Category Archives: 3r ESO

Primavera Silenciosa

L’any 1962 un llibre va transvalsar la societat nord-americana: l’escriptora Rachel Carson escrivia “Primavera Silenciosa”. Denunciava l’abús de tractaments pesticides als camps Nord-americans amb conseqüències desastroses per al medi ambient i per a la salut de les persones. Va atacar a un dels pesticides amb més mal nom del món, el DDT, dient que provocava càncer. A conseqüència d’això, el govern Nord-americà va prohibir l’ús d’aquest insecticida. Però aquesta prohibició va anar molt més enllà i va ressuscitar un vell problema a països del Tercer Món on el DDT s’usava per combatre la malària.

La malària o paludisme és una infermetat provocada per un plasmodi, una mena de bactèria molt més gran i amb un nucli ben diferenciat. Aquest plasmodi destrueix els glòbuls vermells de la sang, produint anèmies, febres molt altes i, finalment, la mort. Però per poder anar d’un cos a un altre necessita un mitjà de transport: el mosquit. Aquest, quan pica un malalt de malària, s’emporta amb ell plasmodis, que són injectats a una persona sana quan aquest mosquit pica de nou. Aquesta malaltia estava molt estesa a països del Tercer Món on habiten tant el plasmodi com els mosquits que fan de transmissors. Els morts es podien comptar per milers. Però la solució va venir amb la fabricació d’un potent insecticida molt barat que podia combatre els mosquits per evitar la transmissió dels plasmodis: el DDT. La seva aplicació als llocs on hi havia malària va fer baixar la seva mortalitat de manera espectacular, fins arribar a la seva quasi eradicació.

Però el DDT no s’utilitzava només per combatre la malària. Agricultors Nord-americans van veure una gran arma contra les plagues del seu conreu, i el van utilitzar sense mesura. I aquí és quan entra Rachel Carson i el seu llibre. Va denunciar que molts ocells morien, els ous no creixien, els grills tampoc cantaven… era una Primavera silenciosa. Però el desencadenant per a la prohibició del DDT va ser l’augment de càncer de mama a la població atribuït, segons Carson, a l’ús del DDT. Deu anys desprès de denunciar-ho, el govern Nord-americà el prohibia. De retruc, els països on s’usava per combatre la malària també ho van fer. Els casos de paludisme van tornar a augmentar de forma espectacular i tornaven a estar com havien estat abans de l’ús del DDT. L’esperança de molta gent es va veure frustrada per aquella prohibició.

Han passat molts anys des de llavors, i encara no està demostrat que realment el DDT produís tots els efectes de Carson denunciava, sobretot el càncer de mama. És el principi de precaució: si no estàs segur de les conseqüències, millor no fer-ho. Però potser molta gent del Tercer Món preferiria conviure amb el risc incert de morir de càncer abans que veure com els seus fills moren als seus braços tremolant de febre per la picada d’un mosquit que no acaba d’entendre perquè ha guanyat una guerra que la tenia totalment perduda.

Carson va escriure el que va veure al seu voltant. Si hagués nascut a l’Àfrica, podria haver escrit un llibre amb el mateix nom, però en aquest cas molt probablement la Primavera silenciosa l’hagués protagonitzat el silenci dels somriures dels nens morts per la malària.

Primavera Silenciosa

primavera-silenciosa.jpg

L’any 1962 un llibre va transvalsar la societat nord-americana: l’escriptora Rachel Carson escrivia “Primavera Silenciosa”. Denunciava l’abús de tractaments pesticides als camps Nord-americans amb conseqüències desastroses per al medi ambient i per a la salut de les persones. Va atacar a un dels pesticides amb més mal nom del món, el DDT, dient que provocava càncer. A conseqüència d’això, el govern Nord-americà va prohibir l’ús d’aquest insecticida. Però aquesta prohibició va anar molt més enllà i va ressuscitar un vell problema a països del Tercer Món on el DDT s’usava per combatre la malària. Continue reading

Els vuit afortunats

nagasaki.jpgAmb aquest nom es coneix a les vuit persones que van sobreviure a les dues bombes atòmiques llençades pels nord-americans a la Segona Guerra Mundial sobre el  Japó l’any 1945. Tots vuit es trobaven a les dues ciutats on van caure les bombes, Hiroshima i Nagasaki, els dies 6 i 9 d’agost d’aquell any.

La primera de les bombes va caure el dia 6 sobre Hiroshima. Els pocs supervivents van ser evacuats a ciutats properes, entre les que hi havia Nagasaki. Tres dies desprès, una segona bomba va caure sobre aquesta ciutat on casualment es trobaven molts supervivents d’Hiroshima. Tan sols vuit d’ells van tornar a sobreviure. El destí de cadascú va ser diferents, uns van morir al cap de 10 anys per les radiacions i d’altres van arribar a vells.

La bomba d’Hiroshima es coneixia amb el nom de “Little Boy”, i el material explosiu era Urani 235, un isòtop inestable que quan absorbeix un neutró al seu nucli es divideix alliberant calor i més neutrons que són absorbits per altres molècules d’urani que també es divideixen produint una reacció en cadena explosiva.

La bomba de Nagasaki s’anomenava “Fat Man” i estava feta de Plutoni 239, un element molt radioactiu fabricat per l’home. La van obtenir per casualitat quan van comprovar que l’urani 238, un altre isòtop molt estable, es transformava amb un altre element molt radioactiu quan absorbia dos protons. Aquest urani es convertia amb Plutoni, un element que reaccionava igual que l’Urani 235: es dividia produint calor i neutrons per produir una reacció en cadena explosiva.

Pots trobar més informació a Internet sobre els vuit afortunat si busques posant el nom de dos d’ells: Enemon Kawaguki i Tsutomu Yamaguchi.

Quan Groenlàndia era verda

Es veu que Groenlàndia es desglaça, segons les darreres informacions. Aquest fenomen, però, no és nou. Aquest lloc ja va estar desglaçat no fa tant, uns 800 anys més o menys. De fet, el seu nom significa “Terra verda”, i va ser batejat així pels víkings.


Els víkings es van establir a Groenlàndia des dels anys 800 fins al 1200. Aquest període es coneix amb el nom de Període Càlid Medieval, caracteritzat per unes altes temperatures que permetien la navegació pels mars de l’Àrtic normalment glaçats. Aquest període coincideix amb una gran activitat solar, documentada amb les presència d’un major nombre de taques solars.

Al segle IX els Víkings buscaven noves terres d’expansió per a la seva creixent població. Primer van arribar a Islàndia, i van tirar més amunt fins trobar una gran extensió verda que els recordava el seu país natal, Noruega. El van batejar Green Land, terra verda: Groenlàndia. Van establir poblacions amb granges, ports, i cultivaven ordi per fer cervesa. L’any 1250 les temperatures van començar a baixar i els víkings van haver de marxar de Groenlàndia per tornar cap a Noruega. Els mars del nord es van gelar de nou.

Els canvis climàtics existeixen des de que el món és món, i la història demostra que Groenlàndia no ha estat sempre coberta de gel. El seu desglaç sembla una catàstrofe de grans dimensions, com si mai hagués passat. Potser els seus habitants podran tornar a conrear les terres glaçades i convertir-se en una gran potència. Diuen que mai plou a gust de tothom. Ara es podria dir que l’escalfament global no va malament a tothom…

Stradivarius i la Petita Edat de Gel

stradivarius2.jpgCientífics holandesos han arribat a la conclusió que el so únic dels violins Stradivarius pot deures a la densitat de la fusta dels arbres amb què van ser fets, arbres que van créixer durant la Petita Edat de Gel.

La Petita Edat de Gel (del segle 14 al 19) provocada per una reduïda activitat solar, va ser la causa que els arbres de l’època creixessin més lentament i amb menys diferència entre estacions. Stradivarius va ser un italià del segle 18 que va fabricar els violins més famosos del món amb aquesta arbres. El seu so es veu que és excepcional, i cap instrument fabricat des d’aleshores ha aconseguit igualar la seva qualitat, provocada possiblement per la major densitat de la fusta deguda al lent creixement del arbres durant aquesta etapa.

El doctor Berend Stoel, que va dur a terme les proves, diu que la diferència en la densitat de la fusta pot impactar notablement en la qualitat musical d’un violí. Stoel i els seus col·legues van trobar que la fusta dels Stradivarius mostrava evidència d’arbres el creixement dels quals era més semblant en hivern i estiu. Les condicions que van causar aquest tipus de creixement en els arbres no s’han tornat a repetir des de llavors.

Estan tan altament cotitzats els gairebé 600 instruments -entre violins, violes, violoncels i guitarres- que es venen per milions de dòlars les rares vegades que se subhasten.

Font: BBC: El secreto de los Stradivarius