Pau Riba
S’ha mort Pau Riba, el músic, el poeta, el pensador… l’artista total.
Ha estat un dels grans noms de la contracultura als Països Catalans · Va protagonitzar l’època més hippy de Formentera. El seu disc ‘Dioptria’ és considerat el millor disc català del segle XX.
Va fer pública la malaltia el 7 de desembre passat a les xarxes socials. Aquest diumenge 6 de març de 2022 un càncer s’ha endut Pau Riba, a setanta-tres anys. Nascut a Palma el 1948, ha estat un dels grans noms de la contracultura a casa nostra. Va començar la carrera a final dels anys seixanta, quan només tenia vint-i-un any. El seu disc Dioptria és considerat el millor disc català del segle XX per la revista Enderrock. Però Pau Riba també escrivia poesia i texts més assagístics, de pensament. Havia fet d’actor en diversos films i havia muntat espectacles. Era un artista total.
Pau Riba i Romeva era nét del poeta Carles Riba i de la poetessa Clementina Arderiu, per una banda, i del diputat i fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, Pau Romeva, per l’altra. Va néixer, doncs, en el si d’una família catòlica, culta i catalanista. Va heretar la cultura culta, però va trencar amb els valors conservadors i catòlics, familiars i socials, i durant tota la seva vida va ser un transgressor, provocador, heterodox, rocker i hippy.
El seu esperit rebel i alternatiu també va marcar la seva carrera artística des dels seus inicis, quan va conèixer el seu admirat Salvador Dalí. A finals dels 60, en el marc de la Nova Cançó, els Setze Jutges el van rebutjar i Riba va acabar fundant Grup de Folk, juntament amb companys i amics de l’ànima com Jaume Sisa, Jordi Batiste i Oriol Tramvia.
“Dioptria”, referent del rock català
I en aquest context, publica dos discos -“Dioptria I” (1969) i “Dioptria II” (1970)- que van revolucionar el panorama musical català. Tant pel que fa a la sonoritat, marcada per les guitarres elèctriques i la psiquedèlia, com pel que fa a les lletres, tot un al·legat contra la família com a pilar bàsic de la societat. Discos que inclouen clàssics del cançoner del cantautor còsmic com “L’home estàtic” o “Noia de porcellana” i que va presentar en un concert llegendari al Price de Barcelona. Al primer LP canta acompanyat del grup OM, format per Toti Soler i Jordi Sabatés.
El 2019, Riba també va celebrar els 50 anys de la publicació del primer disc, considerat per la revista “Enderrock” com el millor àlbum de rock català del segle XX. Ho va fer al BarnaSants, envoltat d’artistes com Kiko Veneno, Albert Pla i Enric Casasses, entre altres.
“Dioptria” està considerat el millor disc de la història del rock i la cançó en català, segons la llista que va publicar el número 100 de la revista “Enderrock”.
Època hippie
Després de publicar “Dioptria”, el 1971 es va traslladar a Formentera, on va abraçar la cultura hippie. Va viure en una cova, va experimentar amb drogues com l’LSD i va enregistrar, a l’aire lliure, el disc “Jo, la donya i el gripau”. En aquesta època va tenir els seus primers dos fills: Caïm i Pau, tots dos vinculats a la música, que van acabar fundant el grup Pastora amb Dolo Beltrán.
El 1975, ja a Barcelona, va participar en el primer Canet Rock, on va fer una de les actuacions més sonades, que va enregistrar Francesc Bellmunt en el film del mateix nom, conduït pel crític musical Àngel Casas. Als anys vuitanta va participar en uns quants films i va col·laborar en diversos mitjans de comunicació.
Mentre seguia facturant discos com “Disc dur”, o “De Riba a Riba”, la seva inquietud personal i artística el va portar a reinventar-se a les dècades dels 80 i 90. Va ser dissenyador, actor, presentador d’un programa a TV3 i també columnista de diaris.
Durant cinc dècades, no va deixar d’escriure cançons i va anar presentant treballs discogràfics: Amarga crisi, Transnarcís, De Riba a Riba, Mosques de colors… I el darrer, el 2019, Ataràxia, amb l’Orquestra Fireluche.
Els treballs discogràfics els va anar combinant amb llibres. El darrer, ja ho hem dit, Històries de l’univers (Males Herbes, 2021), que era la continuació d’un llibre anterior, La revolució que ara toca (Pòrtic, 2016), un llibre de converses amb Francesc Miralles en què reflexionava sobre tecnologia, ciència i política. L’any 1993, l’editorial la Magrana va publicar una biografia seva. Per Sant Jordi de l’any 1997, l’editorial Proa li edità Lletrarada, un llibre que aplega les lletres de totes les seves cançons, algunes d’inèdites; i l’any 1998 va publicar Al·lolàlia, un recull de curiositats lingüístiques.
Aquesta setmana dediquem el Bon dia amb Melodia al Pau Riba amb dues de les seves cançons més conegudes: “Noia de Porcellana” i “l’home estàtic”. Descansi en pau.
L’home estàtic
Sol de llauna, cel de glaç
dins el calaix d’un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de néixer, està sorprès,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.
És l’home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li’n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.
És l’home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Més grandet troba un ocell
a sobre d’ell, a dalt d’un arbre,
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d’un ull
i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina se’n va a França.
És l’home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Una noia li ofereix un clavell per la solapa,
ell se’l mira però no el pren
i el clavell se l’endú un altre,
un estiu quan ell ja és gran,
l’amor ve amb tres candidates,
ell les mira afalagat
però l’amor té pressa i marxa.
És l’home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Un bonic dia d’abril
tot són flors i ell les olora
però surt l’amo d’un jardí
i li fa una cara nova,
descobreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora,
la senyora no l’entén
perquè és mestra d’una escola.
És l’home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Han passat anys, s’ha fet gran
i assegut davant la porta
i esperant l’enterrament
d’aquell de la cara nova,
cel de vidre, lluna d’or
dins d’un caixó sense potes
jeu el cos d’un home mort
ningú riu i ningú plora.
És l’home estàtic, la tristesa l’ha matat,
les orenetes d’ell, mort, fred, han emigrat.
Noia de porcellana
Noia de porcellana
Buscava una ànima dintre teu
I això era com buscar
Papallones blanques damunt la neu.
Noia de porcellana
La teva entranya és plena de vent
Una brisa de maig
Amb pètals de rosa és aire innocent.
Noia de porcellana
Tot el teu cos és un recipient
A punt de ser omplert d’aigua
I posar-hi un lliri quan ve el bon temps.
Noia de porcellana
Buscava força en el teu parlar
I això era com buscar
Papallones blaves damunt la mar.
Noia de porcellana
D’una mirada et van trencar un braç
Semblaves indignada
Com una santa sense beats.
Noia de porcellana
Tota ets fràgil que t’has tancat
Sota d’una campana
Que sona dolça i és de cristall.
Noia de porcellana
Buscava llum en la teva pell
I això era com buscar
Papallones d’aire allà on bufa el vent.
Noia de porcellana
Tens la mirada ben transparent
La pell de cel·lofana i
La carn translúcida i repel·lent.
Noia de porcellana
Què vols que et donin no donant res
Ets freda i inhumana
Et preocupes de cinc a set.
Curiositats
Recentment TV3 va enregistrar i emetre un documental molt interessant sobre la vida i obra de Pau Riba. És llarg però si teniu una estona, val molt la pena.