Monthly Archives: juny 2008

El dia negre de 1780

incendio.jpgEl migdia era tan negre com la nit. Era el 19 de maig de 1780 i alguna gent de Nova Anglaterra va pensar que el dia del judici havia arribat. Les cròniques d’aquest dia, el qual es coneix com el “Dia Negre de Nova Anglaterra”, inclouen mencions d’ocells nocturns que començaven a cantar, les flors tancant els seus pètals i estranyes conductes animals. El misteri d’aquest dia ha quedat resolt per investigadors de la Universitat de Missouri que diuen que els anells dels arbres revelen incendis massius com la causa probable.

El dia negre de 1780 va ser causat per incendis llunyans, diuen els experts de la Universitat de Missouri (MU). “Els patrons als anells dels arbres ens expliquen una història”, va dir Erin McMurry, investigador ajudant al Laboratori d’anells d’arbres de la Facultat d’agricultura de la MU. “Pensem en els anells dels arbres com artefactes ecològics. Sabem com datar els anells i crear una cronologia, de tal manera que podem dir quan ha tingut lloc un incendi o una sequera i desvetllar la història que han mantingut els arbres durant anys”.  

La capacitat limitada per a la comunicació a llarga distància va evitar que els colons sapiguessin la causa de l’obscuritat. Estava fosc a Maine i al llarg de la costa de Nova Anglaterra amb la més gran intensitat al nord-est de Massachusetts, al sud de New Hampshire i al sud-oest de Maine. En el bell mig de la Guerra d’independència, el General George Washington va anotar el dia fosc en el seu diari mentre era a Nova Jersei.  

El foc recorre i escalfa l’escorça, matant el teixit viu. Un parell d’anys més tard, l’escorça cau revelant la fusta i la ferida de l’arbre. Quan observes els anells, veus la formació de carbó a l’exterior i la formació de resina al cim que crea]un punt negre”, va dir Richard Guyette, director del Laboratori d’anells dels Arbres.

Els investigadors van estudiar els anells dels arbres d’Algonquin Highlands al sud d’Ontari i moltes altres localitzacions. Van trobar que un gran foc havia cremat en 1780 afectant les condicions atmosfèriques a centenars de quilòmetres de distància. Es van crear grans columnes de fum i van ser transportades a l’atmosfera superior.  

El dia negre de 1780

incendio.jpgEl migdia era tan negre com la nit. Era el 19 de maig de 1780 i alguna gent de Nova Anglaterra va pensar que el dia del judici havia arribat. Les cròniques d’aquest dia, el qual es coneix com el “Dia Negre de Nova Anglaterra”, inclouen mencions d’ocells nocturns que començaven a cantar, les flors tancant els seus pètals i estranyes conductes animals. El misteri d’aquest dia ha quedat resolt per investigadors de la Universitat de Missouri que diuen que els anells dels arbres revelen incendis massius com la causa probable. Continue reading

L’edifici dels pilars centrals

citicorp.jpgA Nova York van construir un gratacels a sobre d’una petita església. Degut a la situació d’aquest edifici, la Torre Citicorp, significava que els pilars de la torre haurien de ser ubicats al mig de cada una dels seus costats i no a les cantonades de l’edifici, situació que constituiria una gesta d’enginyeria sense precedents. Però algú se’n va adonar que aquella estructura tenia problemes…

Un any després de finalitzada la construcció de l’edifici, un estudiant d’enginyeria es va posar en contacte amb William J. LeMessurier, enginyer del projecte, per demanar-li que li expliqués algunes qüestions referents a la peculiar estructura de l’edifici. El professor de l’estudiant no les hi havia pogut resoldre perquè no estava d’acord amb el disseny elegit i considerava que d’alguna manera era erroni. Després d’aquesta conversa i després de realitzar alguns càlculs LeMessurier es va adonar que l’edifici estava en excés a la mercè del clima: simplement cauria si arribava una ràfega de vent de 112 km/h per qualsevol de les seves quatre cantonades.

LeMessurier creia que hi havia un greu perill, raó per la qual va decidir contactar a Alan Davenport, canadenc que havia servit com a consultor en el disseny de l’edifici.  Davenport, qui havia conduït originalment les proves de vents en túnels, les va realitzar novament usant nous càlculs en els quals es consideraven vents forts i el canvi de les soldadures. Sense alertar del perill la població, secretament durant la nit i al llarg de diverses setmanes just abans de la temporada d’huracans, es van soldar reforços d’acer en les unions de l’estructura d’acer de l’edifici, la qual cosa se suposa que va resoldre el problema afegint un plus de seguretat més enllà de l’exigit.

L’edifici dels pilars centrals

citicorp.jpgA Nova York van construir un gratacels a sobre d’una petita església. Degut a la situació d’aquest edifici, la Torre Citicorp, significava que els pilars de la torre haurien de ser ubicats al mig de cada una dels seus costats i no a les cantonades de l’edifici, situació que constituiria una gesta d’enginyeria sense precedents. Però algú se’n va adonar que aquella estructura tenia problemes… Continue reading

Benvinguts al cicle 24

ciclesolar.jpgEl cicle solar és un període d’activitat magnètica que es va repetint periòdicament, i té que veure amb la complexa activitat termonuclear que sosté el Sol. Aquests cicles són teríodes de més o menys presència de taques, i va ser descobert el 1843 per Samuel Heinrich Schwabe, quan estudiava l’evolució d’aquestes taques. El primer cicle va ser observat el 1755; a partir d’ell s’han continuat anotant fins a la nostra època, en la qual acabem d’iniciar el cicle 24.

El cicle solar té una durada mitjana d’11 anys, encara que s’han observat cicles curts de 9 anys i cicles llargs de fins 14. Un nou cicle comença quan apareixen les primeres taques solars, després d’un període d’absència de les mateixes. L’origen de les taques solars i la seva aparició cíclica va ser estudiat per primera vegada per George Ellery Hale. El 1908, va demostrar que les taques solars estan molt magnetitzades. L’aparició de taques solars (el cicle magnètic) és un dels factors, entre d’altres, que contribueix a les variacions de lluminositat del sol. El denominat cicle de Gleissberg va durar uns 80 anys. Aquest cicle va ser el responsable del mínim de Maunder, ocorregut entre 1645 i 1715, que sembla ser el causant de la coneguda com a petita edat de gel. A més, existeixen altres cicles de major durada, que no només involucren al sol sinó també als moviments de l’òrbita terrestre, que influeixen en el clima a una escala molt més gran. Així s’expliquen, per exemple, les grans glaciacions ocorregudes en el passat.

Segons l’opinió d’alguns científics, i en contra de les idees generalitzades sobre l’escalfament global de la terra, ens encaminem cap a una època de fred. L’efecte es podria notar ja en aquest cicle solar, el 24. En especial, a partir de 2030, entraríem en el mínim de Gleissberg corresponent, i el refredament global seria més notori. Aquests científics sostenen que l’escalfament a causa de l’efecte hivernacle és molt petit i de molta menor influència que els canvis en l’activitat solar.

Benvinguts al cicle 24

ciclesolar.jpgEl cicle solar és un període d’activitat magnètica que es va repetint periòdicament, i té que veure amb la complexa activitat termonuclear que sosté el Sol. Aquests cicles són teríodes de més o menys presència de taques, i va ser descobert el 1843 per Samuel Heinrich Schwabe, quan estudiava l’evolució d’aquestes taques. El primer cicle va ser observat el 1755; a partir d’ell s’han continuat anotant fins a la nostra època, en la qual acabem d’iniciar el cicle 24. Continue reading

L’experiment més llarg del món

partnell.jpgL’any 1927, el professor Thomas Parnell volia demostrar que moltes substàncies que semblen sòlides en realitat són líquids molt viscosos. Parnell va agafar una mostra d’un àmbar i el va posar sobre un embut tancat per deixar-lo reposar. Al cap de 3 anys van trencar l’embut per veure com gotejava. Al moment de trencar-lo no van veure caure cap gota, pel que va haver d’esperar… vuit anys per veure la primera. L’experiment encara dura, i fins a dia d’avui han caigut un total de vuit gotes.

·  1ra gota: desembre 1938
·  2na gota: febrer 1947
·  3ra gota: abril 1954
·  4ta gota: maig 1962
·  5na gota: agost 1970
·  6na gota: abril 1979
·  7na gota: juliol 1988
·  8na gota: novembre 2000

Aquest experiment consta al Llibre Guinness de los Records com el més llarg del món en funcionament. Actualment el professor John Mainstone és l’encarregat de vigilar l’experiment. L’octubre de 2005, Mainstone i el difunt Thomas Parnell es van adjudicar el Premi Ig Nobel en Física, un parodia del Premi Nobel, per aquest curiós experiment. Fins a la data d’avui, ningú no ha estat testimoni de com cau una gota.

 

L’experiment més llarg del món

partnell.jpgL’any 1927, el professor Thomas Parnell volia demostrar que moltes substàncies que semblen sòlides en realitat són líquids molt viscosos. Parnell va agafar una mostra d’un àmbar i el va posar sobre un embut tancat per deixar-lo reposar. Al cap de 3 anys van trencar l’embut per veure com gotejava. Al moment de trencar-lo no van veure caure cap gota, pel que va haver d’esperar… vuit anys per veure la primera. L’experiment encara dura, i fins a dia d’avui han caigut un total de vuit gotes.

Continue reading

Mecanismes

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/eJORvDOTPvA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La tecnologia i l’art s’han ajuntat per fer aquest anunci. Els elements que surten són les peces d’un cotxe. Sabries identificar-les? Segueix llegint i ho trobaràs…

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/3KkwoE069fY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]