Author Archives: mtorra14

A la fruiteria

parada-de-fruitaNecessitava llegir, aquell llibre em rondava pel cap tot el matí; era tan emocionant, em despertava tants sentiments… Vaig estar treballant tot el matí a la fruiteria, però hi va haver un instant en què aquell insistent pensament em va vèncer. No vaig poder evitar d’asseure’m en una de les cadires d’aquella taula que hi havia dins del mateix local. Vaig agafar aquell llibre, i vaig anar assaborint lletra per lletra, aquell meravellós relat. Em sentia genial mentre el llegia, tranquil·la i relaxada, fins que un client em va fer despertar d’aquell somni temptador.

Irene Mirás (2008-2009), 3r C

Tot esperant que obrin

entrada-botigaVivia amb el meu germà i no teníem gaires diners. Tot i això, el meu germà, el Miquel, m’havia ensenyat a llegir i pel meu 13è aniversari em va regalar un llibre de 500 pàgines. La lectura m’apassionava, vaig llegir dia i nit. Fins i tot llegia a la botiga on treballava, assegut a les escales plenes de pols. Només tenia un llibre i per això el vaig llegir 4 vegades en una setmana, i cada vegada que me’l llegia l’entenia millor i captava cada detall d’una manera encara més emocionant.

Sarah Long (2008-2009), 3r C

No importa el lloc on estiguis ni com. El que importa és que llegeixis!

Cristina Leiva (2008-2009), 3r C


Sota la pluja

parada-bus2

Aquest home deu esta llegint un llibre molt interessant, perquè malgrat que plou i que espera l’autobús dret, no deixa de llegir. Això ens demostra que la gent que ens agrada llegir podem estar en qualsevol lloc i en qualsevol moment llegint un bon llibre, sense importar-nos res més.

Nuria Lite (2008-2009), 3r B

Un senyor, bastant gran, està llegint un llibre que li deu interessar molt, perquè no tothom es posa a llegir dret en una parada d’autobús. A més està plovent, però a ell res li impedeix disfrutar de la lectura.

Laura Gómez (2008-2009), 3r C

Clementina (2)

Quan la Clementina era petita, s’avergonyia del seu nom. Fins i tot li feia por pronunciar-lo. Trobava que era llarg. Les crítiques de les seves companyes li ferien l’ànima cada cop que li retreien el nom.

“Quin nom més bonic” deien algunes amb ironia.

“Però no t’escau, perquè és nom de princesa” deien altres.

Sentia gelosia dels seus noms tan clars com Maria o Pepa.

Però un any se’n fuig i l’altre governa. I és que aquell nom que abans tant l’avergonyia, ara se’n sentia molt orgullosa. Era el seu honor. Una meravella. No hi havia cap nom més bonic a la Terra. El seu estimat, cada dia, li deia molt dolçament a l’orella: Clementina, Clementina…

Alba Saiz, 3r C

Clementina (1)

Hi havia una vegada una noia a qui no li agradava gens com es deia. Les seves amigues se’n reien quan la cridaven pel seu nom, Clementina. La nena, que sovint plorava, un dia va conèixer un noi al tren. Després de parlar-hi una estona, li feia vergonya  respondre-li com es deia, però ell va avançar-se i es va presentar com a Riba, el poeta. Com que aquell nom era poc comú, es va decidir a dir d’una vegada:
– Clementina, em dic!

Al cap dels anys, van deixar de ser amics i es van casar. Al marit, que li agradava com es deia la seva dona, va escriure 101 poemes amb aquell dolç nom, amb la intenció d’ajudar-la a perdre la vergonya. Llavors, “Clementina” va ser recordat per les seves amigues, que li tenien enveja per tots aquells bonics versos que li havia dedicat el seu marit: Riba, el poeta.

Cristina Márquez, 3r C
(co-producido por Anna y Sarah)

PASEANDO POR LA PLAYA

Era medianoche, no podía dormir. No podía parar de pensar en lo que me había pasado y en cómo lo afrontaría al día siguiente. Estaba tan preocupada por lo que le diría a mi abuela que no sé ni cómo no me había explotado la cabeza en aquel momento.

Al día siguiente al fin logré decirle aquello que deseaba, pero no se lo tomó muy bien, y aquello me afectó bastante, así que decidí salir e ir a dar un paseo por la playa para desconectar un poco de todo. Entonces lo vi. Era un chico rubio, con unos ojos azules que era como mirar un océano, nunca antes lo había visto por allí. Como estaba un poco enfadada no le dije nada, aunque tampoco hizo falta, ya que fue él quien me habló. Le dije que qué hacía hablándome si no lo conocía de nada, pero bueno, me caía bien. Luego empecé a pensar que era un poco pesado y plasta. Aunque era guapo, era más tonto que las piedras, el pobre.

Al final pensé que podía ser retrasado. Le ignoré y me fui. Me llamó y yo salí corriendo, al cabo de unos minutos vi un morenazo, vaya morenazo…

Era tan guapo que me quedé embobada mirándolo mientras corría, no prestaba atención al camino y tropecé con una caracola de mar. Caí y me llené de arena. Él vino corriendo para ver si me había hecho daño.

Y ésta es la historia de cómo conocí a Ángel y por qué tengo una caracola de mar en mi mesita de noche.

Iniciado y terminado por Esther Q. Vallès, 4t B

A qualsevol lloc…

escala-casa1Vivia amb el meu germà i no teníem gaires diners. Tot i això, el meu germà, el Miquel, m’havia ensenyat a llegir i pel meu 13è aniversari em va regalar un llibre de 500 pàgines. La lectura m’apassionava, vaig llegir dia i nit. Fins i tot llegia a la botiga on treballava, assegut a les escales plenes de pols. Només tenia un llibre i per això el vaig llegir 4 vegades en una setmana, i cada vegada que me’l llegia l’entenia millor i captava cada detall d’una manera encara més emocionant.

Sarah Long, 2nD

(2008-2009)

Vaig quedar amb els amics per anar en bicicleta, però baixant les escales de casa em vaig trobar un llibre i vaig voler endinsar-me en un altre món, un món sense presses ni obligacions, un món que sempre serà allà.

Raúl Mozo, 2n C

(2008-2009)

De la finestra estant…

La lectura és fantàstica, quan estàs

llegintfinestra3 entres en un món diferent

del real, en un món màgic.

Aquesta noia, per exemple,

està molt ficada en aquest llibre

de màgia i amor, li agrada tant

que es posa a la finestra a llegir

malgrat que pot caure.

Laura Tello, 2n B

(2008-2009)

Siente el aire que te viene a recordar aquel libro que has dejado de leer hace tan sólo dos horas. Vuélvelo a coger, porque él te atrapó a ti.

Descálzate y podrás vivirlo. A la persona que esté leyendo un libro no le preguntes nada, porque aunque tú la ves, ella no está. Acaba de entrar en un paraíso único que sólo ella puede imaginar.

Cristina Márquez, 2n D

(2008-2009)

Canvi de narrador…

Andrés se acercó a un tartanero, le preguntó cuánto le cobraría por llevarle al pueblecito, y, después de discusiones y de regateos, quedaron de acuerdo en un duro por ir, esperar media hora y volver a la estación. Subió Andrés, y la tartana cruzó varias calles de Valencia y tomó por una carretera. El carrito tenía por detrás una lona blanca, y, al agitarse ésta por el viento, se veía el camino lleno de claridad y de polvo; la luz cegaba. Pío Baroja, El árbol de la ciencia

Me acerqué al tartanero y le pregunté:

– ¿Cuánto me cobraría por llevarme al pueblecito de aquí al lado?

– Unos dos duros.
– Dos duros? -me quedé con la boca abierta y seguí-. ¡Eso es mucho!
– Uno y medio le parecería mejor?
– No, si acaso ya me encontraré a otro tartanero.
– Bueno, espere, espere. Le cobro un duro por ir, esperar media hora y volver a la estación.
– Vale -le dije con una sonrisa en los labios por haber conseguido lo que quería.

Subí y la tartana cruzó varias calles de Valencia y tomó por una carretera. El carrito tenía por detrás una lona blanca, y al agitarse ésta por el viento, veía el camino lleno de claridad y de polvo; la luz me cegaba.

Cristina Márquez, 3r C

Canvi de narrador i diàleg

Andrés se acercó a un tartanero, le preguntó cuánto le cobraría por llevarle al pueblecito, y, después de discusiones y de regateos, quedaron de acuerdo en un duro por ir, esperar media hora y volver a la estación. Subió Andrés, y la tartana cruzó varias calles de Valencia y tomó por una carretera. El carrito tenía por detrás una lona blanca, y, al agitarse ésta por el viento, se veía el camino lleno de claridad y de polvo; la luz cegaba.              Pío Baroja, El árbol de la ciencia

Me acerqué al primer tartanero que vi y le dije:

-¿Cuánto me cobraría usted por llevarme al pueblecito?

El hombre me echó una ojeada corta y me dijo:

-Dos duros.

-¿Dos duros? Venga, déjemelo por uno, usted sólo tendrá que llevarme, esperarse media hora y volver a la estación.

-Dos duros –anunció solemne.

Me miré los bolsillos y pude observar que en ellos sólo había un duro; se lo mostré.

-Sólo llevo un duro.

Está bien, le llevo por un duro –dijo con desgana.

Me subí a la tartana vieja y desgastada y empezamos a cruzar calles de Valencia y el tartanero tomó una carretera. El carrito tenía por detrás un lona blanca, que agitada por el viento, llenaba el camino de claridad y de polvo; la luz me cegaba.

Irene Mirás 3r C