Category Archives: descrivim un tret singular

Les germanes entremaliades

El seu rostre estava emmarcat pel seu cabell negre, curt i despentinat en totes direccions. Sobre el front li queia un serrell desigual i punxegut que arribava a vorejar les seves celles fines. Aquelles celles que habitualment s’arronsaven en un gest de preocupació i disgust permanent i enfosquien la seva mirada. Les mateixes que jugaven per separat quan enarcava una d’elles amb incredulitat o que s’amagaven darrere el serrell quan se sorprenia. Aquells camins fins que et deien silenciosament que ni t’acostessis quan s’arrufaven amb fúria, però que també eren capaces d’elevar-se i il·luminar els seus ulls, profunds i tan negres que gairebé no s’hi distingia la nineta, en les comptades ocasions que somreia sincerament i les galtes se li contreien deixant entreveure les seves dents. Eren, potser, el tret més desapercebut per molta gent però alhora el que escampava els secrets del seu amo, que intentava amagar les seves emocions darrere d’una màscara que es trencava amb els gestos involuntaris d’aquelles entremaliades celles.

Mireia Jiménez (E4C)

Arrugues

L’observava mentre dormia, com tantes vegades deu haver estat a la inversa. L’observava molt atentament, aprofitant cada segon per no perdre’n cap, ja que no sabia quan podria tornar a tenir l’oportunitat de fer-ho.

Els ulls deixats caure, com cansats de tant mirar i aguantar oberts durant tot el dia. Són uns ulls grans per poder recollir tota la informació de cada detall que el seu cervell necessita. Perquè ho sé; en necessita molta. Són uns ulls que en estar oberts et penetren de moltes maneres diferents.

Però el que a mi més em fascinava eren les seves arrugues, aquells plecs tan perfectes que, tot i no ser especialment vistosos, marquen l’expressió de la meva mare. A través del temps que simbolitzen aquestes arrugues podia arribar a apreciar moltes coses que fins aleshores em passaven desapercebudes. Hi havia els plecs més centrals del front, allargats i marcats, però alhora dissimulats per la manera com formen part de la seva fisonomia. Aquestes són les que transmeten la seva expressió, sobretot de sorpresa quan es corben de manera gairebé perfecta. Però també són resultat d’una vida plena; plena de vida i moviment, plena d’un no parar amunt i avall, plena del seu neguit que l’acompanya en tot moment; menys quan dormia, és clar. Aquestes són les primeres que capten la meva atenció, també suposo que per la relació que tenen amb el nostre lligam, amb aquest sentiment de “faré el necessari per donar-vos tot el que tinc” i amb el cansament tant físic com emocional que això li ha comportat. Però aquestes no són les úniques, n’hi ha de secundàries que estan més amagades, però són perfectament visibles. Aquestes són les de la vora dels ulls, per exemple, que reflecteixen l’esgotament d’una vida plena de lluita per defensar el que un creu, per no deixar-se enganyar pels models que s’esperen en cada situació i lluita per no ser el que als altres els agradaria que fossis, sinó per ser aquella persona en la qual et vols convertir. Tot i que això de vegades ho vulgui dissimular, jo li ho veig, i li ho veuré mentre pugui veure aquestes arrugues que s’amaguen al costat dels ulls.

Després n’hi ha d’altres, de més superficials i transparents a ulls desconeguts. Aquestes són les que més m’interessen; les que reflecteixen la felicitat aconseguida en aquells moments de recompensa.

Júlia Vernet (E4C)

L’expressió de la felicitat

L’expressió de la felicitat

Amb prou feines podia distingir entre tota aquella gent el seu cabell abundant, només el serrell entremaliat es divisava a la llunyania de les Rambles. Va fer un pas ràpid i forçat com si anés a caure i va donar un cop a una senyora gran, que amb cara de pocs amics el va amenaçar. Educadament i amb el seu subtil encant va dibuixar-li un somriure gens forçat. Els seus llavis molsuts d’un color més aviat lila a causa del fred, van demanar disculpes i així un cop més va ensenyar aquelles dents perfectament alineades i blanques. El seu nas es va deixar veure entre el cap de dos homes molt ben vestits, era un nas gran amb molta personalitat, semblava que no volgués ser menys que la resta de la seva expressió perfecta, com si volgués també formar part d’aquella bellesa. Tot i ser un nas gran jo el trobava especialment maco.

Només llavors, com cada divendres que ens trobàvem, em va mirar sense deixar de somriure. Les llums de Nadal dibuixaven petites ombres i definien el seu perfil fantàstic, cada traç de la seva cara restava harmònic amb l’entorn. Ell no era un més d’aquell carrer, era part de la naturalesa d’aquell racó de Barcelona, acolorit i amb un ambient nadalenc que feia feliç a qualsevol. Sense adonar-me’n ja el tenia agafant-me de la mà i  llavors, com de costum, em vaig veure envoltada per una felicitat inexplicable. Vaig buscar els seus ulls, l’última facció d’ell que em faltava  per mirar, l’última peça del trencaclosques, un conflicte intern per no debilitar-me per allò que més m’estimava del seu físic sublim. Verds i pacífics, em van mirar. Era difícil esbrinar què era el que amagaven, què era el que volien dir; eren incerts, grans i poc expressius. Però res no em feia més contenta que tenir-lo amb mi. Tots dos, envoltats de gent i sense res a dir, res més que mirar i descobrir.

