El cicle solar és un període d’activitat magnètica que es va repetint periòdicament, i té que veure amb la complexa activitat termonuclear que sosté el Sol. Aquests cicles són teríodes de més o menys presència de taques, i va ser descobert el 1843 per Samuel Heinrich Schwabe, quan estudiava l’evolució d’aquestes taques. El primer cicle va ser observat el 1755; a partir d’ell s’han continuat anotant fins a la nostra època, en la qual acabem d’iniciar el cicle 24.

El cicle solar té una durada mitjana d’11 anys, encara que s’han observat cicles curts de 9 anys i cicles llargs de fins 14. Un nou cicle comença quan apareixen les primeres taques solars, després d’un període d’absència de les mateixes. L’origen de les taques solars i la seva aparició cíclica va ser estudiat per primera vegada per George Ellery Hale. El 1908, va demostrar que les taques solars estan molt magnetitzades. L’aparició de taques solars (el cicle magnètic) és un dels factors, entre d’altres, que contribueix a les variacions de lluminositat del sol. El denominat cicle de Gleissberg va durar uns 80 anys. Aquest cicle va ser el responsable del mínim de Maunder, ocorregut entre 1645 i 1715, que sembla ser el causant de la coneguda com a petita edat de gel. A més, existeixen altres cicles de major durada, que no només involucren al sol sinó també als moviments de l’òrbita terrestre, que influeixen en el clima a una escala molt més gran. Així s’expliquen, per exemple, les grans glaciacions ocorregudes en el passat.

Segons l’opinió d’alguns científics, i en contra de les idees generalitzades sobre l’escalfament global de la terra, ens encaminem cap a una època de fred. L’efecte es podria notar ja en aquest cicle solar, el 24. En especial, a partir de 2030, entraríem en el mínim de Gleissberg corresponent, i el refredament global seria més notori. Aquests científics sostenen que l’escalfament a causa de l’efecte hivernacle és molt petit i de molta menor influència que els canvis en l’activitat solar.

Al desert de los Monegros, a la província de Saragossa, hi ha el projecte de construcció d’una gran complex a l’estil de Las Vegas dels Estat Units. La comparació no pot ser més encertada, ja que estarà situat a un desert i estarà alimentat per un gran canal provinent del riu Ebre. El projecte s’anomena Gran Scala, i ocuparà una superfície de 2.000 hectàrees de terreny, i inclourà camps de golf, 32 hotels, cinc parcs temàtics, un hipòdrom, casinos i una plaça de toros. Serà el complex d’oci i joc més gran d’Europa, on la inversió prevista triplica el pressupost anual de la Comunitat Autònoma de l’Aragó.

El propi govern d’Aragó està entusiasmat amb el projecte, però el gran problema que existeix en tot aquest afer és el gran consum d’aigua que això representa, i més si temin en compte la sequera que està patint el país. Aquest fet xoca bastant amb el fet que la ciutat de Saragossa acull aquests any una Exposició Universal on el tema central és ni més ni menys “Aigua i desenvolupament sostenible”.

L’altre problema surt amb el tema que molts agricultors de l’Aragó podrien perdre el privilegi de poder regar els seus camps si, en cas de manca d’aigua, s’hagi de fer servir per cobrir les necessitats de boca de la gran quantitat de gent que es pot allotjar al complex.

Aquest vídeo il·lustra com serà la Gran Scala, Las Vegas de los Monegros.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/6bbFGBCdMP0" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Recentment es va desprendre una enorme plataforma de gel a l’Antàrtida. Aquest plataforma, anomenada Wilkins, està situada a l’extrem occidental d’aquest continent. Tothom ho atribueix a l’escalfament global del planeta, i totes les televisions del món ho han mostrat com a prova irrefutable de que està passant al planeta. Però es veu que no és cert del tot.

L’any 1979 es va començar a calcular la superfície d’aquest continent amb satèl·lits. Això donava unes dades molt precises d’extensió de gel. Doncs bé, el passat mes de setembre, l’Antàrtida va batre un rècord d’extensió de gel dels de l’any 1979. El següent gràfic marca l’evolució de la extensió al llarg d’aquests anys.

El gràfic puja i baixa com dents de serra, però corresponen a l’estiu quan es gel es desglaça, i a l’hivern quan es torna a formar. Es pot veure que els pics de d’hivern cada cop són més alts, senyal que hi ha més gel.

Però, què li ha passat a la plataforma Wilkins per a que es desprengui? Dues coses: la primera és que el pes de gel ara és més gran al haver-ne més, i la segona és que ha sofert l’acció de corrents càlides que l’han escalfat i ha acabat caient. S’ha de dir que aquests corrents càlids són bastant habituals, i que no es poden atribuir al canvi climàtic.

L’any 1992 els científics es van reunir a Rio de Janeiro, al Brasil, per parlar sobre l’escalfament global del planeta. Es va determinar que la culpa d’aquest escalfament era l’home i les seves emissions de CO2, i que s’haurien de prendre mesures per reduir-les. Però un grup de científics i intel·lectuals es van preocupar per una posició molt radical de determinats grups ecologistes que volien prendre mesures dràstiques per salvar el planeta d’una mort anunciada. Es negaven a tot: nuclears, tèrmiques, fàbriques, i altres coses que estan en mans de l’home, sense cap fonament científic i frenant clarament el progrés.

Aquests científics van decidir llavors fer una manifest anomenat Manifest de Heidelberg, una declaració d’intencions per mostrar la seva preocupació d’aquestes mesures radicals i posar una mica de seny en tot aquest afer. Aquell primer manifest el van signar 425 persones, entre científics i intel·lectuals. Avui dia hi ha més de 4.000 signataris de 106 països que inclouen 72 Premis Nobel.

El manifest està dividit amb diversos punts, i ve a dir que no es pot frenar el progrés científic, i que ha de ser precisament la ciència la que té que resoldre els problemes de la humanitat i del planeta, amb solucions reals i demostrades científicament, i que no ens hem de deixar portar per catastrofismes apocalíptics sense estar demostrats. Malgrat aquest gran suport, ha rebut molt poc ressò dels diaris i televisions.  Els punts del manifest són aquests:

El manifest de Heidelberg

• Nosaltres volem fer la nostra contribució total per a la preservació de la nostra herència comuna, La Terra.
• Estem preocupats en les albors del segle 21, per l’aparició d’una ideologia irracional que s’oposa al progrés científic i industrial, i que impedeix el progrés econòmic i social.
• Sostenim que un Estat Natural, algunes vegades idealitzat per moviments amb tendència a mirar cap al passat, no existeix i probablement mai no hagi existit des de la primera aparició de l’home en la biosfera, ja que la Humanitat ha progressat sempre dominant i transformant progressiva esmenti a la Naturalesa a les seves necessitats, i no al revés.
• Subscrivim totalment els objectius d’una ecologia científica per a un univers els recursos del qual han de ser nventariats, han de monitorar-se i ser preservat.
• Però també exigim que aquest inventari, monitoratge i preservació estiguin basats en criteris científics i no en preconceptes irracionals.
• Fem èmfasi en el qual moltes activitats humanes essencials es realitzen manipulant substancies perilloses o en les seves proximitats, i que el progrés i el desenvolupament han involucrat sempre un control incrementat sobre forces hostils, per a benefici de la Humanitat.
• Considerem, per tant, que l’ecologia Científica no és més que una extensió d’aquest progrés continuat en direcció d’una vida millorada de futures generacions.
• Intentem fer valer la responsabilitat i deures de la Ciència cap a la Societat com un tot. Prevenim, tanmateix, les autoritats a càrrec de les destinacions|destins del nostre planeta en contra de decisions basades en arguments  seudocientífics, o informació falsa o sense rellevància.
• Cridem l’atenció de tots cap a l’absoluta necessitat d’ajudar a què els països pobres assoleixin un nivell de  desenvolupament sostingut que sigui igual que la resta del planeta, protegint-los dels problemes i perills provinents de les nacions desenvolupades, i evitar el seu embolic en embolics d’obligacions irreals que comprometrien la seva independència i dignitat.
• Els majors mals que sotgen a la nostra Terra són la ignorància i l’opressió, i no la Ciència, la Tecnologia i la Indústria, els instruments del qual, quan adequadament manejats, són eines indispensables d’un futur format per la Humanitat, per ella i per a ella mateixa, salvant els principals problemes com la Superpoblació, la Gana i les Malalties del Món.

La Universitat de Lancaster ha desmentit en un estudi recent que el Sol sigui el culpable de l’escalfament global, tal com defensava el científic danès Henrik Svensmark en un estudi de ja fa uns anys. Segons ells, els rajos solars no han variat en aquests darrers 20 anys, pel que no poden haver influït en l’escalfament. Per altra banda, el laboratori britànic Rutherford-Appleton i el Centre Mundial de Radiacions Suís han arribat a demostrar el mateix. Han arribat a acusar a Svensmark  de manipular les dades que indicaven que el Sol sí influeix. Per tant, sembla que  la teoria dels rajos solars no tingui cap validesa, però la cosa no acaba aquí.

Un grup de científics universitaris i de la NASA han elaborat un estudi de la influència de les radiacions solars relacionades amb el riu Nil. Expliquen que les crescudes del riu al llarg de la història i les aurores boreals tenen relació. Les aurores mostren una major activitat solar, pel que a més activitat, més aurores. Tant les crescudes del riu Nil i les aurores boreals estan molt ben documentades pels historiadors, i es veu que han trobat una relació molt directa: a més creix el Nil, més aurores boreals i més activitat solar. Segons aquests científics, el riu Nil és un gran indicador climàtic, ja que està molt influenciat per les variacions climàtiques dels oceans Índic i Atlàntic: a més calor, més creix el riu. Ja tenim la relació entre les aurores i el creixement del riu. Aquest estudi, per tant, corrobora els estudis de Henrik Svensmark.

Qui té raó? Els estudis es contradiuen, hi ha dues tendències per explicar el mateix. Els que asseguren que la culpa del Sol van a buscar dades de fa molts anys, mil i dos mil anys abans, mentre que els que ho desmenteixen ho han fet agafant les dades dels darrers 20 anys. Potser és poc, però suficient? Menteixen els altres?

I tú, què en penses?

Per saber-ne més:

http://www.madrimasd.org/informacionidi/noticias/noticia.asp?id=33872

http://www.madrimasd.org/informacionidi/noticias/noticia.asp?id=31039 

http://www.astroseti.org/noticia_2770_Cambio_climatico_poderosa_influencia_del_Sol.htm