TE DEBO UNA CANCIÓN

Ismael Serrano Morón
Neix a Madrid el 9 de marc de 1974. Creix a Vallekas (Madrid). Estudia 4 anys Ciències Físiques a la Universitat Complutense de Madrid, així com solfeig i piano.

Els seus començaments són durant els primers anys de la dècada dels 90. A Madrid surgeix un nou circuit de bars musicals i cafès amb música en directe que propicien l’aparició d’un nou grup de joves cantautors. Aquesta generació recorda a la que va sorgir vint anys enrere per alçar les veus en contra de la política del moment.

L’any 1997 Ismael publica el seu primer disc titulat Atrapados en azul.
Actualment amb més de 15 anys de trajectòria Ismael Serrano no només ha aconseguit establir-se amb bon peu en el món de la música si no que a més ha complert els seus somnis de cantar amb els seus ídols de joventut: Mercedes Sosa, Paco Ibáñez, Luís Eduardo Aute i Sílvio Rodríguez amb qui toca davant de més de 100.000 persones a l’estadi Nacional de Santiago de Chile.

Te debo una canción
Cançó inclosa en el seu últim disc d’estudi Todo empieza y acaba en ti publicat el maig de 2012. En aquest treball, el propi cantautor, el defineix com un nou començament i resum de totes les seves influències musicals; tant trobadors en espanyol: Aute, Serrat, Sabina, i també de cantautors anglosaxons com Damien Rice, Glen Hansard.
Aquesta setmana és una altre proposta de la Cristina Grund, tutora de 5è. Ella gaudirà d’aquest gran músic al Palau de la Música de Barcelona en un concert el 15 novembre. Un concert molt esperat pels seus seguidors i que té les localitats exhaurides des de fa molt temps.

Espero que us agradi!!!

 

Te debo una canción
que hable de mujeres con piel de quinoto,
del frío manantial
que lava las arrugas de tu rostro.

De hombres que maldicen
y salvan del incendio tu retrato,
con voz de caracola,
gritan tu nombre en los acantilados.

Te debo una canción
para desalambrar cada mañana,
para quitar la sal
del llanto del color de tu pijama.

Para cuando camines
al borde de la vida cada lunes,
te desate las alas
si el metro no se detiene en tu nube.

Te debo una canción
pero esta madrugada sin ventanas,
la usura del raptor de mi futuro,
el muro gris que cerca tu jardín,
en fin, no me dejan soñar.

Te debo una canción
pero la dulce absenta del olvido,
ladridos de noche y televisados,
el muro helado que cerca tu jardín,
en fin, quizá los telediarios,
no me dejan pensar, ya ves, en melodías.
Pero yo estoy en ello, te juro que no se me olvida.

Te debo una canción
que limpie el rostro sucio de las hadas
que encuentras en la calle
en lámparas de oro encarceladas.

Que hable de los libros
que abandonaste en los bancos del parque,
que cuentan el secreto
que mantuvo despierta a Sherezade.

Te debo una canción
que aplaque la iracunda madrugada
si rapto a tu marido
y en cualquier bar las musas nos atrapan.

Pues, si llegamos tarde,
la noche nos abriga como madre
que cuida a sus retoños
y teme que sus niños se hagan grandes.

Te debo una canción
pero esta madrugada sin ventanas,
la usura del raptor de mi futuro,
el muro gris que cerca tu jardín,
en fin, no me dejan soñar.

Te debo una canción
pero la dulce absenta del olvido,
ladridos de noche y televisados,
el muro helado que cerca tu jardín,
en fin, quizá los telediarios,
no me dejan pensar, ya ves, en melodías.
Pero yo estoy en ello, te juro que no se me olvida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *