El tren de les 7.24

El primer dia que la vaig veure era dimarts. I ho sé perquè en els darrers mesos cada dimarts me l’he trobada al mateix vagó del mateix tren, totes les setmanes. Sempre passa el mateix, mai no canvia. I encara que vull que avanci, jo no faig res per variar els fets.

Cada dimarts agafo el tren de les 7:24h amb puntualitat i pujo al vagó número 9 direcció Manresa. M’assec en l’únic seient lliure que trobo, però fins i tot abans de treure’m la jaqueta, miro per veure si la puc trobar on sempre i, com tots els dimarts, és massa lluny de mi. La miro. És asseguda al costat de la finestra, capficada en un llibre que sempre llegeix amb molta atenció. La cosa que més em fascina de tot el seu ésser és la seva cabellera llisa i llarga, que li cau suaument més enllà de les espatlles. Al seu costat un home dorm tranquil, com si no s’hagués ni fixat en ella, com si ni tans sols s’adonés que és assegut al seu costat. Semblo l’únic impressionat per la perfecció de la seva cabellera rossa. No sé quanta estona em passo mirant-la, mentrestant faig veure que miro un diari que un jove m’ha donat a la porta de l’estació. I llavors, en sortir del túnel, el sol omple el vagó tímidament i fa que els seus cabells es tornin més clars i brillin com petits diamants que podrien cegar a qualsevol que els mirés. De vegades, com nerviosa, s’agafa un floc de cabells i se l’enrosca amb els dits, coqueta, com si no sabés tota la bellesa que desprèn amb aquell gest. Mai no li veig la cara però això no fa que deixi d’estimar-la. Arribo a la meva parada. M’aixeco i vaig cap a la porta, sense deixar de mirar-la ni un segon, esperant que ella tanqui el llibre i em dediqui una sola mirada. Però això no passa mai. Ja fora del tren, continuo mirant-la fins que les portes es tanquen. I des del moment que el tren es perd de la meva vista, desitjo que arribi el dimarts següent.

Vull saber qui és, com es diu, per què agafa sempre el tren a aquella hora o, simplement, on va. I així cada setmana. Un altre cop, demà serà dimarts i -qui ho sap?-, potser m’atreveixo a parlar-li, demà.

 

 

 

Núria Lite Muñoz

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *