Les germanes entremaliades

El seu rostre estava emmarcat pel seu cabell negre, curt i despentinat en totes direccions. Sobre el front li queia un serrell desigual i punxegut que arribava a vorejar les seves celles fines. Aquelles celles que habitualment s’arronsaven en un gest de preocupació i disgust permanent i enfosquien la seva mirada. Les mateixes que jugaven per separat quan enarcava una d’elles amb incredulitat o que s’amagaven darrere el serrell quan se sorprenia. Aquells camins fins que et deien silenciosament que ni t’acostessis quan s’arrufaven amb fúria, però que també eren capaces d’elevar-se i il·luminar els seus ulls, profunds i tan negres que gairebé no s’hi distingia la nineta, en les comptades ocasions que somreia sincerament i les galtes se li contreien deixant entreveure les seves dents. Eren, potser, el tret més desapercebut per molta gent però alhora el que escampava els secrets del seu amo, que intentava amagar les seves emocions darrere d’una màscara que es trencava amb els gestos involuntaris d’aquelles entremaliades celles.

Mireia Jiménez (E4C)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *