Arrugues

L’observava mentre dormia, com tantes vegades deu haver estat a la inversa. L’observava molt atentament, aprofitant cada segon per no perdre’n cap, ja que no sabia quan podria tornar a tenir l’oportunitat de fer-ho.

Els ulls deixats caure, com cansats de tant mirar i aguantar oberts durant tot el dia. Són uns ulls grans per poder recollir tota la informació de cada detall que el seu cervell necessita. Perquè ho sé; en necessita molta. Són uns ulls que en estar oberts et penetren de moltes maneres diferents.

Però el que a mi més em fascinava eren les seves arrugues, aquells plecs tan perfectes que, tot i no ser especialment vistosos, marquen l’expressió de la meva mare. A través del temps que simbolitzen aquestes arrugues podia arribar a apreciar moltes coses que fins aleshores em passaven desapercebudes. Hi havia els plecs més centrals del front, allargats i marcats, però alhora dissimulats per la manera com formen part de la seva fisonomia. Aquestes són les que transmeten la seva expressió, sobretot de sorpresa quan es corben de manera gairebé perfecta. Però també són resultat d’una vida plena; plena de vida i moviment, plena d’un no parar amunt i avall, plena del seu neguit que l’acompanya en tot moment; menys quan dormia, és clar. Aquestes són les primeres que capten la meva atenció, també suposo que per la relació que tenen amb el nostre lligam, amb aquest sentiment de “faré el necessari per donar-vos tot el que tinc” i amb el cansament tant físic com emocional que això li ha comportat. Però aquestes no són les úniques, n’hi ha de secundàries que estan més amagades, però són perfectament visibles. Aquestes són les de la vora dels ulls, per exemple, que reflecteixen l’esgotament d’una vida plena de lluita per defensar el que un creu, per no deixar-se enganyar pels models que s’esperen en cada situació i lluita per no ser el que als altres els agradaria que fossis, sinó per ser aquella persona en la qual et vols convertir. Tot i que això de vegades ho vulgui dissimular, jo li ho veig, i li ho veuré mentre pugui veure aquestes arrugues que s’amaguen al costat dels ulls.

Després n’hi ha d’altres, de més superficials i transparents a ulls desconeguts. Aquestes són les que més m’interessen; les que reflecteixen la felicitat aconseguida en aquells moments de recompensa.

Júlia Vernet (E4C)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *