El març del 1985, Axl Rose i Tracii Guns van crear el grup, amb el guitarrista Izzy Stradlin i un baixista i bateria. Quan en un concert, Tracii Guns i el bateria no van poder assistir-hi, Stradlin i Rose van agafar al guitarrista Slash i al bateria Steven Adler per al concert. Van integrar-se a la formació definint així a principis de 1986 els membres del grup: Axl (veu), Izzy Stradlin (guitarra rítmica), Slash (guitarra solista), Duff McKagan (baixista) i Steven Adler (bateria). En un moment on destacava el glam metal, la banda va optar per un glam rock basant-se més en el rock dur , blues i rock’n’roll.
L’any 1987 van editar el seu primer disc debut, Appetite for destruction. En aquest àlbum la banda oferia un hard rock, amb riffs agressius de guitarra, influències punk i un so molt contundent. D’aquest àlbum destaquen diversos temes que han arribat al capdamunt de les llistes d’èxits, com Welcome to the Jungle, Paradise City o Sweet Child O’ Mine.
Els alumnes de 4t de l’escola Les Fonts han enregistrat la cançó: No em deixis mai.
És una versió força especial:
La lletra és una adaptació al català que va fer fa uns anys el grup Menaix a Truà del tema Sweet Child O’Mine de Guns n’ Roses amb traducció de Gemma Haro. La música és la original amb algunes petites variacions, està interpretada 1/2 to més agut, hi ha dues pistes de guitarra acústica de 12 cordes adicionals.
Cada alumne té una còpia física del CD amb el seu disseny propi.
A la Web i al Facebook del Camp d’aprenentatge podeu escoltar la versió dels alumnes, una base instrumental i també la versió amb la veu del mestre de música (Xavier Dangla).
Algeciras (Cádiz), el 21 de desembre de 1947. La seva mare Lucía Gómez “La Portuguesa” i el seu pare, Antonio Sánchez i els seus dos germans estaven molt vinculats al flamenc. El seu pare es preocupà per la seva intensa formació musical. Moltes hores desde molt petit practicant la guitarra a l’estil Sabicas. Entre 1968 i 1977 edità 10 discs amb el cantaor Camarón de la Isla. Van ser precursors d’un flamenc més popular i mestís entrant en el terreny del pop, el rock i el jazz. Paco ha exportat el flamenc a tot el món i és considerat com un magnífic intèrpret per la seva personalitat i virtuosisme, un dels millors guitarristes de tots els temps. Ha guanyat diversos premis importants, com el “Príncep d’Asturies de les Arts” o un “Grammy” al millor disc, que sempre ha rebut amb molta humilitat. Paco de Lucía va morir el 2014 als 66 anys d’un infart mentre estava a una platja de Mèxic on tenia una casa en la que vivia pràcticament tot l’any. Un record molt especial per Paco de Lucía.
Entre dos aguas
Pertany al seu cinquè disc en solitari Fuente y caudal editat el 1973 en LP, el 1981 en K7 i 1987 en CD. Es tractava d’un àlbum obligat per un contracte amb discogràfica. El que en realitat havia de ser un tema per omplir un disc de flamenc va aconseguir trencar totes les espectatives. Un cop van gravar els set temes del disc es va afegir una rumbeta instrumental mig improvitzada amb baix i bongos: Entre dos aguas el seu títol s’inspira en la seva ciutat natal, Algeciras, vèrtex entre el Mediterrani i l’ Atlàntic. Dedicada a tots els amants del flamenc i especialment al alumnes i mestres que passaran aquesta setmana a Huerto Alegre de viatge de final de curs de 6è. Que vagi tot molt bé!!!
Mª Ángeles Fernández i el seu pare José Fernández “Tomatito”
.Tomatito
Nom artístic de José Fernández Torres, guitarrista flamenc nascut a Almeria l’any 1958.
Fill de José Fernández Castro “el Tomate” i nét de Miguel Fernández Cortés “el Tomate”.
De fet el seu avi era un músic habitual a les festes flamenques de principis de segle XX.
Va debutar amb només 10 anys com a guitarrista acompanyant a la Peña “el Taranto”.
Quan tenia 15 anys conèixer el cantaor Camarón de la Isla i el va acompanyar els divuit últims anys de la seva vida. De jovenet també va acompanyar a la guitarra a Paco de Lucía.
Al llarg de la seva trajectoria, ha compartit escenari amb els més grans: Frank Sinatra, Elton John, Neneh Cherry, John McLaughlin, Irakere, Chick Corea…
També cal destacar concerts molt apaludits amb el gran pianista Michel Camilo presentant el seu discs Spain i Spain 2.
Pa la Pimpi (tangos)
Tema que apareix en el seu disc Paseo de los castaños editat l’any 2001.
El disc està dedicat a la seva Almeria més gitana i concretament al seu carrer.
La paraula tangos es referix al pal flamenc en que està composat. Una estructura rítmica i harmònica definida. Altres pals són: buleria, soleá, tarantos, alegria, la siguiriya, etc
En aquest tema participa « al cante » la seva filla Maria de los Ángeles. La nena de Tomatito ens regala uns moments de glòria amb una veu tant a compàs, tan afinada i tan bonica. El “duende” continua…
Tomatito amb la seva filla Mari Ángeles
Aquests tangos els dedico a tots i totes les alumnes i mestres de 6è que participaran en el viatge de final de curs a Huerto Alegre (Granada). Espero que tinguin una estada fantàstica ja que realment val molt la pena gaudir intensament d’aquesta experiència!
Pa la Pimpi
Hermosa voz de aquel que canta
y rompe su garganta contra el infinito,
pregunta a Dios cómo y por qué,
si en el horizonte se pierden todos sus gritos.
Llora y a veces canta
no le digas duerme
que diga al niño
donde más le duele…
Cantània és una activitat participativa en la que s’inscriuen escolars de cicle mitjà i superior de primària de Catalunya. Cada any s’estrena una obra encarregada especialment per a aquesta activitat. Els encàrrecs, fins a dia d’avui, s’han fet a compositors i escriptors catalans de reconegut prestigi.
Aquest curs 2016-2017 se celebren els 28 anys de Cantània.
Els nostres alumnes de 5è faran el concert final
Lloc: Teatre Monumental de Mataró
Dia: Dissabte 13 de Maig a les 20h
Concentració dels alumnes per fer assaig: 18h a la porta lateral del Monumental
Vols veure tot el calendari d’escoles participants de Mataró i Argentona ? cantania-2017-escoles
Enguany, la dramaturga Marta Buchaca i el compositor Àlex Martínez ens explicaran com en Lluc, un nen de 9 anys molt poruc, aprèn a conviure amb les seves pors gràcies a una experiència sorprenent, la nit abans de marxar de colònies. Aquella nit, quan en Lluc està a punt d’adormir-se, la Guardiana de la Por es cola per la seva finestra.
La Guardiana es dedica a vetllar perquè la por no desaparegui del món, i li vol fer entendre a en Lluc que tenir por no és dolent. Mitjançant un viatge a través dels malsons de diferents persones que en Lluc coneix molt bé, li farà veure que hi ha molts tipus de por, i que tenir por no té perquè ser un defecte.
Gràcies a la Guardiana, en Lluc entendrà que la por és necessària per viure, i que hi ha pors que l’únic que fan és impedir-nos viure amb plenitud. Després d’adonar-se que tenir por és normal, decidirà ser valent i anar a les colònies, i aquells dies seran els dies més feliços de la seva infància.
Àlex Martínez (compositor)
Marta Buchaca (dramaturga)
Aquest és l’equip que ha participat en la creació de La Nit dels Malsons:
Música: Alex Martínez Text: Marta Buchaca Direcció musical: Josep Prats, Elisenda Carrasco i Ribot, Montserrat Meneses, Oriol Castanyer Direcció escènica: Marta Gil i Ignasi Tomàs Il·lustracions: Escola La Sardana (Badia del Vallès)
I aquí teniu els músics que han participat en la gravació del disc i que us acompanyaran en els concerts:
Alex Martínez, piano i teclats
David Gómez, bateria
Joan Rectoret, baix
David Soler, guitarra
David Pastor, trompeta i fiscorn
Leo Torres, trompeta i fiscorn
Xavier Figuerola, saxo i clarinet baix
Vicent Pérez, trombó
Els nostres solistes són l’Elena Gadel i el Xavi Duch.
Aquesta cantata serà cantada per uns 42.000 nens de 3r, 4t, 5è i 6è d’Educació Primària durant els mesos d’abril, maig i juny de 2017 a L’Auditori de Barcelona, El Vendrell, Figueres, Granollers, Manresa, Mataró, Olot, Sant Cugat, Vic, Vilafranca del Penedès, Càdiz, Parla, Saragossa, Sevilla, Valladolid, Guimaraes (Portugal), Biefeld (Alemanya), Koblenz (Alemanya) i Neustadt (Alemanya).
