L’expressió de la felicitat

L’expressió de la felicitat

Amb prou feines podia distingir entre tota aquella gent el seu cabell abundant, només el serrell entremaliat es divisava a la llunyania de les Rambles. Va fer un pas ràpid i forçat com si anés a caure i va donar un cop a una senyora gran, que amb cara de pocs amics el va amenaçar. Educadament i amb el seu subtil encant va dibuixar-li un somriure gens forçat. Els seus llavis molsuts d’un color més aviat lila a causa del fred, van demanar disculpes i així un cop més va ensenyar aquelles dents perfectament alineades i blanques. El seu nas es va deixar veure entre el cap de dos homes molt ben vestits, era un nas gran amb molta personalitat, semblava que no volgués ser menys que la resta de la seva expressió perfecta, com si volgués també formar part d’aquella bellesa. Tot i ser un nas gran jo el trobava especialment maco.

Només llavors, com cada divendres que ens trobàvem, em va mirar sense deixar de somriure. Les llums de Nadal dibuixaven petites ombres i definien el seu perfil fantàstic, cada traç de la seva cara restava harmònic amb l’entorn. Ell no era un més d’aquell carrer, era part de la naturalesa d’aquell racó de Barcelona, acolorit i amb un ambient nadalenc que feia feliç a qualsevol. Sense adonar-me’n ja el tenia agafant-me de la mà i  llavors, com de costum, em vaig veure envoltada per una felicitat inexplicable. Vaig buscar els seus ulls, l’última facció d’ell que em faltava  per mirar, l’última peça del trencaclosques, un conflicte intern per no debilitar-me per allò que més m’estimava del seu físic sublim. Verds i pacífics, em van mirar. Era difícil esbrinar què era el que amagaven, què era el que volien dir; eren incerts, grans i poc expressius. Però res no em feia més contenta que tenir-lo amb mi. Tots dos, envoltats de gent i sense res a dir, res més que mirar i descobrir.

 

Anna Aparicio

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *