Es un dia fred on l’olor a aigua salada no es dissimula. Agafo la meva taula i em dirigeixo a l’únic lloc on ara mateix em ve de gust ser-hi. Es la platja allà només hi som jo i les onades. Ningú que m’atabali amb qualsevol cosa insignificant, sense televisió, mòbil, internet.

Tot és perfecte, onadetes, la meva taula, l’olor a cera, posar-te el neopre i sentir aquella primera gota baixar per l’esquena…
El fred t’entra pel cos i se’t cala als ossos. Tu com una tortuga quan s’escalfa, mires el sol en busca d’algun raig de calor[NO ENTENC LA COMPARACIÓ]. Comença a caure la tarda acompanyada de fred…foscor…pau…tranquil·litat…sense sorolls de cotxes…com a molt en jack bordant per la sorra. Només faig que buscar grans onades per fer unes quantes maniobres sobre la meva taula encerada.

Ja és de nit i trobo convenient tornar cap a casa per aprofitar el poc temps de tarda-nit que ja em queda desprès d’haver fet una gran sessió de surf. Torno a sentir aquell fred que m’entra al cos i se’m cala als ossos, m’encanta…

Continuo dient que el millor de la tarda ha sigut l’absolut silenci.
Quin luxe.
Em fico al llit i encara i així no paro de pensar en el mar i en el que m’agradaria ser-hi dins!

Lanç Rodríguez