Del 23 al 29 d’abril se celebra a Catalunya la Setmana sense Soroll, que promou iniciatives en el marc de la prevenció de la contaminació acústica, com ara la sensibilització i l’educació ambiental, amb l’objectiu de donar visibilitat a les eines de gestió i control així com impulsar la col·laboració entre administracions amb diferents responsabilitats i/o competències en la matèria, per optimitzar recursos i poder oferir una solució més ràpida i eficaç. Sota el lema ‘Aturem el soroll!’, la SSS del 2018 té com a objectiu posar en valor totes aquelles actuacions i/o accions que permeten millorar la qualitat acústica del nostre entorn.
John Cage

 

John Cage

John Cage (Los Angeles, 5 de setembre de 1912 – Nova York, 12 d’agost de 1992) fou un compositor estatunidenc. Pioner de la música aleatòria, la música electrònica i de la utilització no estàndard dels instruments musicals tradicionals, com la creació del piano preparat.Cage va ser una de les principals figures de l’avantguarda de la post-guerra. També va tenir un paper important en el desenvolupament de la dansa moderna, especialment a partir de la col·laboració amb el ballarí i coreògraf Merce Cunningham, que esdevindria la seva parella sentimental fins a la seva mort.

 

Va estudiar al costat dels compositors nord-americans Henry Cowell i Adolph Weiss i va revolucionar la música del segle XX dotant-la d’un llenguatge caòtic, continuant la trajectòria d’Edgar Varèse i Charles Ives.

 

Però les principals influències de Cage provenen de les cultures orientals. A través dels seus estudis de filosofia índia i budisme zen a finals de la dècada de 1940, Cage va arribar a la idea d’utilitzar en la composició l’atzar controlat, que va introduir en les seves composicions a partir del 1951. L’I Ching o Yijing, un antic text xinès clàssic sobre l’evolució dels esdeveniments, es va convertir en la principal eina de composició per a la resta de la seva vida. El 1957 en una conferència titulada “Música Experimental”, va descriure la música com “un joc inútil” que és “una afirmació de la vida i no un intent de posar ordre en el caos, ni de proposar millores en la creació, sinó simplement una forma de despertar a la mateixa vida que estem vivint”.

Malgrat el controvertit de la seva obra, no es pot negar que es tracta d’un dels creadors més revolucionaris i influents dels últims temps. A vegades deixava que l’atzar triés les seves composicions. Per exemple, va arribar a utilitzar un mètode segons el qual es perforava un full de paper en els llocs en els quals es trobava alguna imperfecció, per a després mitjançant un paper transparent anar calcant aquestes marques sobre un pentagrama.

Ja en la dècada dels 30 va començar els seus primers treballs demostrant talent per als ritmes impossibles i invencions com el seu sistema de vint-i-cinc tons.

Va fer servir distorsions per als seus instruments arribant a declarar: “Crec que l’ús de sorolls en la composició musical anirà en augment fins que arribem a una música produïda mitjançant instruments elèctrics (música concreta i música electroacústica), que posarà a la disposició de la música qualsevol so i tots els sons que l’orella pugui percebre. S’exploren els mitjans fotoelèctrics, el film i diverses mecanismes per a la producció de música”.

 

Durant els últims anys d’aquesta dècada Cage va inventar el piano preparat, que consistia a inserir entre les cordes una sèrie de cargols, rosques i trossos de goma, plàstic i fusta que dotaven l’instrument d’una varietat nova de possibilitats sonores, tallant o modificant el so.

 

Segurament la composició més innovadora d’entre les quals va realitzar per a aquest piano preparat és una suite que dura 69 minuts anomenada Sonatas and Interludes (1946-1948), estrenada el 1949 per Maro Ajemian, a qui li va dedicar l’obra. L’intèrpret mateix es pot preparar el piano, exactament 45 notes, i sol necessitar entre 2 i 3 hores per enllestir-ho tot, però no sempre es fa idènticament de com ho feia Cage.

Cage feia servir el terme “música no-intencional” per a algunes de les seves obres. Com en una de les seves obres més revolucionàries titulada 4′33″ (1952), la partitura del qual especifica que l’intèrpret no executarà cap so en el seu instrument durant els 4 minuts i 33 segons que dura l’obra. La primera interpretació d’aquesta obra va anar a càrrec del pianista David Tudor.