 

Anna Aparicio

Les mans

Els seus ulls negres i profunds estaven clavats en algun indret d’aquella habitació tan clara i extremadament neta. La seva mirada semblava fondre’s en els mil racons que a cada segon recorria amb inquietud. Jo me’l mirava curiosa, alguna cosa en ell m’era properament familiar. Les seves faccions eren suaus, tot i que alguna cosa em deia que no sempre ho havien estat.

El front era recte, llis, baixava alçat fins el començament del seu nas, un nas petit i punxegut que semblava mirar eixerit cap al cel. Vaig fixar-me en la seva pell pàl·lida, era tan fràgil  que fins i tot em costava fer-me la idea d’arribar a acariciar-la. I a poc a poc vaig anar recorrent la seva figura fins arribar a les mans. Les seves mans van captar la meva atenció de forma sublim.  Eren unes mans molt expressives. No sé per què percebia que eren el seu mitjà més pur d’expressió. Les mirava embadalida, hipnotitzada per una espècie d’admiració injustificada i que cobrava estupidesa progressivament. Els seus dits interminables i llargs es retorçaven enllaçant-se entre ells. Les mans em transmetien el seu nerviosisme, les ganes de posar-les en alguna cosa que ocupava el seu cap en aquell moment, algun pensament que perseverava dintre seu. La pell que recobria aquelles delicades mans era encara més blanca i jo podia guaitar el recorregut de les seves venes, que eren primes i sobresortien lleugerament com intentant trencar la capa fina que les separava de l’exterior.

La imatge d’aquelles mans em va continuar perseguint un cop vaig haver sortit a l’exterior. Eren tan perfectes que no podia haver imaginat que poguessin existir. La simetria que presentaven feia que totes les altres coses em semblessin imperfectes, vulgars i simples.

Tot i així no veia cap complexitat especial en aquelles dues extremitats, hi veia bellesa i obsessió. Obsessió per posseir-les, perquè ningú no pogués arrabassar-me el sentiment que em provocaven. Algunes imatges ens queden al cap per sempre més i, encara que intentem desenganxar-nos-en, elles insisteixen a no abandonar els nostres pensaments. Jo ho sabia. Aquelles mans em perseguirien durant molt de temps, i jo, pobre de mi, les continuaria buscant impacient entre la multitud d’aquella ciutat.

 

Irene Miràs G

El tren de les 7.24

El primer dia que la vaig veure era dimarts. I ho sé perquè en els darrers mesos cada dimarts me l’he trobada al mateix vagó del mateix tren, totes les setmanes. Sempre passa el mateix, mai no canvia. I encara que vull que avanci, jo no faig res per variar els fets.

Cada dimarts agafo el tren de les 7:24h amb puntualitat i pujo al vagó número 9 direcció Manresa. M’assec en l’únic seient lliure que trobo, però fins i tot abans de treure’m la jaqueta, miro per veure si la puc trobar on sempre i, com tots els dimarts, és massa lluny de mi. La miro. És asseguda al costat de la finestra, capficada en un llibre que sempre llegeix amb molta atenció. La cosa que més em fascina de tot el seu ésser és la seva cabellera llisa i llarga, que li cau suaument més enllà de les espatlles. Al seu costat un home dorm tranquil, com si no s’hagués ni fixat en ella, com si ni tans sols s’adonés que és assegut al seu costat. Semblo l’únic impressionat per la perfecció de la seva cabellera rossa. No sé quanta estona em passo mirant-la, mentrestant faig veure que miro un diari que un jove m’ha donat a la porta de l’estació. I llavors, en sortir del túnel, el sol omple el vagó tímidament i fa que els seus cabells es tornin més clars i brillin com petits diamants que podrien cegar a qualsevol que els mirés. De vegades, com nerviosa, s’agafa un floc de cabells i se l’enrosca amb els dits, coqueta, com si no sabés tota la bellesa que desprèn amb aquell gest. Mai no li veig la cara però això no fa que deixi d’estimar-la. Arribo a la meva parada. M’aixeco i vaig cap a la porta, sense deixar de mirar-la ni un segon, esperant que ella tanqui el llibre i em dediqui una sola mirada. Però això no passa mai. Ja fora del tren, continuo mirant-la fins que les portes es tanquen. I des del moment que el tren es perd de la meva vista, desitjo que arribi el dimarts següent.

Vull saber qui és, com es diu, per què agafa sempre el tren a aquella hora o, simplement, on va. I així cada setmana. Un altre cop, demà serà dimarts i -qui ho sap?-, potser m’atreveixo a parlar-li, demà.

 

 

 

Núria Lite Muñoz