El grup es va formar el 1987, any que va començar a actuar en petits locals de la ciutat de Madrid. El fitxatge per la multinacional EMI els permet publicar el seu primer àlbum, titulat Los Ronaldos, que conté un dels seus primers èxits Sí, si.
L’any 1988 editen el seu segon LP, Saca la lengua, del que es va extreure el single Adiós, papa, un dels temes més destacats de la història del grup. Un any després, surt a la llum Sabor salado, gravat a Regne Unit, que no va comptar amb el suport del públic tan massiu com els dos anteriors.
Els seus següents dos discos tampoc es van guanyar el favor dels seus seguidors, i l’any 1995 el bateria Ricardo Moreno abandonava la formació, sent substituït per Daniel Parra.
El 1996 publiquen el qual seria el seu últim disc Quiero que estemos cerca, un enregistrament en directe que incloïa tots els seus grans èxits. Dos anys després la banda es dissolia.
El 2007 tornaven a reunir-se puntualment amb motiu del llançament d’un nou àlbum titulat 4 Canciones, que contenia altres tants temes inèdits.
Bely Basarte
Bely Basarte
Belén Basarte Mena (Madrid, 14 de desembre de 1991), més coneguda com Bely Basarte, és una cantant i compositora espanyola.
Va començar la seva carrera musical Pujant i Composicions Pròpies 1 YouTube, havent Aconseguit avui dia el reconeixement de centenars de milers de seguidors.
Al setembre de 2015 publico un Través de Plataformes Digitals (YouTube, Spotify, iTunes …) imprimació amb el seu EP 5 Temes Propis Sota el títol de ‘Si Quieres Pierdes’. Un parell de mesos després, publicà el senzill Diciembre y No Estàs.
El 26 de novembre de 2016 va fer la seva Presentació oficial a Madrid a la sala Moby Dick, 2 En un concert acústic basat Principalment en Temes propis i algunes versions més exitoses.
En 2017 és triada per Disney per interpretar les cançons de Bella en la versió en castellà de la pel·lícula “La bella i la bèstia”, que canta Emma Watson en la versió original.
Aquesta setmana és una proposta de la mestra Àngels Galera que actualment no treballa a l’escola però segueix sent una fidel seguidora del Bon dia amb Melodia. Moltes gràcies Àngels per participar i proposar-nos aquesta gran cançó. Te la dediquem especialment a tu. Bona setmana a tothom!!!
No puedo vivir sin tí
Llevas años enredada en mis manos,
en mi pelo, en mi cabeza
Y no puedo más, no puedo más.
Deberia estar cansado de tus manos,
de tu pelo, de tus rarezas.
Pero quiero más, yo quiero más.
No puedo vivir sin ti, no hay manera,
no puedo estar sin ti, no hay manera.
Me dijistes que te irias, pero llevas en mi casa
toda la vida.
Se que no te iras, tu no te iras…
Has cambiado tu bandera,
traspasado la frontera,
eres la reina.
Siempre reinaras, siempre reinaras.
No puedo vivir sin ti, no hay manera,
no puedo estar sin ti, no hay manera.
Y ahora estoy aquí esperando,
a que vengan a buscarme,
tu no te muevas.
No me encontraran, no me encontraran.
Yo me quedo para siempre con mi reina,
y su bandera.
Ya no hay fronteras
me dejare llevar, a ningún lugar.
No puedo vivir sin ti,no hay manera
no puedo estar sin ti, no hay manera
LA LLEGENDA DE SANT JORDI (Ambäukatunàbia grup d’animació)
Ambäukatunàbia neix l’abril del 2008 a l’Esplai l’Agrupa de Molins de Rei, quan
uns quants monitors formen un grup d’animació per la Festa de la Primavera
de l’entitat. Després d’una primera actuació engrescadora decideixen continuar
amb el projecte més enllà de l’esplai, i l’any 2009 el grup es consolida amb
els espectacles Campi qui pugui! (espectacle d’escenari) i Escampa la boira!
(espectacle de carrer) -duent a terme prop d’una trentena d’actuacions arreu
de les comarques barcelonines- i presenta per primera vegada La Nit Màgica d’Ambäukatunàbia, una proposta d’animació nocturna dirigida als joves. El
2010 continuen el viatge estrenant La Fàbrica de la Música, que ha rodat amb
èxit per diversos racons del país, i enregistrant el seu primer disc “Mira com sona!” (amb ja més de 800 còpies venudes). L’estiu del 2012 el grup presenta un innovador i refrescant espectacle musicoaquàtic, Bassal Rock, amb molt
bona rebuda entre l’acalorat públic de l’estiu.
El 2014 s’incorporen al catàleg del grup noves propostes: dues d’estiuenques
–Sarau i escuma! (animació amb escuma) i DJ Ambauka– i dos espectacles
temàtics –La Llegenda de Sant Jordi i Caga tió!-, que amplien l’oferta del grup
i la fan encara més àmplia, variada i polivalent. També publiquen el seu segon
disc, Tal dia farà un any!
Així, Ambäukatunàbia manté l’energia i l’essència del primer dia, amb l’experiència
afegida d’aquests anys rodant pels escenaris i fent cantar, ballar, jugar i
passar-s’ho bé a petits i grans.
Maria Busquets: Veu i animació. Magí Canyelles: Veu, saxos, gralles, tenora i flautes de bec. Josep Miquel Janés (Pemi): Guitarra i disseny gràfic. Víctor Salinas: Veu i Baix elèctric. Joan Tresserra: Bateria.
LA LLEGENDA DE SANT JORDI (LLETRA)
“Nens pareu bé les orelles, una història us contarem, la llegenda de Sant Jordi, va passar fa molt de temps. A les contrades de Montblanc, un drac ferotge va arribar, que treia foc pels queixals i es menjava el bestiar. Es va cruspir tots els bens i les vaques i els cabrits, la bèstia estava afamada i tot el poble esporuguit!
DRAC, DRAC, DRAC, FUIG D’AQUÍ (FUIG D’AQUÍ!) SI NO VOLS SER EL NOSTRE AMIC! NO ENS FAS POR, SOM VALENTS (VALENTS!), I AMB SANT JORDI GUANYAREM!
Ningú volia servir d’àpat, del monstre d’alè pudent, tenia més d’una càries, no es rentava mai les dents. Cada matí a la plaça es reunia el veïnat, i amb un sorteig decidien a qui es menjaria al drac. Però un dia la sort del poble es va girar contra el rei, i li tocà a la princesa, oferir la seva pell…
DRAC, DRAC, DRAC, FUIG D’AQUÍ (FUIG D’AQUÍ!) SI NO VOLS SER EL NOSTRE AMIC! NO ENS FAS POR, SOM VALENTS (VALENTS!), I AMB SANT JORDI GUANYAREM!
Anà a la cova del drac, l’endemà de bon matí, perquè esmorzés la gran fera ella havia de morir. Quan ja estava al punt de sal i la taula ben parada va aparèixer a l’horitzó una armadura que brillava. Va entrar tot un cavaller, a les mans una gran llança i cridà amb veu de tro – Deixa anar a la noble dama!
DRAC, DRAC, DRAC, FUIG D’AQUÍ (FUIG D’AQUÍ!) SI NO VOLS SER EL NOSTRE AMIC! NO ENS FAS POR, SOM VALENTS (VALENTS!), I AMB SANT JORDI GUANYAREM!
Abans que clavés les urpes i s’empassés la princesa Sant Jordi ferí el drac que intentà fugir de pressa. Però estava malferit i les ales no volaven i els dos dalt del cavall de seguida l’atraparen. El portaren fins al poble per jutjar-lo a la plaça però abans de decidir li donaren la paraula…
“SÓC EL DRAC, ESCOLTEU! PERDONEU, EM SAP GREU… JO NO HO VOLIA FER, M’HI VA OBLIGAR EL VOSTRE REI QUE VOLIA QUE US MENGÉS PER TENIR TOT L’OR PER ELL!”
REI, REI, REI, FUIG D’AQUÍ (FUIG D’AQUÍ!) AL TEU POBLE HAS TRAÏT NO ENS FAS POR, SOM VALENTS (VALENTS!) I TOTS UNITS GUANYAREM!
REI, REI, REI, FUIG D’AQUÍ (FUIG D’AQUÍ!) AL TEU POBLE HAS TRAÏT NO ENS FAS POR, SOM VALENTS (VALENTS!) I TOTS UNITS GUANYAREM!
Portada del CD “Tal dia farà un any” (2012)
Dossier pedagògic de la cançó:Amb retallables, lletra, partitura, manualitats, etc.. La llegenda de Sant Jordi
És un grup de música català format a Barcelona el 2010 per components originaris del Ripollès, Osona i la Garrotxa. La banda actualment està integrada per Alguer Miquel (veu), Sergi Carbonell Hipi (piano), Joaquim Canals (bateria), Àlex Pujols (baix), Pau Puig (percussió), Ivan López (saxo) i Jordi Barnola (trompeta). La seva és una proposta de fusió musical, amb el reggae com a eix vertebral, que també beu del dub, el latin o el pop i barreja ritmes jamaicans, rock i sonoritats llatines. El grup que s’endinsen en un imaginari vinculat al món del circ i del clown.
Discografia
2010: Welcome to Clownia
2012: Benvinguts al llarg viatge
2014: Som Riu
2017: El Cor de la Terra
La setmana del 20 al 27 de març van publicar a la seva web la resta de l’àlbum: dues cançons noves cada dia del seu quart i últim disc. Les podeu escoltar i descarregar lliurement a www.txarango.com
Aquest nou disc Txarango ha decidit col·lectivitzar la seva música música. Segons la seva web expliquen que aquesta cançó titulada Obriu les portes servirà per acompanyar la feina de UNITAT CONTRA EL FEIXISME I EL RACISME.
UCFR és una plataforma que aplega unes cinc-centes entitats i que té com a objectiu lluitar contra el discurs feixista i racista de tota mena, a través de la sensibilització i la mobilització. Des que es va crear, el 2010, ha anat desenmascarant aquells grups feixistes que s’amaguen sota pàtines diverses i d’un temps ençà, també està treballant per combatre l’increment de la islamofòbia.
Obriu les portes
Crema Barcelona i la lluna ens mira quan de nit delira la ciutat.
Puja la música. La sala crida.
Som una bala a la deriva, tenim foc a la sang.
Puja la música. Crema la vida. Vine’m a buscar.
“La música és el batec dels pobles
i amb nosaltres portem els seus camins.
Obriu totes les portes.
Benvinguts al cor de la terra”
He vist el cel cobert de plom
He vist ciutat desaparèixer com la pols.
He vist un mur furiós al mar, plorar la mare terra.
He recollit metralla al cor;
dels que han fugit des de les portes de l’horror.
Que cremi roig el foc d’un vers contra el foc de la guerra.
Pararem el temps,
hem vingut de lluny.
De, ventre de l’Orient,
dels camins perduts.
Paparem el temps,
canviarem el rumb.
Un crit al vent rebel.
Benvinguts, Salam Aleikum.
Som tot allò que no té nom.
Som el demà de la tristesa i de la por.
Hi haurà un camí sota la nit, hi haurà esperança.
He vist la mort parlar d’amor.
He vist els pobles despertar en juna cançó.
Mira’m als ulls, no estarem sols, un altre món esclata.
Pararem el temps,
hem vingut de lluny.
De, ventre de l’Orient,
dels camins perduts.
Paparem el temps,
canviarem el rumb.
Un crit al vent rebel.
Benvinguts, Salam Aleikum.
“En la tierra hace falta personas que
construyan más y destruyan menos,
que prometan menos y resuelvan más,
que esperen recibir menos y dar más,
que digan mejor ahora que mañana.”
Avui s’obriran totes les portes,
tots els camins en un instant.
Nua la nit al teu davant.
Avui trobaràs un mar en calma,
tots els records dels oblidats.
Nua la nit al teu davant.
Joan Garriga / La Troba Kung-fú
Joan Garriga és actualment un dels músics més importants de Catalunya: d’una banda, per ser l’exlíder de Dusminguet, un dels grups més influents i transgressors dels anys noranta. I, de l’altra, per ser actualment el líder de La Troba Kung-Fú,
A més, Joan Garriga és compositor de diverses cançons que formen part de l’imaginari underground col•lectiu. La seva actitud i manera d’entendre la música l’han convertit en un personatge respectat i admirat per diverses generacions de públic, gràcies a la seva particular visió de la música popular.
Dusminguet va ser un grup pioner en la música que es va anomenar world pagès music, també denominada mestissatge. La seva idea consistia a unir la música de les orquestres de festa major amb ritmes de tot arreu.
Una vegada dissolt el grup, Garriga es va dedicar uns quants anys a crear, en què va combinar la creació musical amb la col•laboració en diversos projectes amb grups com Amparanoia, girant per tot Europa, o Xerramequ Tiquis Miquis.
El 2005 va unir un grapat de bon músics per crear La Troba Kung-Fú: Eldys Isaac Vega “Muñeco” (percussió), Marià Roch (baix), Miguel Serviole “Muchacho” (guitarra rumbera), Pep Terricabras (bateria) i el dubmaster Toti Arimany,. Més tard es van incorporar a la banda Flor Inza (percussió) i Luis Arcos (guitarra elèctrica).
La Troba Kung-fú en directe
La idea de Joan Garriga en aquest projecte s’apropa més a la rumba catalana, la dels gitanos catalans, la de Peret i El Pescaílla. De tota manera, a hores d’ara Joan Garriga ja té un estil propi de compondre i escriure.
La Troba Kung-Fú és actualment una de les bandes més importants de world music europea. Ha obtingut els premis següents: Puig Porret (millor banda, 2007), Ciutat de Barcelona (Música i Internet, 2008), Altaveu (millor banda catalana, 2007), Enderrock (millor disseny de portada per Clavell Morenet, 2007), ARC (millor directe de músiques del món, 2009).
Amb La Troba Kung-Fú, Garriga ha editat quatre discs. El primer, Clavell Morenet (2007), que es pot adquirir a tot Europa, es va presentar als Estats Units, el Regne Unit, Bèlgica, Holanda, França, Itàlia a l’Europa de l’Est, a Mèxic i en sales de mig món. També s’ha publicat Rumbia at Ernesto’s (2009), un disc en directe gravat a la ciutat holandesa de Sittard, el 2010 va veure la llum, A la panxa del bou . L’Últim disc fins al moment, és Santalegria editat el 2013.
Els darrers anys ha estat presentat el seu espectacle en festivals de Catalunya, Madrid, València, Mallorca, el Marroc, els Estats Units, Holanda, Bèlgica, França, Anglaterra, Sèrbia, la República Txeca, Hongria, Portugal i altres països, amb molt d’èxit.
Actualment, en Joan Garriga està realitzant una gira de primavera anomenada Joan Garriga & Galàctic Mariatxis . Podeu trobar més informació sobre el grup i els seus disc, fotos, vídeos i agenda de concerts al seu web http://www.latrobakungfu.nethttp://www.latrobakungfu.net
Flor de Primavera
Es tracta d’una cançó inclosa en el disc A La Panxa del bou, àlbum editat l’any 2010. Aquesta setmana he triat aquesta cançó per raons obvies. Ja fa uns dies que tenim aquí la Primavera!!!, una època de l’any fantàstica que mica en mica ens fa despertar del fred de l’hivern. La primavera és una estació que ha inspirat a molts músics i artistes per a les seves composicions. Deixem-nos portar per l’al•legria d’aquesta melodia i d’aquesta lletra tant primaverenca. A més s’acosta ja el final del trimestre… Bona primavera a tothom!
Flor de primavera
Flor de primavera
La més bella de tot l’any
Quan l’estiu arriba
Dolor i plany
Flor de primavera
La més bella de tot l’any
Quan l’estiu arriba
Dolor i plany
Ha esclatat la ginesta a Puiggraciós
Canta la flor i ensenya el seu tresor
Qui el pren sempre és presa del record
Guany i condemna del curiós
Ha esclatat el gessamí a cada cantonada
i ha fet forats en les fosses tan enterrades
La memòria del perfum és tan eterna
Que qui la dóna sempre és fugaç per tornar a terra
Flor de primavera
La més bella de tot l’any
Quan l’estiu arriba
Dolor i plany
Breu és l’olor de la pluja que esquitxa el terra
Curtes són les cançons de la infantesa
Breus els mil contes que jo recordo
Curtes i per sempre les dites que porto
Agafaré al vol el fil que pel jardí navega
I l’estiraré amb la canya des de coberta
Sóc pescador de muguet, iris i deliris
Una cançó, un tot, una flor quan t’ho miris…
Estava a punt de treure disc. Després de 38 anys sense cap nou treball, en fer els 90 l’octubre passat Chuck Berry havia anunciat que aquest 2017 veuria la llum un àlbum d’estudi amb material inèdit. El material, de fet, ja estava enregistrat. Però Chuck Berry, per a molts el pare del rock’n’roll, no el podrà presentar. La llegenda del rock’n’roll va morir el passat dissabte 18 de març de 2017 a casa seva, als afores de Saint Louis, a Missouri.
