L’òpera, a escala internacional, perd una de les artistes més carismàtiques i admirades. Montserrat Caballé ha mort aquest dissabte.

La soprano ha mort de matinada a l’Hospital de Sant Pau, on estava ingressada des de mitjans de setembre per uns problemes a la vesícula.
Tot i que darrerament s’havia retirat dels escenaris per problemes de salut, Caballé ha protagonitzat una carrera professional d’èxit, en què ha interpretat un centenar de personatges d’òperes en escenaris de tot el món. Va ser Maria Stuarda, Norma, Salomé, Tosca, Turandot… Amb la seva portentosa veu va protagonitzar els millors papers operístics als escenaris més importants de tot el món.

Amb una tècnica precisa i una veu de gran puresa, la Caballé era capaç de combinar la potència més aclaparadora amb el “pianissimo” més exquisit.

Montserrat Caballé neix l’abril del 1933 al barri de Gràcia, a Barcelona. La seva formació musical va començar a casa, de ben petita, amb la seva mare, i es va allargar durant dotze anys al conservatori del Liceu, on va aprendre a emocionar-se amb el cant a les classes de Conxita Badia.

Els seus inicis van ser molt durs. La difícil situació econòmica dels seus pares va arribar a posar en perill els seus estudis musicals al Conservatori del Liceu, que finalment va poder acabar amb beques i mecenatges.

 

Montserrat Caballé va fer un llarg periple europeu abans de triomfar al Liceu. Va començar quan tenia 23 anys amb cursos a Itàlia, per bé que la gran oportunitat li va arribar a l’Òpera de Basilea. Després va passar per Bielefeld, Viena o Bremen.

Es va convertir en una diva internacional el 20 d’abril de 1965, quan va substituir Marilyn Horne a la “Lucrezia Borgia” de Donizetti al Carnegie Hall de Nova York, una actuació que la va catapultar cap als teatres d’òpera més importants del món, com la Scala de Milà o el Covent Garden londinenc. El públic li va dedicar una ovació de vint minuts.

La popularitat planetària li arribaria el 1992 amb “Barcelona”, l’himne oficiós dels Jocs Olímpics, en duet amb Freddy Mercury

Com Maria Callas, a qui admirava i amb qui va tenir una bona amistat, Montserrat Caballé va rescatar de l’oblit moltes òperes barroques i belcantistes. Va ressuscitar obres oblidades de Christoph Willibald  Gluck o  Giovanni Pacini.

Polifacètica, la soprano també va versionar Mecano i va col·laborar amb Vangelis.

Gran Teatre del LiceuPremis i suport al Liceu Caballé va donar sempre un gran suport al Liceu, on acostumava a tornar cada Nadal, anteposant aquest compromís a altres ofertes internacionals més atractives des del punt de vista econòmic. També es va comprometre amb la seva reconstrucció de la mateixa manera que uns anys abans ho havia fet amb l’organització dels Jocs Olímpics.

La soprano va tenir reconeixement popular i institucional. Al llarg dels anys va rebre distincions com la Medalla d’Or de la Generalitat, el títol de Comanadora de les Arts i les Lletres franceses, la Medalla del Liceu o el Premi Príncep d’Astúries de les Arts.

Casada amb el tenor Bernabé Martí, va tenir dos fills, Bernabé i Montse, que ha seguit els passos de la seva mare en el món del cant.

Diva amb majúscules, parlava perfectament anglès, francès, italià, alemany, castellà i català.

Problemes de salut De gira per Rússia el 2012, Montserrat Caballé va caure i es va trencar l’húmer. Va ser un dels problemes de salut que va tenir els últims anys, com la insuficiència cardíaca, i, a més, va haver de fer front a mitja dotzena d’operacions.

Concerts benèfics com els que va fer a Santa Maria del Mar i a Cambrils són alguns dels últims recitals d’una carrera de més de mig segle.

O mio babbino caro
Mi piace è bello, bello
Vo’ andare in Porta Rossa
a comperar l’anello!
Sì, sì, ci voglio andare!
e se l’amassi indarno,
andrei sul Ponte Vecchio,
ma per buttarmi in Arno!
Mi struggo e mi tormento!
O Dio, vorrei morir!
Babbo, pietà, pietà!
Babbo, pietà, pietà!

 

 

De totes les àries que va cantar i enregistrar Caballé és molt difícil triar-ne una pel Bon dia amb melodia. Us proposo aquesta preciosa O mio babbino caro de l’òpera Gianni Schicchi (1918) de  Puccini i la Casta Diva de l’Òpera Norma (1831) de Bellini. . Però n’hi ha moltíssimes més d’una gran bellesa. Bel canto en estat pur! Melodies d’una gran bellesa. Gaudiu-les!

 

 

 

 

 

Curiositats

Monserrat Caballé, i Freddie Mercury es van conèixer el 1987 a Barcelona, ​​ciutat a la que posteriorment dedicarien el que s’ha convertit en autèntic himne per a la ciutat, portant el seu nom de títol, i servint per a l’inici dels Jocs Olímpics de 1992.

La cançó va ser creada el 1988, quan la soprano va contactar amb ell després d’haver-li sol·licitat l’organització dels jocs una composició musical. Mercuri havia estat declarat fan de l’òpera i més concretament de la soprano catalana.

La seva estrena oficial va tenir lloc el 8 d’octubre d’aquest any a la nit de Barcelona quan va arribar la bandera olímpica des de Seül. Mercury va morir al 91  i no va poder estar en l’inauguració el 1992, sent la seva última actuació en directe.

La cançó es va convertir en un autèntic èxit degut en gran part al vídeo que va aconseguir emociona amb la barreja d’ambdues veus.