Gamma contrastada

Caminava tranquil·lament ascendint sense pressa pel suau turó. Ja eren a finals de Juny i mentre avançava pel camí polsós podia notar l’escalfor del terra travessant les seves sandàlies. A primera hora de la tarda ningú no passejava pels afores del poble, i va fer tot el recorregut sota el pes dels rajos del sol sense topar-se amb cap ésser viu.

En arribar al seu objectiu va agrair mentalment el suau descens de la temperatura provocat per les petites ombres que projectaven els arbres escampats. El camí serpentejava rodejant el cim del turó, però ell es va desviar i va obrir-se pas entre l’herba. Les espigues de les plantes silvestres li feien pessigolles a les cames brutes de terra i li feien venir unes ganes terribles de parar a gratar-se just sota el genoll esquerre, on una tija li havia fet una carícia tan suau que s’havia convertit en picor.

Finalment, i amb la samarreta humida per la calor asfixiant, va aconseguir el que volia. Es va acostar a un arbre no gaire alt, envoltat d’esbarzers, que tenia el tronc ple de nusos i tot recargolat. Les seves branques estaven disposades en horitzontal i plenes a vessar de fulles petites i ovalades. Es va descalçar, conscient que aquelles sandàlies li dificultarien la pujada, i, ignorant les petites fiblades de les pedres a la pell nua dels peus, va enfilar-se pel tronc estret. Anava amb compte de no relliscar perquè no hi havia res que li agradés menys que esgarrapar-se amb l’escorça nuosa i la posterior sensació de coïssor i brutícia barrejades. Va engrapar un parell de branques estratègicament col·locades i amb un fort impuls va seure a mitja capçada.

Des d’allà podia veure tot el poble i alhora era invisible per a qualsevol que passés per allà i no es fixés en les sabates al peu del tronc, l’únic indici de la seva presència. Si mirava enlaire les fulles normalment opaques traslluïen d’un color entre verd i groc, lluitant per amagar el sol estiuenc. Era capaç de comptar-ne els nervis que les recorrien i els branquillons que s’hi entrecreuaven. Recolzat en aquell amagatall sentia la brisa suau remoure-li el cabell i com feia tremolar el sostre de fullam i li feia oblidar la xafogor i la brutícia que duia a sobre del seu cos menut. La quietud era tanta que ni tan sols cantaven els ocells ni cap grill proclamava l’arribada de l’estiu. En aquella època era impensable quedar-se engabiat a casa, i encara menys en el cas dels joves que gaudien de les vacances.

Els seus ulls, mig aclucats pel dolor quasi físic de la brillantor de la llum, desenfocaven l’entorn formant una enorme extensió de moviment verdós que va el va sumir en un agradable sopor. Els seus músculs es van relaxar progressivament i la respiració va anar tornant-se més lenta i profunda amb el pas dels minuts. Enmig d’un estat de somnolència, una taca de color granat va captar la seva atenció. Era impossible ignorar-la, destacava sobre l’ entorn i creixia a mesura que s’acostava.

Un formigueig a la boca de l’estómac i un parell de parpellejades van fer que el seu ritme cardíac sortís de la seva momentània letargia i amb l’impuls habitual ordenés al seu cos aixecar-se. Una veu coneguda i una rialla. Tot d’una la tarda ja no semblava apàtica i pesada i l’espera sota la xafogor ja no tenia importància. Una sensació més que coneguda de vertigen, com si la panxa es negués a baixar a terra,  i una pujada d’adrenalina van precedir l’impacte dels seus peus amb la polseguera de sota. Es va calçar i es va girar cap a la taca granat, que ja era tan gran com ell, i cobria el tors del seu millor amic en forma d’una samarreta llampant força rebregada. Lluny de recriminar-li que hagués trigat tant, li va somriure i tots dos van dirigir-se a qualsevol indret on poguessin jugar com feien cada una de les interminables tardes d’estiu.

Mireia Jiménez (E4C)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *