Category Archives: poesia

La ciudad

Brillan las cosas, en los días oscuros

como las velas iluminan

los caminos sombríos a los que

la vida nos conduce. No existe guía.

Allí estás tú: debajo de ese puente,

repleta de júbilo y alegría,

un sol resplandeciente que desprende

cantidades inmensas de energía.

Y de pronto no estás, y todo oscurece

como si se hubiese apagado el día.

Nada queda de ti. La ciudad gira:

Gira y gira hasta volver a encenderse de ira

y desconsuelo porque te has ido,

sin tan siquiera una despedida.

Saúl González, 3r B

Ciudad

Brillan las cosas. Y aunque parezca mentira

el cielo retorna, azul chispeante.

Pero no resuelve el enigma

por el que he decidido esperarte.

Ahí estás tú: debajo de negra incertidumbre,

debajo de todas estas nubes,

pensando por qué el río chirría.

Por qué no queda rostro de tu imagen.

Por qué no hay más luz en la oscuridad.

Por qué irrita el sol ardiente

Y de pronto, no estás. Un adiós en tu blanca sonrisa.

En tus ojos se deshace

un mundo de amor negro.

Ya te fuiste, te esfumaste.

Nada queda de ti. La ciudad gira:

son ahora gestos habituales.

Patricia Ortín, 3r B

Recuerdos

Brillan las cosas. Las ventanas transparentes,

el agua que se halla en el suelo intrascendente.

Ramas que albergan, caídas cabe al árbol,

sus hojas de otoño que en su día amortiguaron.

Ahí estás tú: debajo de ese sentimiento de furor,

que te aferra junto al susurro intenso del viento.

La lluvia que yacía en tus labios hoy penetra en ti,

como aquello que ese día dejamos,

como aquello que ya nunca encontramos.

Puedo sentir tu aroma punzante en mí,

te veo igual que en esa primera vez en que te vi.

Y de pronto no estás. Vuelve el sentimiento

de desesperación y el doloroso recuerdo,

que hoy ya se halla en el olvido.

Nada queda de ti. La ciudad gira:

el recuerdo formó parte de lo nuestro.

Anna Aparicio, 3r C

Clementina Arderiu

Em dic Clementina i quan era petita, era un xic temorega, perquè el nom m’era llarg igual que una queixa i em punyia el cor, quan les amigues per fer-me enutjar me’l retreien, dient que era bonic, però no m’esqueia perquè és nom de princesa, i moltes em deien que el nom era molt estrany, i jo al fons de tot sentia l’enveja dels seus noms tan clars de Maria o Pepa.

Però un any se’n fuig i un altre se’n governa. Aquell nom que abans era la causa de la meva timidesa, ara era un honor, sobretot quan el meu estimat me’l deia a l’orella. El nom que abans m’avergonyia, ara em lluïa.

Saúl González, 3r B

CLEMENTINA (3)

De petita era molt tímida i m’avergonyia del meu nom poc freqüent, Clementina.

Les meves companyes se’n reien del meu nom tan llarg i em deien:

-Quin nom més bonic! Clementina, però no et va massa, és nom de princesa i tu no en tens res d’això!

I jo en el fons sentia enveja dels seus noms tan clars i curts com Carla i María.

Però tots tenim anys bons i dolents.

Aquell nom que abans em causava timidesa ara és un gust per a la meva oïda i un dels millors regals sentir-lo amb la veu del meu estimat.

Clementina Arderiu em dic, i em diré. Tots aquells temors pasats ja no tenen lloc al meu cap.

Cristina Leiva, 3r C

Clementina (2)

Quan la Clementina era petita, s’avergonyia del seu nom. Fins i tot li feia por pronunciar-lo. Trobava que era llarg. Les crítiques de les seves companyes li ferien l’ànima cada cop que li retreien el nom.

“Quin nom més bonic” deien algunes amb ironia.

“Però no t’escau, perquè és nom de princesa” deien altres.

Sentia gelosia dels seus noms tan clars com Maria o Pepa.

Però un any se’n fuig i l’altre governa. I és que aquell nom que abans tant l’avergonyia, ara se’n sentia molt orgullosa. Era el seu honor. Una meravella. No hi havia cap nom més bonic a la Terra. El seu estimat, cada dia, li deia molt dolçament a l’orella: Clementina, Clementina…

Alba Saiz, 3r C

Clementina (1)

Hi havia una vegada una noia a qui no li agradava gens com es deia. Les seves amigues se’n reien quan la cridaven pel seu nom, Clementina. La nena, que sovint plorava, un dia va conèixer un noi al tren. Després de parlar-hi una estona, li feia vergonya  respondre-li com es deia, però ell va avançar-se i es va presentar com a Riba, el poeta. Com que aquell nom era poc comú, es va decidir a dir d’una vegada:
– Clementina, em dic!

Al cap dels anys, van deixar de ser amics i es van casar. Al marit, que li agradava com es deia la seva dona, va escriure 101 poemes amb aquell dolç nom, amb la intenció d’ajudar-la a perdre la vergonya. Llavors, “Clementina” va ser recordat per les seves amigues, que li tenien enveja per tots aquells bonics versos que li havia dedicat el seu marit: Riba, el poeta.

Cristina Márquez, 3r C
(co-producido por Anna y Sarah)