4’33”

4′33″ (pronunciat quatre, trenta-tres) és una obra musical en tres moviments del compositor nord-americà d’avantguarda John Cage l’any 1952.La peça pot ser interpretada per qualsevol instrument o conjunt d’instruments, i a la partitura, amb una única paraula, «Tacet», s’indica a l’intèrpret que ha de guardar silenci i no tocar el seu instrument durant quatre minuts i trenta-tres segons. Encara que comunament es considera que es tracta de «quatre minuts i trenta-tres segons de silenci», alguns teòrics de les avantguardes musicals consideren que el material sonor de l’obra el formen els sorolls que escolta l’espectador durant aquest temps. Amb el pas dels anys, 4′33″ ha esdevingut l’obra més famosa i controvertida de John Cage.

Antecedents 

El silenci va jugar un rol fonamental en multitud de treballs de Cage anteriors a 4′33″. Per exemple,el Duet per a Dues Flautes (1934), compost quan Cage tenia 22 anys, obre en silenci, i igualment el silenci va ser un element estructural en algunes de les seves Sonates i Interludis (1946–48), a Música de Canvis (1951) i a Dues Pastorals (1951). El Concert per a piano preparat i orquestra (1951) tanca amb un silenci estès, i Esperant (1952), una peça de piano compost tan sols mesos abans de 4′33″, el formen llargs silencis enquadrant un patró senzill i curt d’ostinato.

La primera vegada que Cage va esmentar la idea d’una peça composta completament de silenci va ser durant una classe l’any 1947 (o 1948) a la Universitat de Vassar, A Composer’s Confessions. No obstant això, en aquesta època, Cage sentia que aquest tipus de peça seria «incomprensible en el context occidental», i era refractari a escriure-la.

L’any 1951, Cage va visitar la cambra anecoica de la Universitat Harvard. Cage va entrar a la cambra esperant escoltar silenci, però més tard va escriure: «sentia dos sons, un d’alt i un altre baix. Quan els vaig descriure a l’enginyer, em va informar que l’alt era el meu sistema nerviós, i el baix la meva sang en circulació». La realització, tal com la va veure, de la impossibilitat del silenci el va portar a la composició de 4′33″, després que aquell mateix any assistís a una exposició de Robert Rauschenberg al Black Mountain College, on la contemplació d’uns llenços completament blancs li va fer pensar que la música estava quedant-se enrere respecte altres arts visuals.

Com va ser l’estrena? 

La presentació dels tres moviments de 4’33″ va ser oferta per David Tudor el 29 d’agost de 1952, a Woodstock, Nova York,   com a part d’un recital de música contemporània per a piano. L’audiència el va veure asseure’s al piano i, per assenyalar el començament de la peça, tancar la tapa del teclat. Una mica després, la va obrir lleugerament per assenyalar el final del primer moviment. Aquest procés va ser repetit per al segon i tercer moviment.

La peça ha estat controvertida fins a l’actualitat, i es veu com un desafiament a la mateixa definició de música.

S’ha afirmat que l’obra representa el començament de la música noise (en anglès , “soroll”), en la mesura que aquest tipus de música està creada a partir de sons incidentals o aleatoris que representen la tensió entre sons “desitjables” (notes correctament tocades) i indesitjables (sorolls).

4’33” No.2
L’any 1962, Cage va escriure 0’00”, que a vegades es coneix com 4’33” No. 2. La composició originalment incloïa solament la frase: “en una situació amb màxima amplificació, interpreti una acció disciplinada”. La primera interpretació de l’obra fou l’escriptura d’aquesta frase pel mateix Cage.

La segona interpretació va afegir quatre nous elements qualitatius a la primera indicació: “l’intèrpret hauria de permetre qualsevol interrupció de l’acció, l’acció hauria d’implicar una obligació envers uns altres, la mateixa acció no hauria de ser utilitzada en més d’una interpretació, i no hauria de ser la interpretació d’una composició musical”.

Si busqueu a You Tube podeu trobar milers de covers (versions) d’aquesta obra de Cage. “interpretada” per tot tipus d’instruments i músics.

Una última reflexió:
Potser els que millor entenen la qualitat del silenci siguin els músics. Beethoven va dir Mai no trenquis el silenci si no és per millorar-lo (probablement ho va dir abans de perdre l’oïda). I el gran músic de jazz (al qual li rebentava que li diguessin que tocava jazz), Miles Davis, va dir que el silenci és potser el soroll més fort, en una de les reflexions potser més centrals sobre la qualitat germinativa del silenci, l’absència del so sense la qual el so mateix no existiria.

Bona setmana sense soroll!