Category Archives: General

El “Niño” i la “Niña”

El “Niño” és el desplaçament d’una gran massa d’aigua calenta cap a les costes peruanes i equatorianes, escalfant molt l’aigua. La “Niña” és el fenomen invers, la retirada de l’aigua calenta d’aquestes costes, el que suposa un gran refredament de les mateixes aigües. Aquests fenòmens passen cada 2 o 5 anys, depèn, i el nom de “El niño” li ve perquè apareix prop de Nadal, i per a uns pescadors peruans va suposar com l’arribada de “el Niño Jesus”. Aquests fenòmens no tindrien més importància si no fora per la incidència global que tenen amb el clima.

Això passa a l’equador, un lloc d’on surten uns vents anomenats alisis que es dirigeixen cap al nord i cap al sud. Aquests vents surten més o menys calents segons la temperatura del mar a l’equador. L’any del Niño surten calents, i l’any de la Niña freds. En un complex desplaçament de vents amunt i avall, els alisis afecten a tot el món. L’any del niño les temperatures globals pugen, i l’any de la niña baixen.
L’any 1998 va ser un dels més calorosos del segle XX: va ser any de Niño. El 2008 ha estat un dels més fred dels que es recorden: ha estat any de Niña. Hi ha consens amb tots els científics del món que el Niño i la Niña sí influeixen amb la temperatura global del planeta, a diferència del que passa amb la teoria de CO2 antropogènic on cada cop hi ha més científics que s’ho qüestionen. Els defensors de la teoria del CO2 antropogènic han justificat la baixada de les temperatures de l’any 2008 pels efectes de la Niña, en canvi, l’any 1998 se’ls va oblidar mencionar que va ser any de el Niño, i el gran augment de la temperatura el van atribuir a l’increment de CO2 a l’atmosfera.

Un suïcidi ecològic

Una web anglesa, http://www.spiked-online.com/, té un personatge fictici anomenat Ethan Greenhart que dona consells de forma irònica a preguntes d’actualitat. Molts cops s’apropa a l’humor negre, i en aquest sentit el canvi climàtic no n’ha quedat fora d’aquesta web. L’article comença amb una suposada carta demanant consell a l’Ethan de quina és la millor manera de suïcidar-se per ser el més ecològic possible. La resposta del tal Ethan no té pèrdua.


“Apreciat Ethan:

Després d’un acurat anàlisi he decidit posar fi a la meva vida. Les coses no m’han anat bé últimament, però el més important és que estic desitjós de reduir el meu impacte de carboni sobre el planeta. Com un anglès mitjà, probablement jo produeixi al voltant de 9,3 tones de diòxid de carboni cada any. Tinc 26 anys d’edat, i reconec que podria viure uns altres 60 anys més; si jo acabo amb la meva vida ara estalviaré un total de 558 tones de CO2, que les generacions futures m’haurien d’agrair per això. Però tinc una pregunta: quina és la manera més èticament ecològica per suïcidar-me? No vull que la meva autodestrucció sigui destructiva per al planeta!

Fidelment seu,
Zach Montague, Richmod-upon-Thames”

“Estimat Zach,

Simpatitzo amb la seva desinteressada decisió. Tots els estudis responsables mostren que hi ha massa persones vivint ja en aquest planeta com perquè la vida continuï sent sustentable. Almenys vostè té el coratge de fer alguna cosa sobre això, en una manera petita i local.

De fet, el seu suïcidi podria estalviar molt més carboni del que imagina. Pensi en els fills que podria haver tingut, i el vandalisme de CO2 que ells haurien comès. La seva mort també reduirà l’impacte de carboni d’amics i familiars que vostè deixa enrere -tots aquests viatges que ells no faran per visitar-lo, regals innecessaris que no hauran hagut de comprar i embolicar. Jo estimo que als 60 anys del seu suïcidi, vostè haurà aconseguit que els seus éssers estimats no hagin produït 583,2 kg de carboni només en la compra de regals evitats. De manera que la seva mort serà molt més generosa del que vostè imaginava.

A la seva pregunta principal, quina és la manera més ecològicament ètica. Com vostè sap, molts suïcidis són prejudicials per a l’ambient. Sovint em pregunto per l’estat mental de la gent que s’asfixia a ella mateixa amb els gasos d’’escapament dels seus cotxes- no saben ells que per cada minut que el motor del seu cotxe està fent xug-xug envia a l’aire 70 grams de CO2? Quant a la gent que salta des de l’alt dels edificis, sembla no tenir cap consideració per la toxicitat dels productes usats per a la neteja fregant el paviment. Els suïcides haurien de prendre una mica més de temps per pensar sobre l’impacte de les seves morts als voltants de l’esdeveniment.

Crec que la clau per a un suïcidi ètic i verd és no deixar cap rastre del seu cos. Les famílies egoistes insistiran en una cerimònia per enterrar els cossos, sovint sense pensar en l’impacte ambiental. Un funeral a l’església significa que hi ha gent que farà molts quilòmetres, potser volant, per assistir al funeral, sense esmentar el mal fet per l’antic cotxe de morts que devora gasolina.

Pitjor encara, la seva família podria optar per la cremació. Sabia vostè que 437.000 taüts de fusta – l’equivalent de 140.000 arbres- es malgasten cremant-se en aquestes egoistes cerimònies a Anglaterra, TOTS ELS ANYS? La cremació contamina a l’ambient amb dioxina, àcid clorhídric, diòxid de sofre i diòxid de carboni.

De manera ideal, el seu suïcidi no hauria de deixar res que es pugui enterrar o cremar. Un col·lega a Amèrica del Nord aconsella llançar-se ells mateixos per la borda d’un vaixell, de manera que el cos es desintegri en el llit marí i faci molt poc impacte sobre la capa d’ozó. Tanmateix, no estic gaire segur. Les balenes, dofins i peixos tenen ja un temps difícil amb la contaminació i les xarxes sense haver d’evitar ingerir esquelets humans, cordons de les sabates, cinturons, sivelles i botons. Si elegeix vostè un suïcidi al mar, si us plau primer desvesteixi’s completament (i doni les seves robes a una obra de caritat abans de la seva mort).

Segons la meva opinió, probablement la manera més ètica de suïcidar-se és mitjançant l’autocremació. Interni’s profundament en un bosc, amari el seu cos generosament amb nafta i es cala foc. Tanmateix, abans de tornar-se cap al Gran Satanàs del petroli, jo crec que un individu total i realment compromès amb l’ecologia ha d’experimentar amb oli vegetal o biodièsel -després de tot, si poden fer funcionar cotxes verds, segurament podran cremar un cadàver verd.

Les meves últimes paraules per a vostè, Zach: no deixi una nota de suïcidi al jutge. Encara l’ús d’un simple full de paper contribueix a fer caure arbres per al benefici de la indústria i a l’extinció de moltes espècies d’animals. Per què arruïnar el seu generós moment d’ètica ecològica? Faci un post al MySpace com un brillant exemple per a les generacions futures sobre la manera d’elegir la vida acabant amb tot. Bona sort!

Atentament, Ethan Greenhart

Un suïcidi ecològic

Una web anglesa, http://www.spiked-online.com/, té un personatge fictici anomenat Ethan Greenhart que dona consells de forma irònica a preguntes d’actualitat. Molts cops s’apropa a l’humor negre, i en aquest sentit el canvi climàtic no n’ha quedat fora d’aquesta web. L’article comença amb una suposada carta demanant consell a l’Ethan de quina és la millor manera de suïcidar-se per ser el més ecològic possible. La resposta del tal Ethan no té pèrdua. Continue reading

Arquitectura dinàmica

Un arquitecte italià ha projectat tres gratacels giratoris. Al vídeo t’ensenya com seran:

Una de les avantatges és l’aprofitament de l’energia eòlia al instal.lar aerogeneradors entre planta i planta, de manera que el vent s’aprofitarà per generar part de la electrictat del propi edifici. Dubai, Nova York i Moscou seran les tres ciutats que podran gaudir d’aquest espectacle giratori.

L’emperador i el rossinyol

La Tecnologia molts cops intenta imitar a la natura i quasi mai ho aconsegueix. Aquesta fàbula de Hans Cristian Andersen és un exemple.

Hi havia una vegada un emperador que cada nit sortia a la terrassa del seu palau a escoltar el cant d’un rossinyol. Era un cant molt melodiós que alegrava a l’emperador. Tothom coneixia aquesta afició pels cants dels ocells de l’emperador, i algú va pensar que el podia complaure.

Un dia, per l’aniversari de l’emperador, li van fer un regal molt especial. Es tractava d’un rossinyol mecànic. Quan el van posar en marxa, va emetre uns sons que imitava a la perfecció al rossinyol de debò. L’emperador n’estava encantat, ara podria escoltar un rossinyol sense haver d’esperar a la nit, ho podria fer quan volgués.

Dia rere dia, hora rere hora, el mecanisme nou de l’emperador no parava mai de sonar. De fet, va deixar d’acudir a la seva cita amb el rossinyol, ja no li feia falta per a res.

Un dia, l’emperador va sentir un criat que xiulava una cançó que li era molt familiar.
–         Què cantes, criat?- li va dir.
–         És la cançó del rossinyol mecànic, sa majestat- va contestar.
–         Com és que te la saps?
–         És que sempre canta la mateixa. Tota la cort se la sap.
–         Sabries cantar-me la cançó del rossinyol que venia cada nit?
–         Oh! Això és impossible. El rossinyol de debò cantava cada dia una melodia diferent.

Aquella nit, l’emperador va sortir a la terrassa, però el rossinyol no hi era. Va decidir marxar al veure que ja no el necessitava per a res al ser substituït per un mecanisme. L’emperador va avorrir l’aparell mecànic i va emmalaltir. El metges van dir que estava deprimit, que trobava a faltar alguna cosa. Van pensar que anant a buscar el rossinyol el curaria, i així ho van fer. Van enviar emissaris per tot l’imperi per trobar al rossinyol. I una nit, quan l’emperador estava més malalt que mai, el rossinyol va tornar i va cantar per al seu senyor. L’alegria de l’emperador va ser tant gran que es va recuperar de seguida.

El mecanisme el van trencar i va decidir tornar a la vella costum d’escoltar al seu rossinyol per les nits. L’alegria era doble, no només per escoltar una melodia diferent, si no per la emoció que sentia en l’espera que representava l’arribada de la nit. Al cap i a la fi, les coses bones es fan esperar… o no?

L’ascensor de 36 Km de llarg

Volen construir un ascensor entre una plataforma situada a l’oceà i una estació espacial situada a 36 Km d’altura. Aquesta idea preten abaratir el preu de transportar coses a les estacions espacials, ja que amb el sistema dels transbordadors surt massa car. Consistirà amb un cable fet d’un material anomenat nanotub de carboni per on circularà una plataforma moguda per corrents electromagnètics.

Els nanotubs de carboni són unes estructures hexagonals de carboni  lligades entre sí i enrotllades formant un tub. Aquest tub és molt petit, amb unes dimensions d’una milmilionèsima de metre, o sigui, un nanòmetre. D’aquí el seu nom. Aquestes estructures resulta que tenen dues grans característiques que les fan excepcionals: són molt lleugeres i tenen una resistència 100 vegades més gran que l’acer. El cable que tenen pensat fer serà d’aquest material.

Però no es tracta d’un material nou, existeix des de fa molt de temps. Fa poc s’ha descobert que les espases de Damasc, unes espases fabricades per les creuades al segle XVII, tenien nanotubs de carboni a la seva estructura. A la seva fabricació intervenia el carbó, i es veu que unes reaccions químiques en el procès de forja de les espases van crear aquest nanotubs sense que el que les fabricava en fora conscient.

Aquest vídeo et pot ajudar e entendre millor la idea.


Els escacs i el rei

Una llegenda explica una història sobre un rei a l’Índia que s’avorria molt a la cort. Tothom li portava jocs però cap el satisfeia. Un dia, un savi que va arribar a la cort li va ensenyar un joc que ningú havia vist mai: l’anomenava “escacs”.

El savi va ensenyar a jugar a escacs al rei que va quedar entusiasmat. Va aprendre de seguida a jugar, i va donar ordre als seus súbdits que també n’aprenguessin per poder jugar contra ell. El jocs es va fer molt popular i el rei va deixar d’avorrir-se. Del content que estava, va dir al savi que li demanés el que volgués com a recompensa.
–         Vull un gra de blat per la primesa casella del tauler d’escacs, el doble per la segona, el doble per la tercera, i així fins completar les 64 caselles del tauler.
–         El rei va riure pensant que demanava molt poc, però malgrat tot, va demanar que el satisfessin.

L’endemà, el tresorer del rei va entrar corrent a palau molt i molt preocupat.
–         Majestat!! No tenim prou blat a les sitges per satisfer al savi!!
–         Però… això és impossible!. N’ha d’haver de sobres, les sitges estan plenes!

El tresorer tenia raó. La primera casella té 1 gra, la segona, 2, la tercera 4, 8, 16, 32, 64, i així duplicant cada cop. La casella 10 té 512 grans; la 20, més de mig milió; la 30 més de 500 milions, la 40 un bilió, la 50 té 500 bilions, i la 64 té 10 milions de bilions de grans. En total sumen 19 trilions de grans (un 1 amb 18 zeros). Si un quilo de blat són uns 20.000 grans, la quantitat que fa falta per satisfer al savi és de 922 bilions de quilos, una quantitat extremadament alta.

S’explica que al savi el van fer primer ministre i que va assessorar al rei amb molta saviduria.

Què és l’LCH?

Imagina que circules amb un cotxe per una pista circular de 27 Km. Imagina que ho fas prop de la velocitat de la llum. Imagina que et trobes un cotxe de cara que va a la mateixa velocitat que tu. Ara imagina que en lloc de cotxes són protons. Això és l’accelerador de partícules més gran del mon.

El gran colisionador d’hadrons (LHC) és una instal·lació construïda a Suïssa per fer un dels experiments més cars de la història: recrear el Big Bang. És un tub cilíndric de 27 Km de circumferència a 100 metres sota terra per on faran circular protons a gran velocitat per fer-los colisionar. El que busquen és intentar fer miques els protons per veure de què estan fets. Es veu que hi ha una teoria que diu que tota la matèria de l’Univers està formada pe runa partícula anomenada Bosó de Higgs. Aquesta partícula va existir als pocs segons del Big Bang, l’explosió que va crear l’Univers. De seguida els bossons de Higgs es van unir per formar els hadrons (neutrons, protons i electrons). Mai s’han descobert, i creuen que amb aquest experiment ho aconseguiran.

Però la polèmica ha sortit de la boca d’uns quants científics que diuen que aquests impactes poden provocar petits forats negres que s’engoliria la Terra. Els científics del CERN, els que l’han construït, diuen que la probabilitat que això passi és molt remota i que no entranya cap risc per ningú. Des d’un punt de vista tecnològic, l’interessant de l’experiment és que per fer circular els protons per dintre el tub a una velocitat propera a la de la llum, aquest té que estar el més fred possible. Han aconseguit arribar al 271 graus sota zero, prop del zero absolut que és de 273 sota zero (no pot haver res més fred sota aquesta temperatura). Per accelerar-los s’usen uns potents electroimants que van desplaçant les partícules en tots dos sentits esperant que vagin colisionant.

Hi ha un curiòs “rap” que explica què és i com funciona:

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/LZInlOGmCtU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]