Monthly Archives: febrer 2012

Revetlla

Tot i haver-ne sortit feia ja una hora, encara recordava aquella musiqueta. Encara podia observar una fina capa de núvols a través de la penombra. Somorta i abatuda, caminava cap a casa. Anava amb un pas ràpid. Veia com les sabates començaven a causar ferides als peus, però eren tan maques… Negres com la nit, no eren gens barroques més aviat senzilles, però precioses. No sé perquè però l’escena semblava la d’una pel·lícula policíaca, no sabia què podria passar després.

Patrícia Ortin

L’expressió de la felicitat

L’expressió de la felicitat

Amb prou feines podia distingir entre tota aquella gent el seu cabell abundant, només el serrell entremaliat es divisava a la llunyania de les Rambles. Va fer un pas ràpid i forçat com si anés a caure i va donar un cop a una senyora gran, que amb cara de pocs amics el va amenaçar. Educadament i amb el seu subtil encant va dibuixar-li un somriure gens forçat. Els seus llavis molsuts d’un color més aviat lila a causa del fred, van demanar disculpes i així un cop més va ensenyar aquelles dents perfectament alineades i blanques. El seu nas es va deixar veure entre el cap de dos homes molt ben vestits, era un nas gran amb molta personalitat, semblava que no volgués ser menys que la resta de la seva expressió perfecta, com si volgués també formar part d’aquella bellesa. Tot i ser un nas gran jo el trobava especialment maco.

Només llavors, com cada divendres que ens trobàvem, em va mirar sense deixar de somriure. Les llums de Nadal dibuixaven petites ombres i definien el seu perfil fantàstic, cada traç de la seva cara restava harmònic amb l’entorn. Ell no era un més d’aquell carrer, era part de la naturalesa d’aquell racó de Barcelona, acolorit i amb un ambient nadalenc que feia feliç a qualsevol. Sense adonar-me’n ja el tenia agafant-me de la mà i  llavors, com de costum, em vaig veure envoltada per una felicitat inexplicable. Vaig buscar els seus ulls, l’última facció d’ell que em faltava  per mirar, l’última peça del trencaclosques, un conflicte intern per no debilitar-me per allò que més m’estimava del seu físic sublim. Verds i pacífics, em van mirar. Era difícil esbrinar què era el que amagaven, què era el que volien dir; eren incerts, grans i poc expressius. Però res no em feia més contenta que tenir-lo amb mi. Tots dos, envoltats de gent i sense res a dir, res més que mirar i descobrir.

 

Anna Aparicio

Les mans

Els seus ulls negres i profunds estaven clavats en algun indret d’aquella habitació tan clara i extremadament neta. La seva mirada semblava fondre’s en els mil racons que a cada segon recorria amb inquietud. Jo me’l mirava curiosa, alguna cosa en ell m’era properament familiar. Les seves faccions eren suaus, tot i que alguna cosa em deia que no sempre ho havien estat.

El front era recte, llis, baixava alçat fins el començament del seu nas, un nas petit i punxegut que semblava mirar eixerit cap al cel. Vaig fixar-me en la seva pell pàl·lida, era tan fràgil  que fins i tot em costava fer-me la idea d’arribar a acariciar-la. I a poc a poc vaig anar recorrent la seva figura fins arribar a les mans. Les seves mans van captar la meva atenció de forma sublim.  Eren unes mans molt expressives. No sé per què percebia que eren el seu mitjà més pur d’expressió. Les mirava embadalida, hipnotitzada per una espècie d’admiració injustificada i que cobrava estupidesa progressivament. Els seus dits interminables i llargs es retorçaven enllaçant-se entre ells. Les mans em transmetien el seu nerviosisme, les ganes de posar-les en alguna cosa que ocupava el seu cap en aquell moment, algun pensament que perseverava dintre seu. La pell que recobria aquelles delicades mans era encara més blanca i jo podia guaitar el recorregut de les seves venes, que eren primes i sobresortien lleugerament com intentant trencar la capa fina que les separava de l’exterior.

La imatge d’aquelles mans em va continuar perseguint un cop vaig haver sortit a l’exterior. Eren tan perfectes que no podia haver imaginat que poguessin existir. La simetria que presentaven feia que totes les altres coses em semblessin imperfectes, vulgars i simples.

Tot i així no veia cap complexitat especial en aquelles dues extremitats, hi veia bellesa i obsessió. Obsessió per posseir-les, perquè ningú no pogués arrabassar-me el sentiment que em provocaven. Algunes imatges ens queden al cap per sempre més i, encara que intentem desenganxar-nos-en, elles insisteixen a no abandonar els nostres pensaments. Jo ho sabia. Aquelles mans em perseguirien durant molt de temps, i jo, pobre de mi, les continuaria buscant impacient entre la multitud d’aquella ciutat.

 

Irene Miràs G

El tren de les 7.24

El primer dia que la vaig veure era dimarts. I ho sé perquè en els darrers mesos cada dimarts me l’he trobada al mateix vagó del mateix tren, totes les setmanes. Sempre passa el mateix, mai no canvia. I encara que vull que avanci, jo no faig res per variar els fets.

Cada dimarts agafo el tren de les 7:24h amb puntualitat i pujo al vagó número 9 direcció Manresa. M’assec en l’únic seient lliure que trobo, però fins i tot abans de treure’m la jaqueta, miro per veure si la puc trobar on sempre i, com tots els dimarts, és massa lluny de mi. La miro. És asseguda al costat de la finestra, capficada en un llibre que sempre llegeix amb molta atenció. La cosa que més em fascina de tot el seu ésser és la seva cabellera llisa i llarga, que li cau suaument més enllà de les espatlles. Al seu costat un home dorm tranquil, com si no s’hagués ni fixat en ella, com si ni tans sols s’adonés que és assegut al seu costat. Semblo l’únic impressionat per la perfecció de la seva cabellera rossa. No sé quanta estona em passo mirant-la, mentrestant faig veure que miro un diari que un jove m’ha donat a la porta de l’estació. I llavors, en sortir del túnel, el sol omple el vagó tímidament i fa que els seus cabells es tornin més clars i brillin com petits diamants que podrien cegar a qualsevol que els mirés. De vegades, com nerviosa, s’agafa un floc de cabells i se l’enrosca amb els dits, coqueta, com si no sabés tota la bellesa que desprèn amb aquell gest. Mai no li veig la cara però això no fa que deixi d’estimar-la. Arribo a la meva parada. M’aixeco i vaig cap a la porta, sense deixar de mirar-la ni un segon, esperant que ella tanqui el llibre i em dediqui una sola mirada. Però això no passa mai. Ja fora del tren, continuo mirant-la fins que les portes es tanquen. I des del moment que el tren es perd de la meva vista, desitjo que arribi el dimarts següent.

Vull saber qui és, com es diu, per què agafa sempre el tren a aquella hora o, simplement, on va. I així cada setmana. Un altre cop, demà serà dimarts i -qui ho sap?-, potser m’atreveixo a parlar-li, demà.

 

 

 

Núria Lite Muñoz