

El que determina si s’està atacant o defensant és la possessió de la pilota.
L’atac és un conjunt d’accions d’un equip quan té la possessió de la pilota. Es caracteritza per la necessitat de progressar amb ella cap a cistella contrària, amb l’objectiu de marcar punts.
La defensa és el conjunt d’accions d’un equip per impedir la progressió de l’equip atacant vers la pròpia cistella i evitar que l’equip contrari marqui punts. En definitiva l’objectiu de la defensa és recuperar la pilota i passar a l’atac.

SISTEMES DEFENSIUS:

La defensa és l’acció mitjançant la qual intentem que el contrari no aconsegueixi el seu objectiu.

a.- Defensa individual:
Cada jugador de l’equip fa un marcatge a un atacant concret de l’altre equip. Es pot realitzar aquest seguiment o defensa en tot el camp o a partir de mig camp. Hem de tenir present els següents aspectes.

Defensa jugador pilota

Quan encara no ha botat: mantenir posició (entre jugador i cistella).
• distància del braç
• aconseguir no penetració, mal tir, i no passada
• peus en situació en funció de les ajudes que ens puguin donar (ex. puc decantar al jugador cap on vulgui).
• una mà línia de bot i l’altre línia de passada.

Jugador que comença a botar (driblar):
• desplaçaments curts, posició bàsica.
• distància d’un braç.
• portar-lo a les zones on ell no vol anar.
• si el jugador fa canvis de direcció senyal que aquest no està ….
• intentar que deixi de botar.
• oferir mà amb la que boti…
• perdo posició bàsica i m’aproximo al jugador.
• tancar línia de passada.
• intentar que el contrari doni l’esquena al cèrcol per protegir pilota.

Marcatge: element de tàctica individual. Hem d’actuar de forma diferent en funció del jugador que ataqui:

JUGADOR ATACANT EL MATCATGE HA DE SER:
Té la pilota a les mans i ja l’ha fet botar En proximitat i agressiu
No ha començat a fer botar la pilota o ho està fent De prop i preparats per rectificar la posició
No està en possessió de la pilota A distància i veient el jugador i la pilota

b.- Defensa en zona:
Cada jugador defensa una zona específica del camp, normalment la zona al voltant de l’ampolla, independentment del jugador atacant que s’hi trobi. Hi ha molts sistemes de defensa en zona i es coneixen, com en els altres esports, pel nombre de jugadors alineats, començant a partir de la posició més allunyada de la cistella. Així tenim com a sistemes més habituals:

Zona 2-3:
Dos defensors avançats, normalment base i escorta, a cada extrem de la línia de tirs lliures, i tres defensors alts, normalment el pivot entre els dos alers, més a prop de la cistella. Assegura el rebot i permet iniciar el contraatac amb rapidesa. Pot ser vulnerable pel passadís que es troba entre totes dues línies. zona-2-3

Zona 2-1-2:
És similar a l’anterior, però amb el pivot una mica més avançat. S’eviten creuaments ofensius. Pot ser vulnerable en la zona superior de la línia de tirs lliures i en la línia de fons, sota cistella.

zona-2-1-2

Zona 1-2-2:
El jugador 1 ha de ser un defensor molt ràpid, normalment el base. Aquesta zona és vulnerable en el centre de l’ampolla.
Hi ha moltes possibilitats de sistemes defensius en zona, segons el tipus d’atac a què s’enfronti, els objectius que persegueixi i la disposició consegüent dels jugadors que serà la que donarà nom al sistema.

Defensa mixta:
Utilitza tots dos tipus de defensa. Alguns jugadors defensen una zona, normalment l’ampolla, i altres fan un marcatge a algun atacant. Normalment s’utilitza quan en l’equip contrari algun jugador destacat per la seva efectivitat, en el qual es basa el joc d’atac de l’equip.

apuntes-defensivos

SISTEMES OFENSIUS:

Els sistemes tàctics en l’atac estan determinats , igual que els de la defensa, per la distribució dels jugadors a l’espai de joc, i s’utilitzen uns o altres segons la defensa que faci l’equip contrari i les característiques dels mateixos jugadors. Els sistemes d’atac més comuns són:

Contra una defensa individual:

1 x 1 (un contra un):
Si s’està en possessió de la pilota l’1 contra 1 es converteix en una lluita entre la tècnica individual en les fintes i el maneig de la pilota per part de l’atacant contra la tècnica i la rapidesa defensiva del que realitza el marcatge. Quan no es té la pilota, el jugador atacant ha de desmarcar-se del seu defensor amb fintes i blocatges dels seus companys.

El bloqueig:
Pot ser considerat una tècnica específica. Consisteix a interposar-se en la trajectòria del defensa que marca algun company, sense fer falta, perquè es desmarqui i pugui rebre, llançar-la a cistella, passar-la o progressar amb ella.

Contra sistemes zonals:
El millora atac d’una defensa en zona són els llançaments efectius des de fora de l’ampolla. Si els defensors surten a aturar els llançament, els pivots tenen el camí lliure. Com els sistemes de defensa en zona, els sistemes d’atac s’anomenen segons la posició dels jugadors.

Sistema 2-3 o 2-1-2:
Una base i un escorta a dalt, dos alers a cada costat i un pivot, que es mourà per la zona de fons o a l’alçada de línia de tir lliure.

Sistema 1-3-1:
Un base reparteix el joc a dos alers que se situen als costats de l’ampolla, un pivot en posició alta i un pivot per la línia de fons i sota cistella (pivot en posició baixa).

zona-1-3-1

Entrada a cistella

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=y_1vSIHu_Wo[/youtube]

Llançament:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qJGFq1cytME[/youtube]

La passada

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=2jvehOVdkAU[/youtube]

El bot

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0aR-55qn3aE[/youtube]