Roselles

 

Als meus somnis passejo descalça per un camp de roselles. Fa sol i jo porto un vestit de seda curt i lleuger del color de les flors del camp que m’envolta. Gràcies al sol, els meus cabells semblen més rossos i brillants i contrasten amb el meu vestit.

Mentre camino, deixo el braç relaxat, passant la mà suament per poder-les acaronar. Tenen un tacte llis, com de seda, molt tendre; tant que les noto fràgils entre els meus dits juganers. Segueixo passejant; al meu voltant només hi veig roselles i jo me’n sento una més. Em veig immersa en un mar de flors que ballen portades pel ritme del vent, flors d’un color tan viu que envaeixen tots els meus sentits. Els meus ulls, submergits en un immens moviment homogeni, es deixen portar fins aturar-se en una rosella concreta que em crida l’atenció. Em dedico a observar-la per tal de trobar allò que, als meus ulls, la fa tant especial. Però, de sobte, abans d’aconseguir el meu propòsit, sento algú darrera meu que respira tranquil·lament. Ja sé qui és. M’acaricia el braç fins agafar-me lleugerament de la cintura amb un mà per tombar-me cap a ell. Em fa un petó als llavis, uns llavis del color del meu vestit, però sense deixar-me anar. És un petó tant suau que, (d’ara en endavant), m’atreviria a anomenar-lo petó de rosella. Es fa un mica enrere i amb l’altra mà em dóna una flor que portava amagada darrera l’esquena. És la més jove i elegant de totes les roselles. Amb timidesa l’agafo, i me l’atanso al nas amb molta cura, (com si tingués a les mans una papallona que podria sortir volant en qualsevol moment). Aleshores, m’envaeix un sentiment de tristesa; les roselles no fan olor.

Aixeco el cap i el  miro per últim cop. Em creuo amb la mirada d’uns ulls que em miren divertits, i en aquest moment m’acostumo a despertar.

Júlia Vernet E4C

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *