Introducció teòrica
Al començament de curs, la distribució dels alumnes és una qüestió que acostuma a repetir-se any rere any. És una factor que pot condicionar, inclús determinar, el bon funcionament d’un grup. L’ideal de classe és aquell on els alumnes estan engrescats, motivats, treballen i, per suposat, aprenen. Parlem d’un ideal que amb entrenament i constància pot esdevenir una realitat.
Aquest començament de curs és un bon moment per donar l’oportunitat a l’aprenentatge cooperatiu, una estratègia d’agrupació a tenir en compte a l’hora de crear una dinàmica efectiva. El sentit de l’aprenentatge cooperatiu com a estratègia es fa evident quan parlem d’organitzar alumnes dintre d’una classe heterogènia, característica cada vegada més habitual a la nostra feina.
Segons David Johnson i Roger Johnson (1999), autors reconeguts en l’àmbit de l’aprenentatge cooperatiu, hi ha cinc elements determinants d’aquest tipus d’aprenentatge: ● Interdependència Positiva (una sensació d’enfonsar-se o nedar junts).
● Interacció Promocional Cara a Cara (ajudar-se els uns al altres a aprendre, aplaudir èxits i esforços).
● Responsabilitat Individual i Grupal (cadascú ha de contribuir per aconseguir els objectius del grup).
● Destreses Interpersonals i Grupals (comunicació, confiança, liderat, presa de decisions i resolució de conflictes).
● Processament de Grup (reflexionar sobre com està funcionant l’equip o com funcionar millor).
L’aprenentatge cooperatiu és particularment efectiu a l’ensenyament de llengües estrangeres perquè permet tant treballar la forma i contingut de la llengua, com aconseguir l’adquisició a través de la integració de continguts (AICLE). Es tracta d’una estratègia proactiva, centrada en l’alumne. Aquesta adquisició pren forma quan l’input que l’alumne rep es torna comprensible i adequat (Kagan, 1995). L’input del llenguatge en grups petits sol ser més comprensible gràcies a la negociació de significat que es produeix mitjançant preguntes i l’adaptació de qui parla a la resta dels components d’un equip. Kagan (1995) també explica com l’output del llenguatge esdevé essencial quan ens referim a l’adquisició del llenguatge dient que “els alumnes aprenen a parlar parlant” i l’aprenentatge cooperatiu augmenta la quantitat d’oportunitats per fer-ho. Per últim, s’ha de tenir cura del context de suport per l’aprenentatge (Kagan, 1995). Els grups cooperatius permeten la possibilitat de rebre feedback de manera més sovint, variada i, per tant, enriquida per part dels companys, ampliant, així, les ocasions d’aprenentatge.
Quan arriba l’hora d’aplicar aquesta estratègia de cooperació, pot presentar-se el dubte de com fer els grups a la classe: homogenis o heterogenis. Els resultats obtinguts a l’estudi realitzat per Lou et al. (1996) són rellevants en aquesta qüestió quan afirma que els alumnes amb una capacitat baixa treballen i acompleixen pitjor quan estan agrupats en grups homogenis. En el cas dels alumnes amb alta capacitat, el resultat és positiu però no significatiu comparat amb el resultat dels grups heterogenis. Són els alumnes amb una capacitat mitjana els que més és beneficien d’aquestes agrupacions homogènies, fent que aquest tipus d’agrupament tingui diferent efectes en diferent alumnes.
Respecte a la dimensió dels grups, i com sembla obvi, es deu mantenir petita. Segons aquest estudi (Lou et al., 1996), són més efectius que els més nombrosos.
Per últim, l’estratègia de l’aprenentatge cooperatiu es deuria aplicar de manera consistent i sistemàtica perquè resultés efectiva, però sense abusar (Anderson, J. R., Reder, L. M., & Simon, H. A., 1997). Podem acabar fent un ús erroni d’aquest tipus d’aprenentatge si les tasques que es van a realitzar no estan ben estructurades. De la mateixa manera, es pot considerar que s’abusa de l’estratègia quan s’utilitza tant sovint que privem els alumnes d’ oportunitats per practicar de manera independent les destreses que han d’aprendre.
