Com bé diu la pregunta de l’enunciat, l’Estat és una comunitat humana. Segons el difunt Luis Sánchez Agesta –polític, jurista i historiador espanyol– es podria definir com a una comunitat organitzada en un territori definit, mitjançant un ordre jurídic servit per un cos de funcionaris i definit i garantit per un poder jurídic, autònom i centralitzat que tendeix a realitzar el bé comú en l’àmbit d’aquesta comunitat. La seva principal funció és la de vehicular i exercir el poder polític. Aquest pot manifestar-se a través de l’autoritat –poder basat en l’acord o el consens que requereix l’acceptació de qui obeeix per tal que sigui legítim– o a través d’una forma més coercitiva en que es basa en l’ús de la força.

Max Weber –conegut sociòleg alemany– afirmava en la seva obra La política com a vocació. El polític i el científic que l’Estat és la comunitat humana que […] reclama per a ell el monopoli de la violència física legítima. És a dir, que segons el mateix Estat, ell és l’únic organisme que, dintre del seu territori, pot ser violent de manera legítima. Això queda palès en molts dels aspectes de la nostra vida quotidiana. Per exemple, quan algú atempta contra la integritat física d’una altra persona i aquest fet és presenciat per un membre de les forces d’ordre –com podria esser un integrant del cos policial– aquest té el dret i el deure d’intervenir de manera dissuasòria, si cal, emprant la violència per a aturar l’agressió. És a dir, que mentre que el que primer va usar la violència –l’agressor– seria castigat per aquest fet; el policia no seria castigat en cap cas ja que la seva feina consisteix precisament en això.

Centrant-nos en l’Estat liberal –ja que en d’altres, com en el totalitari, no es donaria el cas– cal suposar que dins d’aquest hi tenen cabuda altres comunitats humanes: escoles, associacions, mútues, organitzacions, sindicats, partits polítics… totes elles conformen el que s’anomena la societat civil. Són un seguit d’institucions i associacions que, sense pertànyer a l’Estat, tenen rellevància pública. Aquest seguit d’institucions no tenen el dret de la violència com s’afirma en el cas de l’Estat. Es podria dir que sí que el tenen tenint en compte que, a tall d’exemple, una mestra pot sancionar un alumne, un sindicat pot arribar a forçar l’expulsió d’un membre, etc. però sempre cal tenir en compte que tot i que tenen un marge d’actuació força ampli, queden subjugades a les normes de l’Estat; és a dir, que sempre són inferiors a aquest i no poden actuar de forma totalment lliure.

Per tant penso que seria correcte, com Weber deia, afirmar que l’Estat és qui té el monopoli de la violència dins del seu territori. Queda comprovat en l’exemple que he posat: tot i que en la nostra vida quotidiana podem decidir per nosaltres mateixos en la majoria d’aspectes, sempre hi ha un conjunt de lleis a les quals estem sotmesos sota l’amenaça de que l’Estat usi aquest monopoli de la violència. Trobo també encertat l’ús del terme monopoli ja que és una bona manera d’expressar el que passa actualment: l’única violència acceptada –deixant de banda concursos i altres efemèrides esportives– és la de l’Estat. Aquest només entén com a legítima la seva; prohibint i intentant que no n’existeixi cap altra forma.

Aquí es on poden aparèixer certs problemes, ja que: qui decideix què és violència? Qui tria quina violència pot articular l’Estat? Quan passa a ser legitima? I és que l’Estat pot caure en la corrupció i fer d’aquest monopoli una situació avantatjosa i –tot vulnerant els principis de l’Estat liberal– aprofitar-se de que tenen el monopoli per a prohibir organitzacions que vagin en contra dels seus interessos, creences, etc. o que vagin en contra del mateix Estat. Per exemple: quan un Estat usa la violència per a frenar un moviment d’autodeterminació… és això legítim? Aquest moviment va en contra de la integritat de l’Estat, sí; però no és una màxima representació dels principis democràtics i de llibertat d’expressió i sobirania popular que existeixen? És per això que penso que si bé pot existir aquest monopoli, les bases de sobre a qui, el quan, el com, etc. s’han d’assentar en forma d’autoritat, és a dir, de manera que el poble en legitimitzi aquest ús ja que sinó no és una violència en contra del que afecta negativament a la comunitat, sinó que passa a ser una violència en favor dels que manen; quan hauria de ser sempre que afavorís als ciutadans.

M. A.