Author Archives: Departament Tecnologia

L’origen de les tapes

tapes.jpgLa colla de primer de Batxillerat rondava per Roma sense cap rumb fix. Els professors els havien donat festa i ja començaven a tenir una mica de gana.

– Tinc una gana que em moro.- va dir Simó.
– Podríem anar a fer quatre tapes a un bar- va suggerir Roger

Es van dirigir al primer bar que van trobar. Àlex, com que sabia italià, va demanar per tots ells.

– Posi’ns una tapa de calamars, quatre de patates braves, cinc de croquetes, tres de pernil salat i unes quantes Coca-coles de litre. 
– Disculpi- va dir el cambrer.- una què de calamars…?
– Tapa, una tapa. És que no sap què és una tapa de menjar?
– Això no sé què és, jove. L’única tapa que conec és la del lavabo…

Una tapa és qualsevol porció d’aliment sòlid que acompanya a una beguda. Les tapes s’han diversificat molt i s’han convertit en un dels reclams més populars dels bars. Els origen de les tapes són espanyols, però hi ha dues versions que expliquen aquest origen.

Un d’ells explica que les tapes van sorgir a principi del segle XX arran d’una anècdota que li va passar al rei Alfonso XIII quan estava amb una visita oficial per Cadis. Al passar per una venta del camí per descansar, li van portar una copa de xerès. Com que feia vent, el cambrer va posar una porció de pernil a sobre el got. Al preguntar-li al cambrer de perquè ho havia fet, li va explicar que havia “tapat” el got per a que no entrés sorra dintre. Al rei li va fer gràcia, i desprès de menjar-se el pernil i veure’s el xerès, en va demanar un altre amb una “tapa”.

Però la versió més estesa situa els seus orígens més enllà, al segle XIII, quan el rei Alfonso X el sabi, va disposar als cambrers dels mesons que, juntament amb el vi, servissin alguna cosa de menjar per evitar que el vi pugés ràpidament al cap. L’alcohol amb la panxa buida puja molt al cap, i la idea del rei era precisament evitar-ho amb les racions. Aquest menjar es posava amb un plat que “tapava” el got de vi per evitar que entressin mosques. El aquell temps, aquelles tapes consistien en pernil, embotits o formatge.

L’origen de les tapes

tapes.jpgLa colla de primer de Batxillerat rondava per Roma sense cap rumb fix. Els professors els havien donat festa i ja començaven a tenir una mica de gana.

– Tinc una gana que em moro.- va dir Simó.
– Podríem anar a fer quatre tapes a un bar- va suggerir Roger

Es van dirigir al primer bar que van trobar. Àlex, com que sabia italià, va demanar per tots ells.

– Posi’ns una tapa de calamars, quatre de patates braves, cinc de croquetes, tres de pernil salat i unes quantes Coca-coles de litre. 
– Disculpi- va dir el cambrer.- una què de calamars…?
– Tapa, una tapa. És que no sap què és una tapa de menjar?
– Això no sé què és, jove. L’única tapa que conec és la del lavabo… Continue reading

La presa de les tres Gorges

3gargantasclarin.jpgInundar 13 ciutats, 140 pobles i 1352 petites vil·les; més d’un milió de pagesos evacuats. Aquesta és la idea de la construcció de la presa més gran del món: la de les tres gorges al riu Yangtzé a la xina, el tercer riu més llarg del món darrera el Nil i l’Amazones. S’ha creat un llac de més de 600 Km de llarg, com la distància entre Barcelona i Madrid. Per construir-lo, han hagut de morir més de 100 obrers.

Controlar les aigües d’aquest riu sempre ha estat un somni dels emperadors xinesos. Durant l’època de pluges, el riu baixa amb molta força sortint de la seva llera i inundant les planes més baixes amb un balanç de pèrdues considerable. Les autoritats xineses han estimat que al llarg del segle XX han mort 300.000 persones degut a les inundacions del riu. La única solució és frenar-lo, i la millor forma de fer-ho era amb una presa per contenir les seves aigües i poder regular el cabal per protegir als més de 15 milions de persones que viuen als seus marges, molta gent.

Aquesta presa no ha estat lliure de polèmica per grups ecologistes, a l’advertir de l’impacte ambiental de la presa degut a la inundació de molts paratges verds i la eliminació d’ecosistemes sencers.

La presa disposa d’una enclusa capaç de manipular vaixells de fins 3.000 tones. Però la presa servirà per altres coses, com per fer electricitat aprofitant el salt d’aigua. Constarà de 32 turbines de 700 MW de potència cadascuna, generant 100 TeraWattshora a l’any, o el que és el mateix, 100 bilions Watthora, o sigui, 100 milions de milions de Wattshora al llarg de l’any. Molta energia.

Està previst que s’acabi la seva construcció l’any 2009. El següent vídeo mostra com serà un cop finalitzada.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nWHn3t6IglI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La presa de les tres Gorges

3gargantasclarin.jpgInundar 13 ciutats, 140 pobles i 1352 petites vil·les; més d’un milió de pagesos evacuats. Aquesta és la idea de la construcció de la presa més gran del món: la de les tres gorges al riu Yangtzé a la xina, el tercer riu més llarg del món darrera el Nil i l’Amazones. S’ha creat un llac de més de 600 Km de llarg, com la distància entre Barcelona i Madrid. Per construir-lo, han hagut de morir més de 100 obrers. Continue reading

La teoria del pal d’Hoquei

plahoquei2.gifEl pal d’hoquei és un gràfic que mostra la variació de la temperatura global del planeta al llarg dels darrers 1000 anys. Aquest gràfic és gairebé pla amb petites fluctuacions al voltant dels 0ºC, excepte als darrers 100 anys, on creix de forma espectacular fins a 1ºC, adoptant una forma que recorda un pal d’hoquei. Això significa que la temperatura al mon ha crescut 1ºC els darrers 100 anys, cosa que no ha fet al llarg de 1000 anys. Aquest gràfic va ser elaborat per Michael Mann, autor d’un dels informes del IPCC (panell intergovernamental pel canvi climàtic de la ONU). Ràpidament, l’IPCC el va adoptar com a clau per determinar que l’home estava darrera d’aquets escalfament. Però un grup de científics s’ha posat a investigar aquest curiós gràfic, i han trobar tres grans errades.

El primer de tot és que, per elaborar-lo, es van usar els anells dels arbres de 22 llocs diferents. Els anells mesuren el ritme de creixement, a més calor, més gran és l’anell. Però això es pot mesurar al l’estiu, i no a l’hivern quan els arbres no creixen, pel que el registre de les temperatures a l’hivern no existeix. 22 llocs són molt pocs, i probablement si haguessin agafat altres llocs, possiblement sortiria una altra cosa. A més, els arbres representen un 15% de la superfície terrestre, la resta són oceans, i d’aquests llocs tampoc hi ha registres.

En segon lloc, s’ha obviat la enorme quantitat de literatura que existeix sobre el clima que hi ha hagut al llarg d’aquests mil anys. Un grup de científics de la universitat de Harvard ha revisat més de 250 d’aquests estudis científics relacionats amb el clima amb el mètode “peer-review” (es comparen les mateixes dades provinents de diferents fonts per comprovar la seva veracitat) i s’ha comprovat l’existència d’un gran període càlid a l’edat mitjana, entre els segles IX i XIV,  i una petita edat de gel al voltant de l’any 1.300.

I en tercer lloc, dos científics canadencs han detectat una errada en el model matemàtic per reproduir el gràfic. Han demostrat que el programa usava una seqüència de dades que sempre donaven la mateixa forma de pal d’hoquei, independentment de les dades que s’entressin. Si s’eliminava aquesta seqüència, curiosament el gràfic mostrava el període càlid a la edat mitjana i la petita edat de gel del 1.300, corroborant els resultats dels científics de Harvard.

Els dos gràfics següents mostren el mateix període de temps amb les variacions de temperatura segons el model pal d’hoquei, el de dalt, i el revisat per científics independents, el de sota. La diferència és notable.

palhokey.jpg

I tú, a qui et creus?

Si vols més informació, pots consultar els següents webs:

http://desdelos50omas.blogspot.com/2007/11/el-engao-del-calentamiento-global-ltimo.html
http://valdeperrillos.com/node/1099
http://www.mitosyfraudes.org/Calen/HockeyMk2.html
http://www.mitosyfraudes.org/Calen/Debacle.html
http://liberal-venezolano.net/blog/teoria_del_calentamiento_global_basada_e

La teoria del pal d’Hoquei

plahoquei2.gifEl pal d’hoquei és un gràfic que mostra la variació de la temperatura global del planeta al llarg dels darrers 1000 anys. Aquest gràfic és gairebé pla amb petites fluctuacions al voltant dels 0ºC, excepte als darrers 100 anys, on creix de forma espectacular fins a 1ºC, adoptant una forma que recorda un pal d’hoquei. Això significa que la temperatura al mon ha crescut 1ºC els darrers 100 anys, cosa que no ha fet al llarg de 1000 anys. Aquest gràfic va ser elaborat per Michael Mann, autor d’un dels informes del IPCC (panell intergovernamental pel canvi climàtic de la ONU). Ràpidament, l’IPCC el va adoptar com a clau per determinar que l’home estava darrera d’aquets escalfament. Però un grup de científics s’ha posat a investigar aquest curiós gràfic, i han trobar tres grans errades. Continue reading

La pastanaga dels pilots de la RAF

pastanaga.jpgEl mercat estava ple de gent. Paco, Jaume i Xavi estaven comprant per al sopar de la colla d’aquella nit. Celebraven… bé, això és igual, la qüestió és fer un sopar, què més dóna. Teníen el cistell ple: pizzes, coca-coles,  xocolatines, i altres aliments igual de nutritius. Xavi es va aturar devant de la parada de verdures i va agafar pastanagues.

–          On vas amb això?- va dir Jaume.
–          La pastanaga és bona per a la vista. Podrem veure millor aquesta nit a la Kahlua.
–          Va! No diguis bestieses! Des de quan les pastanagues fan veure millor?
–          Has vist mai un conill amb ulleres…?

Xavi no va mal encaminat, i de fet, algú va usar aquesta característica a la guerra. La pastanaga conté molta vitamina A, entre altres de les seves virtuts. Aquesta vitamina afavoreix a la vista, el que fa molt recomanable el seu consum. A la Segona Guerra Mundial, els britànics van inventar el Radar gràcies a Robert Watson-Watt. Aparells com aquest es van instal·lar a les costes britàniques per avisar de l’arribada de l’aviació alemanya. Aquests estaven desesperats al comprovar que sempre sabien per on atacaven, sobretot quan ho feien de nit. No sabien encara que era gràcies als electrons lliures de la carcassa dels seus avions que emetien ones electromagnètiques quan eren caçats per les ones enviades els radars. Aquests aparells simplement detectaven d’on venien aquesta ona rebotada, i era llavors quan podien enviar als caces britànics per fer fora als alemanys.

Però la intel·ligència britànica tenia por que els alemanys se n’enteressin d’aquest invent, pel que van decidir enviar titulars als diaris explicant que la detecció dels avions alemanys era gràcies a la gran vista dels pilots britànics deguda a que menjaven moltes pastanagues. Tot i que la pastanaga afavoreix la vista, no era cert que els pilots poguessin veure de nit, però aquella notícia va propiciar que la població mengés més pastanagues i es fes popular aquesta característica.

Els alemanys, per la seva banda, van estar despistats amb aquella notícia, i va ajudar a que detectessin els radars com als realment culpables de la detecció dels seus avions uns quants mesos més tard del que ho haurien d’haver fet.

La pastanaga dels pilots de la RAF

pastanaga.jpgEl mercat estava ple de gent. Paco, Jaume i Xavi estaven comprant per al sopar de la colla d’aquella nit. Celebraven… bé, això és igual, la qüestió és fer un sopar, què més dóna. Teníen el cistell ple: pizzes, coca-coles,  xocolatines, i altres aliments igual de nutritius. Xavi es va aturar devant de la parada de verdures i va agafar pastanagues.

–          On vas amb això?- va dir Jaume.
–          La pastanaga és bona per a la vista. Podrem veure millor aquesta nit a la Kahlua.
–          Va! No diguis bestieses! Des de quan les pastanagues fan veure millor?
–          Has vist mai un conill amb ulleres…? Continue reading

Origamis siderals

origami.jpgLa competició al pati de l’escola era molt renyida. Ignasi i Roger estaven disputant la final de “a veure quin avió de paper vola més estona per l’aire”. Les normes eren clares: full din A4, blanc, de 80 grams i sense cap tipus de tractament exterior. Tots dos van arribar a la final amb dos avions molt espectaculars. El primer en llençar va ser Ignasi: 40 segons. Va arribar el torn de Roger: 50 segons.

–         He guanyat! – va dir Roger.
–         Crec que has fet trampa – va dir Ignasi – el teu avió pesa menys.
–         Això no és veritat. El que passa és que no saps perdre.

Mentre tots es van engrascar en aquesta discusió, Simó mirava al cel pensant en que seria una passada llençar avions de paper des d’un satèl.lit per veure si arribarien a tocar a terra… però el que no sabia Simó era que algú ja hi havia pensat i ho volia dur a terme…

Un grup de científics japonesos encapçalats pel professor Shinichi Suzuki, de la Universitat de Tokio, està provant un avió de paper per llençar-lo des de l’Estació Espacial Internacional (ISS) per que torni planejant cap a la terra. Volen que un astronauta japonès que anirà a la ISS llenci 100 avions a l’espai a veure qui de tots arriba a terra.

L’equip de Suzuki està treballant amb un prototip dissenyat per l’Associació Japonesa d’aeroplans Origami, que són els que han dissenyat aquest avió especial, que té una retirada al transbordador espacial. Aquests avions estan tractats amb un compost que augmenta la seva resistència al calor. Fins ara han estat capaços de resistir vents de Mach 7 (set vegades la velocitat del so) i soportar temperatures de 300ºC, insuficients per al seu objectiu. Aquests científics japonesos estan convençuts de la utilitat d’aquest estrany experiment. Diuen que pot ajudar a inspirar el disseny de nous vehicles espacials més lleugers i molt més econòmics que els actuals. També pretenen que inspiri als nens a interessar-se per la ciència.

També tenen calculat on poden caure. Com que la majoria de la superfície terrestre és aigua, calculen que tan sols un 5% pugui tocar terra, dels que creuin l’atmosfera, per suposat. La ISS està a 400 Km orbitant sobre la superfície de la terra, i un vol amb èxit suposaria el major trajecte fet en la història dels avions de paper. De moment, encara no tenen cap sistema de detecció electrònic per rastrejar als avions, pel que s’han limitat a escriure als avions diversos missatges en diversos idiomes al paper demanant que si el troben, el torni al Japó. Aquest experiment, digne de guanyar un IgNobel, no deixa de ser interessant per a un futur en el disseny de les naus espacials del futur.

Origamis siderals

origami.jpgLa competició al pati de l’escola era molt renyida. Ignasi i Roger estaven disputant la final de “a veure quin avió de paper vola més estona per l’aire”. Les normes eren clares: full din A4, blanc, de 80 grams i sense cap tipus de tractament exterior. Tots dos van arribar a la final amb dos avions molt espectaculars. El primer en llençar va ser Ignasi: 40 segons. Va arribar el torn de Roger: 50 segons.

–         He guanyat! – va dir Roger.
–         Crec que has fet trampa – va dir Ignasi – el teu avió pesa menys.
–         Això no és veritat. El que passa és que no saps perdre.

Mentre tots es van engrascar en aquesta discusió, Simó mirava al cel pensant en que seria una passada llençar avions de paper des d’un satèl.lit per veure si arribarien a tocar a terra… però el que no sabia Simó era que algú ja hi havia pensat i ho volia dur a terme… Continue reading