Tebas Land de Sergio Blanco

Pablo Espinosa i Pablo Gómez Pando

Pablo Gómez Pando i Pablo Espinosa. Fotografia: Vanessa Rábade

Era Èdip realment un parricida? La resposta la trobareu fins diumenge al TNC amb Tebas Land  (escrita el 2012 i estrenada el 2013) de Sergio Blanco, dirigida ara per Natalia Menéndez i interpretada per Pablo Espinosa (Martín/Fede) i Pablo Gómez-Pando (S). Sergio Blanco, nascut a l’Uruguai però resident a París, és un autor que juga amb l’autoficció i esdevé imprescindible per conèixer el teatre actual. Si encara no el coneixeu, tot i ser un dramaturg internacional, aquesta tardor el trobareu arreu: el TNC li dedica un cicle gràcies al qual podrem conèixer també la seva visió de Kassandra sota la direcció de Sergi Belbel, el podrem conèixer a ell mateix com actor parlant-nos de les visions que li provoca Joan Brossa amb el retorn de Cartografia de una desaparición, també a La Badabadoc es representa La ira de Narciso, portat a escena per la directora Corina Fiorilla i protagonitzat per l’aclamat actor Gerardo Otero, i al Temporada Alta podrem veure El bramido de Düsseldorf, a més podrem fer la lectura del seu teatre gràcies al llibre Teatre reunit de Sergio Blanco  que l’editorial Arola publica en col·laboració amb el mateix TNC.

El muntatge londinenc de Tebas Land va ser guanyador del prestigiós premi Award Off West End de Londres l’any 2017.

A Tebas Land, Sergio Blanco amb altes dosis d’autoreferencialitat i altres tantes de metateatralitat s’allunya de la dimensió ètica del parricidi per reflexionar sobre les possibilitats estètiques del fet teatral. L’autor reprèn el mite d’Èdip de l’Èdip rei de Sòfocles i el del complex d’Èdip a partir de Freud, també hi ha referències a altres parricides famosos, com a Els germans Karamàzov de Dostoievski, i a referències musicals (Concert per a piano núm. 21 de Mozart, el nen maltractat pel seu pare, Amante amada de Roberto Carlos o  With or without you d’U2) per tal de qüestionar el procés artístic de l’autoria teatral. Quan es comença a escriure o a cometre un parricidi? Quines són les concomitàncies entre el crim i l’escriptura?

Imatge de previsualització de YouTube

Tebas Land parteix de les diferents trobades a la presó / pista de bàsquet, vigilada per càmeres de vídeo, entre Martín que ha matat el seu pare clavant-li 21 forquillades i S (de Saffores però es dirà  S seguint els personatges de Kafka i amb múltiples referències:  “S”ergio [Blanco], un poc de “S”igmund [Freud] i també de “S”òfocles), un  dramaturg que es disposa a estrenar una peça escènica inspirada en el cas d’un jove parricida (Pablo Espinosa) disposat a col·laborar en el procés creatiu de l’espectacle i, fins i tot, a interpretar-se a ell mateix a l’escenari fins que finalment un actor (el mateix Pablo Espinosa) ha d’interpretar el paper de l’assassí, i que, en un clar desdoblament teatral, acaba portant les mateixes ulleres i les mateixes esportives que l’assassí, encara que en un cas es tracti d’originals i en l’altre de còpies.

S. A ver… Voy a tratar de explicártelo. Él no te va a imitar. Él es un actor. Y el trabajo del actor no es imitar. Él va a crear lo que se llama un personaje. Va a inspirarse, es decir, va a partir de vos, de tu historia, de todo lo que me vas a contar, para crear él mismo un personaje.

MARTÍN. Pero entonces no voy a ser yo.

S. Bueno… No. Va a ser un personaje. Un personaje creado a partir de vos. En realidad nadie más que vos puede ser vos.

MARTÍN. ¿Por eso querías que fuera yo el que actuara en el teatro?

S. Claro. Si vos hubieras podido actuar, en ese caso ibas a ser al mismo tiempo vos y tu personaje.

Gairebé al principi de l’obra, S formula les dues preguntes que articulen Tebas land: Com es comença a escriure un text? Com es comença a gestar un parricidi? Aquestes dues preguntes obren alhora una pila més de preguntes: Què en resta de veritat en una representació artística quan aquesta vol transmetre uns fets reals utilitzant paraules fictícies pronunciades per actors que alhora es fan passar per persones reals? Quina diferència existeix entre una imitació i una interpretació? Quin és el punt en el qual la distorsió de la realitat o metalepsi (per exemple, la substitució d’un rosari de gessamí per un rosari de pètals de rosa) dóna més informació que la mateixa realitat? És un parricida aquell que mata el pare sense saber que és el pare? El parricida és un assassí o més aviat una víctima de maltractament que ha trobat l’alliberament?…

Si la pregunta que obre la peça és “com es pot matar algú?”, la pregunta que la clou és “com es pot representar algú?”. No us perdeu Tebas Land! (vid. Programa de màComprar entrades)

Quant a Margalida Capellà Soler

Professora de clàssiques de l'institut Premià de Mar.
Aquest article s'ha publicat dins de General, Mitologia, Tragèdia, Tragèdia grega i etiquetat amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *