Aquesta frase, “mai tants han degut tant a tan pocs” la va pronunciar el primer ministre britànic Winston Churchil l’any 1940 quan van guanyar la batalla d’Anglaterra a la Segona Guerra Mundial sobre els alemanys. Els pocs als que fa referència són els pilots de la RAF, la Royal Air Force, l’aviació britànica que va fer front a la totpoderosa Luftwaffe alemanya. Continue reading
Vaixells alemanys de la primera guerra mundial han arribat a la Lluna. Aquesta afirmació no és cap tonteria, de fet, és certa d’alguna manera. L’acer d’aquests vaixells va ser utilitzat per fabricar la nau apol·lo 11 que va arribar a la Lluna. Però, què els feia especials a aquests vaixells per utilitzar el seu acer, i on els van trobar?
La resposta és Scapa Flow, una petita regió costanera situada al nord d’Escòcia. L’any 1918, 74 vaixells de la marina alemanya es van internar dintre la badia escocesa pendents d’una reunió a Versalles sobre el futur de la Primera Guerra Mundial. Els alemanys es van rendir finalment i desprès de l’armistici, els vaixells podien passar a mans britàniques. Però l’almirall Ludwig von Reuter, oficial en cap de la flota alemanya a Scapa Flow, va decidir enfonsar tota la flota per evitar precisament que els britànics en poguessin fer-ne us.
Trenta anys desprès es va acabar un altra guerra, en aquest cas la Segona Guerra Mundial. Els nord-americans van llençar dues bombes atòmiques sobre el Japó que els van fer rendir sense cap contemplació. Uns anys més tard, va començar la carrera per enviar l’home a la lluna, i els nord-americans van buscar acer per fer les naus. Però tot l’acer fabricat desprès de les explosions atòmiques tenien traces d’elements radioactius degut a que per fabricar l’acer s’utilitza una gran quantitat d’aire, que transferia la radioactivitat que havia agafat de les explosions. Aquest acer no servia, ja que aparells molt sensibles a les radiacions podien donar lectures errònies, i per anar a la Lluna més aviat suposava un problema.
Però llavors a algú li va venir al cap que hi havia un acer de gran qualitat que no estava contaminat al haver estat 30 anys enterrat sota l’aigua i que no havia patit les radiacions de les bombes atòmiques: la flota alemanya Kaiser Guillem II de Scapa Flow. Aquesta badia és poc fonda, pel que reflotar els vaixells va ser relativament fàcil.
Altres missions espacials que requereixen acer sense traces de radiació han usat també els vaixells alemanys: la sonda Galileo que va anar a Júpiter, o la sonda Pioneer que ja ha superat l’orbita de Plutó. Les ironies del destí han fet que els alemanys que van combatre contra els nord-americans, els facilitessin el material per conquerir l’espai. Va ser també un alemany que treballava per a elsl que va fabricar el coet per anar a la Lluna: Werner von Braun
Vaixells alemanys de la primera guerra mundial han arribat a la Lluna. Aquesta afirmació no és cap tonteria, de fet, és certa d’alguna manera. L’acer d’aquests vaixells va ser utilitzat per fabricar la nau apol·lo 11 que va arribar a la Lluna. Però, què els feia especials a aquests vaixells per utilitzar el seu acer, i on els van trobar? Continue reading
La mina estava molt fosca, i Bart es va quedar atrapat dintre un pou. Quan es van assaventar, tot el poble es va posar a cavar un altre pou al costat per poder treure’l sa i estalvi. De sobte, el canari que havien baixat es va morir. Tots van pujar corrents esporuguits a la superfície.
Aquesta història va passar a un capítol de la sèrie els Simpsons: volent fer una broma, Bart es queda atrapat dintre un pou i no pot sortir. Però, què feia un canari dintre un pou?
El carbó mineral és un fòssil format per restes de plantes vegetals que van quedar enterrades dintre el que era un llac. Això va passar al període anomenat Carbonífer, d’aquí el nom de carbó. Altes pressions i temperatures i l’absència d’oxigen van crear el mineral. Depenent de l’altura a la que es troben, reben diferents noms: torba, lignit, hulla, antracita. Però també es va formar un gas format per metà i altres gasos que va quedar atrapat formant bosses entre les vetes de carbó. Aquest gas s’anomena grisú, i és el gran mal de cap dels miners. És altament inflamable, i quan queda alliberat, pot explotar amb una petita flama.
Els miners usaven làmpades de gas per poder il·luminar-se, pel que amb contacte amb el grisú explotava, produint morts i despreniments. El problema era que no podien saber quan sortia el gas mentre estaven picant, ja que el gas no fa cap tipus d’olor. Tenien un problema, i gros.
Les morts per grisú cada cop eren més comuns, i se’ls va ocórrer utilitzar canaris com a detectors de grisú. Els canaris són molt més sensibles que l’esser humà al gas, i amb una petita quantitat morien. Així que baixaven un canari amb ells i el posaven prop la zona on extreien carbó. Si el canari es moria, senyal que havien perforat una bossa de grisú i havien d’apagar les làmpades. Però a pesar dels canaris la gent seguia morint. El gas sortia de vegades amb tanta força que no eren a temps d’apartar-se per no a que no explotés.
La solució els va venir d’un inventor anglès l’any 1814. Un dia, els miners d’un poble escocès van demanar a George Stephenson que inventés una làmpada de seguretat. Stephenson va acceptar i s’hi va posar. Quan l’invent el va tenir llest, l’havien de provar. El que va fer va ser cobrir amb una tela metàl·lica soldada al cos de la làmpada. El metall és bon conductor, i l’escalfor de la làmpada es dissipava. Com que estava menys calenta, el gas ja no esclatava. Els miners, contents d’haver resolt el seu gran problema, li van donar mil lliures esterlines (uns dos mil euros), molts diners per aquella època.
George Stephenson també va tenir temps de guanyar un concurs per fer una locomotora de vapor per la primera via fèrria del món… però això ja és una altra història…
La mina estava molt fosca, i Bart es va quedar atrapat dintre un pou. Quan es van assaventar, tot el poble es va posar a cavar un altre pou al costat per poder treure’l sa i estalvi. De sobte, el canari que havien baixat es va morir. Tots van pujar corrents esporuguits a la superfície.
Aquesta història va passar a un capítol de la sèrie els Simpsons: volent fer una broma, Bart es queda atrapat dintre un pou i no pot sortir. Però, què feia un canari dintre un pou? Continue reading
El compositor alemany Ludwig van Beethoven va morir per una intoxicació per plom segon ha determinat un estudi recent. Es veu que un metge va tractar al músic d’una pulmonia amb unes sals amb plom molt habituals a l’època i que donaven bons resultats. Però degut a uns efectes secundaris, li van haver de fer unes puncions al ventre amb sabó de plom, que a més de rentar impedien la entrada de bactèries. L’ús del plom a una època on no hi havia antibiòtics era considerada bona idea, però resulta que Beethoven tenia un cirrosi hepàtica i l’acció del plom amb aquesta malaltia el va fer empitjorar de manera irreversible.
El plom és un metall pesant molt tòxic per al cos humà. Aquest metall era usat antigament a les canonades d’aigua, amb les més que probables intoxicacions de l’aigua que hi passava per dintre. Ha estat substituït per altres materials que no són perillosos per a la salut, com el plàstic o els coure.
Però al plom encara se li pot treure’n profit, i molt, i en dos camps molt especialitzats. El primer com a recipient de productes tant perillosos com els àcids. Les bateries estan fetes de plom per poder contenir àcid sulfúric, i les indústries petroquímiques l’utilitzen per als productes tòxics que obtenen.
Però el gran favor que ens fa el plom és com a absorbidor de les radiacions, com els raig gamma o els raig X. Les parets de les sales de les radiografies dels hospital tenen plom per absorbir radiacions, i les centrals nuclears també en tenen absorbir la radioactivitat.
El plom s’extreu d’un mineral anomenat galena (sulfur de plom, PbS). Una de les mines més importants a Catalunya es trobava a Bellmunt del Priorat, a la província de Tarragona. Aquestes mines es poden visitar, on s’ensenya com s’extreia el plom i la forma de vida que tenien els miners que es passaven moltes hores a la foscor de les profunditats dels pous.
El compositor alemany Ludwig van Beethoven va morir per una intoxicació per plom segon ha determinat un estudi recent. Es veu que un metge va tractar al músic d’una pulmonia amb unes sals amb plom molt habituals a l’època i que donaven bons resultats. Però degut a uns efectes secundaris, li van haver de fer unes puncions al ventre amb sabó de plom, que a més de rentar impedien la entrada de bactèries. L’ús del plom a una època on no hi havia antibiòtics era considerada bona idea, però resulta que Beethoven tenia un cirrosi hepàtica i l’acció del plom amb aquesta malaltia el va fer empitjorar de manera irreversible. Continue reading
Quatre de febrer de 1912: París. Al peu de la torre Eiffel el sastre austríac Franz Reichelt va equipat amb un vestit dissenyat per volar. La seva intenció és pujar al primer pis de la torre situat a 57 metres d’altura per llançar-se i planejar amb el seu vestit. Ha avisat les autoritats i una càmera de vídeo ho gravarà per a la posteritat. El sastre es disposa a saltar i, quan ho fa….
…. cau aplomat a terra obrint un forat de 25 cm de fons. Franz mort d’una aturada cardíaca abans de tocar a terra mentre està caient al buit.
L’intent de l’home per volar ha existit sempre des de molt antic. Leonardo da Vinci ja va dissenyar una aparells que era impossible que volessin. Al finals del segle XIX els intents per construir una aparell volador cada cop eren més intensos, fins que l’any 1890 el francès Clement Ader fa volar “l’Eole”, un avió propulsat per un motor de vapor. L’aparell va volar 50 metres a una alçada de 20 cm del terra. L’any 1903, dos germans ho van aconseguir als Estat Units: eren els germans Wright. El “Flyer I” està considerat el primer vol de la història de l’aviació.
A partir d’aquell moment, l’evolució d’aquest nou mitjà de transport és imparable fins arribar al que tenim avui dia, amb avions que fan trajectes molt llargs amb poc temps o amb naus que van i venen de la Lluna com aquell qui va al poble del costat amb cotxe. Segurament encara no s’ha tocat sostre, i que encara queden moltes novetats dintre aquest món.
Personatges com Franz Reichelt ens recorden que, malgrat ens sembli absurd el que va fer, ho veiem des d’una perspectiva molt diferent, des d’un coneixement científic que ell no disposava, i que darrera la seva desgraciada aventura hi havia una gran intenció. Aquí teniu el vídeo que es va gravar aquell fatídic dia.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/BepyTSzueno" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Quatre de febrer de 1912: París. Al peu de la torre Eiffel el sastre austríac Franz Reichelt va equipat amb un vestit dissenyat per volar. La seva intenció és pujar al primer pis de la torre situat a 57 metres d’altura per llançar-se i planejar amb el seu vestit. Ha avisat les autoritats i una càmera de vídeo ho gravarà per a la posteritat. El sastre es disposa a saltar i, quan ho fa…. Continue reading
Era un fred matí de febrer de 1944. El ferri estava creuant el llac Tinnsjo a Noruega amb la seva valuosa càrrega. Ningú esperava que passés res, ja que els alemanys ho tenien tot controlat i el transport es feia sota estrictes mesures de seguretat. Però va passar: a les 10:45, quan estaven a 400 metres de la costa, les bombes que ningú sabia que estaven col·locades van esclatar i van enfonsar el Ferri.
Per a que una bomba nuclear entri en una reacció en cadena, fa falta un element que freni els neutrons que provoquen la partició del nucli d’urani. Hi ha dos elements que ho poden fer: el grafit i l’aigua pesada. Els nord-americans van optar per usar grafit, mentre que els alemanys volien fer servir aigua pesada en una cursa a la Segona Guerra Mundial per veure qui seria el primer en aconseguir-ho. El lloc d’hidrogen, l’aigua pesada conté deuteri, que és un isòtop de l’hidrogen (té un neutron al seu nucli a diferència de l’hidrògen que no en té cap). Els aliats sabien on treien l’aigua pesada els alemanys, d’una fàbrica d’aigües de Noruega, i es van proposar que no arribés al seu destí per preparar la bomba.
La valuosa càrrega del Ferri era aigua pesada. Els aliats van aconseguir bombardejar la fàbrica situada a Noruega, però els alemanys la van fer funcionar de nou. Tornar-la a sabotejar era ja impossible, ja que els alemanys van prendre moltes mesures de seguretat. El ferri era la seva esperança. Per poder enviar l’aigua a Alemanya, el tren havia de creuar un llac per seguir per terra. Per poder sabotejar-lo, van confiar amb el noruec Knut Haukelid. La nit abans del sabotatge, Haukelid i dos paisans seus van entrar al port de Vemork i van pujar al Ferri sense problemes. Van posar les bombes, i van marxar sense cap tipus de contratemps.
Però el problema va sorgir aquella mateixa nit. El cap de Haukelid, Alf Larsen, estava a un sopar on hi havia un violinista que li va dir que l’endemà agafaria el ferri. Larsen va intentar d’impedir-ho, però no va ser possible. La mare d’un treballador del port també l’havia d’agafar, però com que la operació era secreta, van intentar de persuadir-los als dos per no agafar el ferri. Quan va esclatar, el violinista hi era dintre, però no la mare del treballador noruec que li va impedir que sortís de casa.
El final de la cursa per la bomba atòmica la van guanyar els nord-americans, que van fer gala del seu poder destructiu el dia 6 d’agost de 1945 a Hiroshima. Hi ha una pel·licula anomenada “Los heroes de Telemark” on es narra el sabotatge a la fàbrica d’aigües de Noruega per part dels aliats.