3 DE DESEMBRE: DIA INTERNACIONAL DE LES PERSONES AMB disCAPACITAT

Has jugat alguna vegada a la gallineta cega? És divertit, oi? Encara que si et toca ser qui es tapa els ulls la cosa es complica… perdem el sentit de l’orientació, no podem ajudar-nos de les coses que ens resulten familiars ni distingir colors, formes, mides, distàncies… Per això, quan ens falta, ens sentim perduts.
I si li traiem el volum a la tele ens assabentem bastant poc, ¿oi que sí? Encara que veiem les imatges és complicat comprendre el que està succeint a la pantalla.
Si aquestes coses ens passessin diàriament (no en un joc o mirant la tele) tindríem una discapacitat, és a dir, una característica que ens impedeix dur a terme algunes coses quotidianes que la majoria de la gent pot fer.
Però no només pateixen discapacitat les persones amb ceguesa i sordesa, sinó també aquells amb limitacions per moure (que utilitzen cadira de rodes, pròtesis ortopèdiques o crosses o no controlen voluntàriament els seus moviments)… o que tenen a veure amb el comportament social, és a dir, com ens relacionem amb els altres (com la hiperactivitat o l’autisme).
També, hi ha discapacitats que tenen a veure amb el desenvolupament intel·lectual, és a dir, que provoquen dificultats en l’aprenentatge, com la síndrome de Down i malalties mentals. Finalment es troba la pluridiscapacitat, que afecta els que en tenen diverses, com els sord-cecs.

Des de fa uns anys, a Espanya, s’està intentant posar èmfasi en utilitzar, sempre que sigui possible, el terme “diversitat funcional” en lloc de discapacitat, per donar valor a tot allò que també poden fer. De fet, es calcula que el 10% de la població mundial té algun impediment i n’hi ha milers que són un clar exemple aconseguint grans coses amb les seves altres capacitats: com la Frida Kahlo que va viure amb una malaltia física i, tot i això, es va convertir en una gran pintora, Beethoven que va ser un gran compositor tot i tenir sordesa evolutiva o, el gran pintor Van Gogh que patia un trastorn mental.

Però, per desgràcia, no tothom té les mateixes oportunitats i és per això que des de fa 28 anys que el 3 de Desembre es celebra el Dia internacional de les persones amb discapacitat, per visibilitzar i aconseguir que tots tinguin els mateixos drets laborals i socials.

Per això aquesta setmana al Bon dia amb melodia us convidem a escoltar aquest cant a la diversitat intel·lectual, física i familiar amb ‘Mirada Estràbica’ del grup Xiula i en col·laboració amb la pianista Clara Peya. Una proposta molt emocionant, bonica i dura a la vegada  que ens fa la Laia Sànchez, mestra d’Educació especial de l’escola. Moltes gràcies Laia, és preciosa!!!

Clara Peya  és una pianista i compositora nascuda a Palafrugell (Baix Empordà el 6 d’abril de 1986). És considerada una de les creadores més originals i úniques de l’escena musical catalana. Començà a tocar el piano de molt petita, l’any 2005 es llicencià a l’ESMUC de piano clàssic, després va estudiar Jazz al Taller de Músics de Barcelona i finalment continuà els seus estudis a Sant Petersburg (Rússia). El seu estil és inclassibicable: ha fet discs amb molts gèneres diferents: Jazz, música de cambra (clàssica), rap, música electrònica, pop,… i ha  col·laborat amb diversos cantants, amb lletres que  sovint desfensen idees feministes i d’activisme social.  El 2019 va rebre el Premi Nacional de Cultura.

Xiula és una grup d’animació infantil i juvenil. Fan cançons, pròpies i per encàrrec, creen espectacles i en general, lien pollastres importants que animen a tot tipus de públic. I tot amb una mirada farandulera però professional, treballen amb contiguts crítics i amb esperit. En Jan i en Rikki són educadors socials  i estan molt connectats al món de l’educació i a les necessitats i conflictes de les persones i la nostra societat. Ah! I no paren quiets: també han fet llibres, ombres xineses, d’speakers, festivals, actes festius, disseny d’espais educatius i festius…

Mirada Estràbica és una cançó que forma part de l’últim disc de Xiula (2020) titulat “Control MParental”.  Xiula la van crear perquè la Clara Peya hi posés la bellesa i el piano, i havia de parlar de diversitat i quotidianitat. Ha acabat convertint-se en un regal per la Lluna, la filla del Rikki (cantant de Xiula), que va néixer amb una malaltia genètica minoritària.

Mirada estràbica (Lletra:  Rikki Arjuna / Musica: Xiula i Clara Peya)

El Jaume té dues mames,
i quan li agafa la vergonya s’amaga entre les seves cames
L’Esther va néixer amb un sol braç
Però l’hauries de veure com n’és de bona fent gimnàs,
El Gael te més de tres-centes pigues,
Ho sabem perquè van comptar-les totes, les seves amigues,
La Patrícia sempre ha portat ulleres,
Al cotxe li agrada mirar l’asfalt calent de les carreteres,
El Francesc fa dos anys es deia Lara,
Van estar quatre mesos decidint el nom amb la seva mare.
La Valentina fa futbol i és la pichichi,
Però no està pas inquieta esperant que algun gran equip la fitxi
El Moha té un trastorn de l’espectre autista
Li poses un tema de Xiula i es torna el rei de la pista
La Jéssica està enamorada de la Ruth
I li escriu en un paper el més bonic que se li acut
L’Oriol quan parla a vegades tartamudeja
I té unes expressions tan ocurrents que a mi em provoca un pèl d’enveja,
La Yasmina és la més alta de la classe
Ens mira a tots des d’allà dalt i pregunta Ola k ase?
El Patrick té dos papes,
És tan xerraire que no calla ni cosint la boca amb grapes,
La Berta es mou pel món amb cadira de rodes,
No vegis com flipava a primera fila en el concert dels Jonas Brothers

La mirada poc centrada
Que és la primera vegada
Que em mires, tan fix
Podríem ser amics

El Samuel viu en un centre residencial,
Li estan muntant a l’habitació una nau espacial
La Maria no pot menjar gluten,
Li encanta tocar la farina i notar que les mans s’embruten
El Jose viu amb la seva iaia Loli
Diumenge van acabar els dos vermells quan van tornar d’un Holi
La Carmina ens parla amb les mans
I ha aconseguit que al pati no es molestin ni petits ni grans
El Biel té síndrome de Down,
Mou les caderes com aquell cantant que no coneix, el James Brown
La Judith confón el vermell i el verd,
És molt bona trobant el seu hàmster quan es perd,
El Macià cada divendres fa dansa
Si sona bona música, el tio mai es cansa,
L’Ona va tenir un càncer en un òs prop del maluc
I ara et ven una pulsera i diu: jo ajudo tant com puc
El Yussuf té el fèmur de titani
I és tan valent que va creuar en barca tot el Mediterrani
La Nayeli necessita moure’s quan és a l’aula
I mira quins dibuixos més currats que té a la taula
Al Ponç li agrada jugar amb nines,
Fa diàlegs molt més guais que amb les patrulles canines
La Clara arriba als llocs tot xino-xano,
I ara estic feliç que sigui ella qui toqui el piano

La mirada poc centrada
Que és la primera vegada
Que em pugen, formigues
Podríem ser amigues

I després hi ha la Lluna,
El regalet que no esperàvem i que ens va venir tot d’una,
Amb una mutació genètica, que de manera frenètica
Ens ha canviat la vida d’una forma bastant poètica,
A la meva ninona, que li falta l’equilibri,
Però que amb la mà ens acarona, i és genial que amb això vibri
I és que hi van haver dies, que només vèiem tragèdia,
Se’ns anava omplint la casa de joguines i ortopèdia
I amb això vas fent, vas tancant ferida,
Que segueix coent, però és que això és la vida.
I et pot semblar que amb la vida haurem generat un deute,
Però és que també en tenim una altra, que ara és fisioterapeuta,
I l’Aixa baixa fins a la Lluna
Que té atrofiat el cerebel,
Però que ens està donant més llum, mireu amunt,
que la lluna del cel.

La mirada poc centrada
Que és la primera vegada
Que et penso, escrita,
T’estimo, petita

 

Projecte Santi

Diverses vegades a l’escola Les Fonts hem colaborat amb el Projecte Santi de la Fundació Maresme. Aquí teniu uns vídeos amb diverses cançons i activitats que van fer els alumnes de 4t fa un parell d’anys.