Monthly Archives: maig 2012

Les germanes entremaliades

El seu rostre estava emmarcat pel seu cabell negre, curt i despentinat en totes direccions. Sobre el front li queia un serrell desigual i punxegut que arribava a vorejar les seves celles fines. Aquelles celles que habitualment s’arronsaven en un gest de preocupació i disgust permanent i enfosquien la seva mirada. Les mateixes que jugaven per separat quan enarcava una d’elles amb incredulitat o que s’amagaven darrere el serrell quan se sorprenia. Aquells camins fins que et deien silenciosament que ni t’acostessis quan s’arrufaven amb fúria, però que també eren capaces d’elevar-se i il·luminar els seus ulls, profunds i tan negres que gairebé no s’hi distingia la nineta, en les comptades ocasions que somreia sincerament i les galtes se li contreien deixant entreveure les seves dents. Eren, potser, el tret més desapercebut per molta gent però alhora el que escampava els secrets del seu amo, que intentava amagar les seves emocions darrere d’una màscara que es trencava amb els gestos involuntaris d’aquelles entremaliades celles.

Mireia Jiménez (E4C)

Arrugues

L’observava mentre dormia, com tantes vegades deu haver estat a la inversa. L’observava molt atentament, aprofitant cada segon per no perdre’n cap, ja que no sabia quan podria tornar a tenir l’oportunitat de fer-ho.

Els ulls deixats caure, com cansats de tant mirar i aguantar oberts durant tot el dia. Són uns ulls grans per poder recollir tota la informació de cada detall que el seu cervell necessita. Perquè ho sé; en necessita molta. Són uns ulls que en estar oberts et penetren de moltes maneres diferents.

Però el que a mi més em fascinava eren les seves arrugues, aquells plecs tan perfectes que, tot i no ser especialment vistosos, marquen l’expressió de la meva mare. A través del temps que simbolitzen aquestes arrugues podia arribar a apreciar moltes coses que fins aleshores em passaven desapercebudes. Hi havia els plecs més centrals del front, allargats i marcats, però alhora dissimulats per la manera com formen part de la seva fisonomia. Aquestes són les que transmeten la seva expressió, sobretot de sorpresa quan es corben de manera gairebé perfecta. Però també són resultat d’una vida plena; plena de vida i moviment, plena d’un no parar amunt i avall, plena del seu neguit que l’acompanya en tot moment; menys quan dormia, és clar. Aquestes són les primeres que capten la meva atenció, també suposo que per la relació que tenen amb el nostre lligam, amb aquest sentiment de “faré el necessari per donar-vos tot el que tinc” i amb el cansament tant físic com emocional que això li ha comportat. Però aquestes no són les úniques, n’hi ha de secundàries que estan més amagades, però són perfectament visibles. Aquestes són les de la vora dels ulls, per exemple, que reflecteixen l’esgotament d’una vida plena de lluita per defensar el que un creu, per no deixar-se enganyar pels models que s’esperen en cada situació i lluita per no ser el que als altres els agradaria que fossis, sinó per ser aquella persona en la qual et vols convertir. Tot i que això de vegades ho vulgui dissimular, jo li ho veig, i li ho veuré mentre pugui veure aquestes arrugues que s’amaguen al costat dels ulls.

Després n’hi ha d’altres, de més superficials i transparents a ulls desconeguts. Aquestes són les que més m’interessen; les que reflecteixen la felicitat aconseguida en aquells moments de recompensa.

Júlia Vernet (E4C)

Gamma contrastada

Caminava tranquil·lament ascendint sense pressa pel suau turó. Ja eren a finals de Juny i mentre avançava pel camí polsós podia notar l’escalfor del terra travessant les seves sandàlies. A primera hora de la tarda ningú no passejava pels afores del poble, i va fer tot el recorregut sota el pes dels rajos del sol sense topar-se amb cap ésser viu.

En arribar al seu objectiu va agrair mentalment el suau descens de la temperatura provocat per les petites ombres que projectaven els arbres escampats. El camí serpentejava rodejant el cim del turó, però ell es va desviar i va obrir-se pas entre l’herba. Les espigues de les plantes silvestres li feien pessigolles a les cames brutes de terra i li feien venir unes ganes terribles de parar a gratar-se just sota el genoll esquerre, on una tija li havia fet una carícia tan suau que s’havia convertit en picor.

Finalment, i amb la samarreta humida per la calor asfixiant, va aconseguir el que volia. Es va acostar a un arbre no gaire alt, envoltat d’esbarzers, que tenia el tronc ple de nusos i tot recargolat. Les seves branques estaven disposades en horitzontal i plenes a vessar de fulles petites i ovalades. Es va descalçar, conscient que aquelles sandàlies li dificultarien la pujada, i, ignorant les petites fiblades de les pedres a la pell nua dels peus, va enfilar-se pel tronc estret. Anava amb compte de no relliscar perquè no hi havia res que li agradés menys que esgarrapar-se amb l’escorça nuosa i la posterior sensació de coïssor i brutícia barrejades. Va engrapar un parell de branques estratègicament col·locades i amb un fort impuls va seure a mitja capçada.

Des d’allà podia veure tot el poble i alhora era invisible per a qualsevol que passés per allà i no es fixés en les sabates al peu del tronc, l’únic indici de la seva presència. Si mirava enlaire les fulles normalment opaques traslluïen d’un color entre verd i groc, lluitant per amagar el sol estiuenc. Era capaç de comptar-ne els nervis que les recorrien i els branquillons que s’hi entrecreuaven. Recolzat en aquell amagatall sentia la brisa suau remoure-li el cabell i com feia tremolar el sostre de fullam i li feia oblidar la xafogor i la brutícia que duia a sobre del seu cos menut. La quietud era tanta que ni tan sols cantaven els ocells ni cap grill proclamava l’arribada de l’estiu. En aquella època era impensable quedar-se engabiat a casa, i encara menys en el cas dels joves que gaudien de les vacances.

Els seus ulls, mig aclucats pel dolor quasi físic de la brillantor de la llum, desenfocaven l’entorn formant una enorme extensió de moviment verdós que va el va sumir en un agradable sopor. Els seus músculs es van relaxar progressivament i la respiració va anar tornant-se més lenta i profunda amb el pas dels minuts. Enmig d’un estat de somnolència, una taca de color granat va captar la seva atenció. Era impossible ignorar-la, destacava sobre l’ entorn i creixia a mesura que s’acostava.

Un formigueig a la boca de l’estómac i un parell de parpellejades van fer que el seu ritme cardíac sortís de la seva momentània letargia i amb l’impuls habitual ordenés al seu cos aixecar-se. Una veu coneguda i una rialla. Tot d’una la tarda ja no semblava apàtica i pesada i l’espera sota la xafogor ja no tenia importància. Una sensació més que coneguda de vertigen, com si la panxa es negués a baixar a terra,  i una pujada d’adrenalina van precedir l’impacte dels seus peus amb la polseguera de sota. Es va calçar i es va girar cap a la taca granat, que ja era tan gran com ell, i cobria el tors del seu millor amic en forma d’una samarreta llampant força rebregada. Lluny de recriminar-li que hagués trigat tant, li va somriure i tots dos van dirigir-se a qualsevol indret on poguessin jugar com feien cada una de les interminables tardes d’estiu.

Mireia Jiménez (E4C)

Roselles

 

Als meus somnis passejo descalça per un camp de roselles. Fa sol i jo porto un vestit de seda curt i lleuger del color de les flors del camp que m’envolta. Gràcies al sol, els meus cabells semblen més rossos i brillants i contrasten amb el meu vestit.

Mentre camino, deixo el braç relaxat, passant la mà suament per poder-les acaronar. Tenen un tacte llis, com de seda, molt tendre; tant que les noto fràgils entre els meus dits juganers. Segueixo passejant; al meu voltant només hi veig roselles i jo me’n sento una més. Em veig immersa en un mar de flors que ballen portades pel ritme del vent, flors d’un color tan viu que envaeixen tots els meus sentits. Els meus ulls, submergits en un immens moviment homogeni, es deixen portar fins aturar-se en una rosella concreta que em crida l’atenció. Em dedico a observar-la per tal de trobar allò que, als meus ulls, la fa tant especial. Però, de sobte, abans d’aconseguir el meu propòsit, sento algú darrera meu que respira tranquil·lament. Ja sé qui és. M’acaricia el braç fins agafar-me lleugerament de la cintura amb un mà per tombar-me cap a ell. Em fa un petó als llavis, uns llavis del color del meu vestit, però sense deixar-me anar. És un petó tant suau que, (d’ara en endavant), m’atreviria a anomenar-lo petó de rosella. Es fa un mica enrere i amb l’altra mà em dóna una flor que portava amagada darrera l’esquena. És la més jove i elegant de totes les roselles. Amb timidesa l’agafo, i me l’atanso al nas amb molta cura, (com si tingués a les mans una papallona que podria sortir volant en qualsevol moment). Aleshores, m’envaeix un sentiment de tristesa; les roselles no fan olor.

Aixeco el cap i el  miro per últim cop. Em creuo amb la mirada d’uns ulls que em miren divertits, i en aquest moment m’acostumo a despertar.

Júlia Vernet E4C