Observa com s’allunya el seu somriure. Contempla el teu entorn, mira com tot sembla que es fa més petit i insignificant. Sents que has d’evitar-ho, que no pots deixar que s’allunyi, i desaparegui per sempre. Mous cel i terra. Evapores rius, mars i oceans buscant allò que necessites. Però en el fons saps que no hi pots fer res, és cosa del destí. El maleït destí que ens lliga sempre de mans i peus fent-nos sentir impotents davant la realitat. Tot i així no pots deixar que s’extingeixi quelcom tan bonic i reconfortant. La ferma promesa d’estar al seu costat, passi el que passi, no només fa que et converteixis en l’heroi d’aquesta proesa, sinó que en siguis l’únic protagonista per al seu somriure.
Però despertes i te n’adones que el problema hi és. Que la realitat no és només l’increïble moment d’un somni victoriós. És el dia a dia. És guanyar o perdre. És viure o morir. És seguir lluitant.
Marina Royo
La veritat és que m’ha agradat molt. No se m’acut cap comentari que pogués millorar aqust text ple de matisos i d’implícits. Se’n podria dir prosa poètica, no?
Realment, vals molt quan agafes la ploma (i el teclat). No ho deixis.
10.
XUsiiiiiiiiiiiiiiiiii
Està molt, però que mol beee.. haviam si la penjo, avui suposu, si tinc internet…
jajaj.. doncs que fas entrar el lector en l’escrit.
Doncs això, que te l’has currat.
Marina!
Un gran text i una foto molt bonica de Mallorca. M’ha agradat la teva manera d’expresar-te, encara que el text no sigui molt alegre, és molt cert i real.
Espero que segueixis escribint tant bé sempre!
Un petó!
-Hajar.
hola marina, bé el teu text com ja t’he dit es perfecte, m’agradat moltíssim. La veritat es que s’et dona molt bé això de emocionar al públic eh!!
i mira que a la teva cosina no la cuneixo i m’ha emocionat jajaaj
un petó guapíssima =)