Clementina (2)

Quan la Clementina era petita, s’avergonyia del seu nom. Fins i tot li feia por pronunciar-lo. Trobava que era llarg. Les crítiques de les seves companyes li ferien l’ànima cada cop que li retreien el nom.

“Quin nom més bonic” deien algunes amb ironia.

“Però no t’escau, perquè és nom de princesa” deien altres.

Sentia gelosia dels seus noms tan clars com Maria o Pepa.

Però un any se’n fuig i l’altre governa. I és que aquell nom que abans tant l’avergonyia, ara se’n sentia molt orgullosa. Era el seu honor. Una meravella. No hi havia cap nom més bonic a la Terra. El seu estimat, cada dia, li deia molt dolçament a l’orella: Clementina, Clementina…

Alba Saiz, 3r C

One thought on “Clementina (2)

  1. Pau Sánchez

    Genial, molt maco!

    Amb joves que escriuen com vosaltres, els altres joves en podem estar orgullosos!

    Pau

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *