Aquesta setmana al Bon dia amb Melodia tenim una proposta força diferent. En Jan Figueras de 2n ens ha facilitat aquesta música tan especial. Es tracta d’una cançó provinent del Kazajastan. Una cançó realment preciosa que evoca una altra manera de viure i d’entendre el món.
La música del Kazajastan
La música ha jugat un paper dominant en la vida dels kazakhs ‘durant segles. Durant l’època d’or de la nació del Kazakhstan i la seva cultura nòmada al segle 16, una persona va ser, literalment, acompanyada del bressol a la tomba per la música. Cada esdeveniment de la vida té els seus propis costums especials, acompanyats de cançons i peces instrumentals (kyu). Una nena no tenia absolutament cap demanda moral sobre el matrimoni si no pogués afegir una cançó de composició pròpia del dot. Un jove només podia declarar el seu amor a una noia a la forma d’una cançó. Complexes composicions musicals van ser jnterpretades en les festes de noces. La mort d’una persona va portar amb si una nova cançó també.
La música juga un paper molt important per als kazakhs nòmades. Sense tradició literària escrita, l’obra de poetes, els que habitualment acompanyen a les seves interpretacions de música proporcionada per una guitarra de dues cordes, el dombra, era un mitjà important per a la transmissió d’informació històrica i cultural.
La música i la poesia són la sola idea de la nació kazakh. A través d’ells al·legories religioses i còsmics podrien expressar-se, i el coneixement de la naturalesa, l’home i els esdeveniments històrics podrien transmetre. En segles passats, la música i la cançó eren de vital importància, ja que compensen l’absència total d’un llenguatge escrit. Això va portar a la formació d’una notable unitat entre cantants, anomenat akyn, i les persones que van escoltar àvidament a la seva música. Per la improvisació i en diàleg amb el seu públic, el akyn va crear tant una obra d’art i un testimoni de la seva vida i els temps. El públic va decidir de manera democràtica si l’obra d’art era sobreviure: es va acceptar o en cas contrari es va enfonsar en l’oblit.
Els cantants més especialitzats es diuen akyns. Sense cap dubte la forma més famosa i important de la kazakh art tradicional és el aitys, un duel entre dos intèrprets dombra que desafien entre si en lletres poètiques. Akyns s’improvisen poetes / músics el talent es demostra millor en el concurs de aitys, com un tipus de debat musical, en el qual akyns van donar alternant actuacions, responent l’un a l’altre per mitjà de versos improvisats, acompanyat per la música de la dombra. Aquesta forma particular kazakh d’art va aconseguir el seu apogeu amb el canvi dels segles XIX i XX. t. Potser coincideixi amb un d’aquests durant Nauryz o altres festes, com el 9 de maig (Dia de la Victòria) o 16 de desembre (Dia de la Independència), així com a la televisió. El poeta nacional Abay Kunanbaev (1845-1904) va inventar la literatura kazakh escrita i encara es manté molt per sobre de tots els altres en el panteó literari.
Dombra
El zhirau era un recitador d’històries èpiques, i sovint tenia una posició política clau com un assessor proper del Khan. El zhirshy més tard va ser també un intèrpret de les obres èpiques, una tasca que requereix una memòria prodigiosa, a més de sonar habilitats musicals: el text de l’èpica Batyr Koblandy va córrer a al voltant de 6.500 línies. Un petit tros individual de la música és un kui, un instrumentista kuishy.
Representants de diferents gèneres van fer torns durant la aytis en rivalitzant entre si zhyrau (poetes i artistes del vers èpic), zbyrshy (comptadors d’històries de grans epopeies), akyn, seri i Saly (improvisar poetes) i kyuishi (compositors i virtuosos instrumentals) van competir . La música i la paraula sempre formen una unitat inseparable en el procés (el kyuishi va presentar la seva Kyui amb una explicació del seu contingut abans del seu rendiment). Aquesta forma de aytis va disminuir durant la segona meitat del segle 20 i només s’ha rejovenit en l’última dècada (guanyadors reben ara valuosos premis). També és interessant observar com l’art kazakh d’improvisació musical enllaça amb una altra forma d’art des de l’altre costat del globus: el jazz.
A part de la dombra, importants instruments tradicionals kazakhs inclouen la kobyz (un violí primitiu de dues cordes), el so del qual diu que ha portat Gengis Khan fins a les llàgrimes, van jugar amb un arc, els orígens s’associen amb la figura possiblement llegendària de Korkut Ata i un instrument estretament associat amb el xamanisme, com es van considerar els seus sons per oferir protecció contra la mort i ser capaç d’expulsar els esperits malignes. A causa d’aquestes associacions, el kobyz era un instrument descoratjat per les autoritats soviètiques, tot i que ara ha tornat a la prominència. El sybyzgy és una flauta llarga (corretja de dues flautes de canya o fusta).
Els visitants d’Kazakhstan sovint són sorpresos pel nombre de cançons – amb tantes estrofes – el seu amfitrió sap, i està disposat a realitzar en la caiguda d’un barret. Molts homes i dones de Kazakhstan poden acompanyar a si mateixos en un instrument musical. Això sol ser un dombra. Escoltar un jugador experimentat dombra dibuix tons alts i apassionats i patrons rítmics del seu instrument i l’associació amb la vasta estepa i el clip-clop dels cascos dels cavalls és evident. En general, el món natural de Kazakhstan és una font molt rica d’inspiració musical. Un dels col·lectors i els exploradors de la música popular kazakh primers i més importants. Aleksandr Viktoryevich Zatayevich, anomenat el kazakh estepa un “mar de la música”.
La música és en gran mesura melodies populars, dictades com la literatura oral de la zona a través de les generacions; curt en l’emoció palpitant, captura els ritmes de la vida nòmada a l’estepa. Un bon lloc per agafar concerts tradicionals kazakhs és Philharmonia Estat d’Almaty.
Cal destacar també les orquestres populars Sazgen Sazy i Otrar Sazy, els membres fan servir vestits tradicionals de colors per anar amb la seva música. Urker, Roksonaki i Ulytau són grups que proporcionen un encreuament interessant entre sons indígenes i ritmes importats com el rock, el pop i el jazz.
Les composicions d’una sèrie de músics kazakhs dels segles XIX i principis del XX, entre ells Kurmangazy, Zhambyl Zhabaev i les cançons d’escriptora Abai Kunanbaev, romanen àmpliament coneguts en l’actualitat. En el període soviètic, conjunts musicals van ser creats usant instruments tradicionals, però seguien el model d’orquestres occidentals. Alguns dels instruments van ser modernitzats també, de tal manera que les cordes de la dombra estan típicament fetes de niló en lloc del budell tradicional. La creació el 1980 del conjunt Otrar Sazy per Nurgisa Tlendiev va ser en part una reacció en contra del que molts kazakhs vist com l’excés d’ions Europeanisal de la música kazakh, centrant-se en les tècniques tradicionals.
L’arribada dels russos va portar la música clàssica occidental de Kazakhstan, i hi ha hagut molts notables intèrprets de música clàssica de Kazakhstan. La majoria dels més coneguts a nivell internacional, però s’han traslladat fora de Kazakhstan.
Músic tocant el dombra
La música popular va atreure a grans audiències a Kazakhstan des de la dècada de 1960: va assenyalar cantants kazakhs en aquest gènere inclòs Rosa Baglanova i Rosa Rimbaeva, aquests últims segueixen cantant a tot pulmó els seus números per el públic de mitjana edat a tot el país. Pel que fa a l’escena de la música popular contemporània de la banda més famosa internacionalment kazakh es basa ara a Moscou, i és considerat per molts com més una banda russa d’un kazakh un. A’Studio (www.astudio.ru) va començar com el grup de suport per a Rosa Rimbaeva a principis de 1980, abans de la creació el 1987 com a Almata. Van ser vistos pel talent cantant russa Alisa Pugacheva, i van deixar caure l’enllaç a Almati en nom seu. Ara liderada pel cantant georgià jove Katy Topuria, la seva música de ball, fins i tot van entrar a les llistes del Regne Unit el 2006, amb el single ‘SOS’.
Diverses bandes ofereixen interessants intents de fusionar la música tradicional de Kazakhstan amb el rock o pop. Ulytau (www.ulytau.ru) es descriuen com ‘kazakh etno rock’, i combinar dombra, el violí i la guitarra elèctrica a les ofertes instrumentals exuberant – val la pena fer-li un cop d’ull.
Urker (www.urker.kz; la seva pàgina web compta amb una versió en idioma anglès) són un grup de pop creat l’any 1993, la fusió d’estils i instruments de Kazakhstan amb influències occidentals; l’intèrpret dombra Asylbek Ensepov porta instrument en nous contextos, com amb la seva interpretació del tema de Pulp Fiction.
Els gustos estrangers prevalen en la música popular també, amb estil occidental o pop rus, l’electrònica i el rock és l’estil preferit de moltes persones. No obstant això, el kazakh, la música tradicional és igualment popular com kazakhs per tornar a connectar amb les seves arrels.
Bona setmana!!!
Kazajstán és un país que es troba a l’ Àsia Central. Limita al nord amb Rusia, l’est amb Xina, al sud amb Kirguizistan, Uzbekistan i Turkmenistan.
L’any 2012 The Cranberries van tornar amb un nou disc titulat Roses i amb una gira. Al cap de poc el guitarrista i la cantant que componien a mitges les cançons van tenir diferències pel tema legal de drets i l’autoria de cançons. Malgrat tenir una relació complicada van anar fent concerts.
Els seus dos primers singles “Smile” i “You”, van tenir una bona recepció per part del públic. i van actuar a esdeveniments importants com el Winter Music Conference i altres al costat de DJ importants com Tiësto, Dada Life, Avicii o Pete Tong.
El gener de 2017 ha participat en la campanya ‘Casa Nostra Casa Vostra’ en favor de les persones refugiades, gravant “Mediterráneo” de Joan Manuel Serrat amb el mateix compositor i una vintena d’artistes.
Al llarg de la seva carrera ha format part de molts projectes diferents; destacant una llarga i estreta col·laboració amb la pianista i compositora Clara Peya, l’homenatge a Pere Calders “Cançons de la veritat oculta” (Bankrobber, 2012), Coetus, Verd i Blau, i l’espectacle “Tot és fum” (L’era de les impuxibles, 2012).
“Tot el que he vist” és el títol del primer àlbum de Judit Neddermann. En ell, Judit Neddermann s’estrenava com a autora de cançons. Hi trobem deu composicions pròpies que dibuixen un viatge per diverses tonalitats musicals, a joc amb l’heterodòxia de la seva carrera, en la qual ha fos el format de la cançó amb el jazz, els ritmes de la música negra i el folklore. Ofereix un recull de vivències enriquit per adaptacions de textos de Joan Sales, Miquel Martí i Pol i Anna Tobias.
