Les mans

Els seus ulls negres i profunds estaven clavats en algun indret d’aquella habitació tan clara i extremadament neta. La seva mirada semblava fondre’s en els mil racons que a cada segon recorria amb inquietud. Jo me’l mirava curiosa, alguna cosa en ell m’era properament familiar. Les seves faccions eren suaus, tot i que alguna cosa em deia que no sempre ho havien estat.

El front era recte, llis, baixava alçat fins el començament del seu nas, un nas petit i punxegut que semblava mirar eixerit cap al cel. Vaig fixar-me en la seva pell pàl·lida, era tan fràgil  que fins i tot em costava fer-me la idea d’arribar a acariciar-la. I a poc a poc vaig anar recorrent la seva figura fins arribar a les mans. Les seves mans van captar la meva atenció de forma sublim.  Eren unes mans molt expressives. No sé per què percebia que eren el seu mitjà més pur d’expressió. Les mirava embadalida, hipnotitzada per una espècie d’admiració injustificada i que cobrava estupidesa progressivament. Els seus dits interminables i llargs es retorçaven enllaçant-se entre ells. Les mans em transmetien el seu nerviosisme, les ganes de posar-les en alguna cosa que ocupava el seu cap en aquell moment, algun pensament que perseverava dintre seu. La pell que recobria aquelles delicades mans era encara més blanca i jo podia guaitar el recorregut de les seves venes, que eren primes i sobresortien lleugerament com intentant trencar la capa fina que les separava de l’exterior.

La imatge d’aquelles mans em va continuar perseguint un cop vaig haver sortit a l’exterior. Eren tan perfectes que no podia haver imaginat que poguessin existir. La simetria que presentaven feia que totes les altres coses em semblessin imperfectes, vulgars i simples.

Tot i així no veia cap complexitat especial en aquelles dues extremitats, hi veia bellesa i obsessió. Obsessió per posseir-les, perquè ningú no pogués arrabassar-me el sentiment que em provocaven. Algunes imatges ens queden al cap per sempre més i, encara que intentem desenganxar-nos-en, elles insisteixen a no abandonar els nostres pensaments. Jo ho sabia. Aquelles mans em perseguirien durant molt de temps, i jo, pobre de mi, les continuaria buscant impacient entre la multitud d’aquella ciutat.

 

Irene Miràs G

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *