Durant aquest mes d’ agost de 2020, el diari Segre ha nat publicant un conjunt de contes curts que va escriure en Josep Vallverdú pel seu fill Eloi quan aquest era petit. Els alumnes de CM i CS de l’ Escola Sol Naixent de Cubells treballarem al llarg d’ aquest curs alguns d’ aquests contes.
Un dia a la setmana a l’ hora de lectura matinal llegirem un conte i el treballrem a nivell de comprensió, expressió , gramàtica i ortografia.
El primer conte que treballarem té per títol, PARDALS I ORENETES. Vet aquí el conte.

Els pardals són sorollosos, fan molta forrolla, es barallen entre ells i molesten els veïns. Les orenetes són silencioses, netes i endreçades. Els pardals aprofiten per fer el niu dins el túnel de la boca corba de les teules. Fixeu-vos en les teules que fan bony, fan totes com un túnel curt. Allí els pardals hi porten palletes, brossa, papers, borra i ho emboteixen; més tard hi pondran els ous. A més a més als pardals els agrada molt passejar-se per la teulada, a València els diuen “teuladins”.
Dessota les teules hi ha un ràfec i sota mateix veureu els preciosos nius de les orenetes: elles sí que se’ls fabriquen amb bocinets de fang que porten amb el bec i els van empegant fins a donar-los aquella forma de cassoleta.
Resulta que el xerroteig dels pardals per la teulada va cansar les seves veïnes les orenetes, i van anar a renyar-los:
–No podríeu callar, vosaltres, o almenys no xerrar tant? Els nostres pollets potser ni trencaran la closca de l’ou i no podran néixer; convé que hi hagi silenci.

–Nosaltres som fets així, som de mena sorollosos.

–A més a més us fiqueu per tot arreu, i temem que entreu als nostres nius.

–Als vostres nius? No, ni ganes.

No hi havia remei; aleshores les orenetes van proposar als pardals d’anar a trobar el Gran Duc, que tenia molta autoritat, vejam què els diria. Entre els animals que caminen o s’arrosseguen per la terra, el rei és el lleó; entre les aus que volen pel cel, el qui mana més no és l’àguila, sinó aquell imponent mussol que coneixem per Gran Duc.
Van haver de volar molt i molt: el Gran Duc habitava a l’enforcat d’un immens arbre del bosc, el més alt. Des d’allí ho veia tot. Els va dir amb veu baixa:

–Us he vist arribar, estol d’orenetes i bandada de pardals: què em volíeu dir?

–Oh, Gran Duc, volem que ens diguis com podem tenir pau, ara com ara sempre vivim entre raons: els pardals no ens deixen tranquils…

–Això diuen elles, les orenetes. Nosaltres volem saber com ens ho hem de manegar per tal que no ens fem nosa els uns als altres.

El Gran Duc obrí encara més els ullassos.

–Cal saber conviure. Per conviure heu d’estar ben separats; com s’entén que tingueu els nius tan a prop, en una teula els uns i a dos pams, sota el ràfec, els altres? Jo decreto:

PRIMER, a la teulada sota la qual hi hagi nius d’orenetes no hi poden fer niu els pardals.
SEGON, a la teulada que tingui nius de pardals no hi faran els seus les orenetes. Més clar, necessiteu dues cases: una casa per als uns, una casa per als altres.
Viurà feliç l’ocell si té la teulada només per a ell.

COMENTEM EL CONTE

 
1.-Com són els pardals ? I les orenetes ? Tu, que ets més pardal o oreneta ?
-On fan el niu els pardals ? I les orenetes ?
-Fes un dibuix del niu d’ un pardal i d’ una oreneta .
2.-Què van fer les orenetes ? -En van fer cas els pardals ?
3.- A qui van decidir anar a veure ? On vivia ?
4.-Què els va dir el GRan Duc ?
5.- Quins dos deccrets els va donar ? -Creus que la recomanació va ser encertada ? Per què?