Chuck Berry amb el seu ball característic
Nascut a Saint Louis mateix (1926), en una família de classe mitjana, Chuck Berry va deixar per a la història del rock peces com ‘Maybellene’ (1955), ‘Roll over Beethoven’ (1956), ‘Rock and roll music’ (1957), ‘Sweet little sixteen’ (1958), ‘Johnny B. Goode’ (1958) i ‘You never can tell’ (1961): aquestes dues cançons va aconseguir una nova vida gràcies a ser incloses en pel·lícules com ‘Retorn al futur’ i ‘Pulp fiction’ a les dècades dels 80 i dels 90, respectivament.
Amant de la música des de ben petit, Berry va tenir una infància complicada, amb tres anys d’internament després de ser acusat i sentenciat per un robatori d’armes. En sortir del reformatori va entrar a treballar en una planta d’automoció, mentre seguia el seu camí musical amb actuacions. El punt d’inflexió va ser un viatge el 1955 a Chicago, on va conèixer Muddy Waters i va entrar en contacte amb el món discogràfic; aquell mateix any enregistraria ‘Maybellene’.
Va gravar gairebé una setantena de discos entre treballs d’estudi, directes i recopilatoris, i d’ell John Lennon en va dir: “ Si mai voleu canviar el nom al rock’n’roll, digueu-n’hi Chuck Berry“. Keith Richards ho va detallar més: “Chuck Berry va ser sempre l’epítom de com tocar ‘rhythm’n’blues’, de com tocar rock’n’roll. Ho feia bonic i sense esforç, i el seu ‘timing’ era la perfecció.
Entre els grups que van versionar algun dels grans èxits de Berry hi ha els Beatles, David Bowie, els Rolling Stones i Elvis Presley.
Johnny B. Goode
És una famosa cançó de Chuck Berry escrita l’any 1955 i apareguda en l’àlbum Chuck Berry Is on Top. Ha tingut gran transcendència en el món de la música i la cultura popular de finals del segle XX: és una de les cançons més famoses de tota la història.
És una cançó sobre la biografia d’un noi de poble que podia “tocar una guitarra com si toqués una campana”. Va ser triada com un dels assoliments més grans de la humanitat dintre de la col·lecció d’obres culturals que es van enviar en la Voyager I. La cançó també va sonar en la pel·lícula “Retorn al futur”.
Johnny B. Goode (Lletra)
Deep down in Louisiana close to New Orleans,
Way back up in the woods among the evergreens
There stood a log cabin made of earth and wood,
Where lived a country boy named Johnny B. Goode
Who never ever learned to read or write so well,
But he could play a guitar just like a ringing a bell.
[Chorus:]
Go Go
Go, Johnny, go, go
Go, Johnny, go, go
Go, Johnny, go, go
Go, Johnny, go, go
He used to carry his guitar in a gunny sack
Or sit beneath the tree by the railroad track.
Oh, the engineers would see him sitting in the shade,
Strumming with the rhythm that the drivers made.
The people passing by, they would stop and say,
“Oh, my, but that little country boy could play!”
[Chorus]
His mother told him, “Someday you will be a man,
And you will be the leader of a big old band.
Many people coming from miles around
To hear you play your music when the sun go down.
Maybe someday your name will be in lights
Saying ‘Johnny B. Goode tonight’.”
Aquesta setmana al Bon dia amb Melodia tenim una proposta força diferent. En Jan Figueras de 2n ens ha facilitat aquesta música tan especial. Es tracta d’una cançó provinent del Kazajastan. Una cançó realment preciosa que evoca una altra manera de viure i d’entendre el món.
La música del Kazajastan
La música ha jugat un paper dominant en la vida dels kazakhs ‘durant segles. Durant l’època d’or de la nació del Kazakhstan i la seva cultura nòmada al segle 16, una persona va ser, literalment, acompanyada del bressol a la tomba per la música. Cada esdeveniment de la vida té els seus propis costums especials, acompanyats de cançons i peces instrumentals (kyu). Una nena no tenia absolutament cap demanda moral sobre el matrimoni si no pogués afegir una cançó de composició pròpia del dot. Un jove només podia declarar el seu amor a una noia a la forma d’una cançó. Complexes composicions musicals van ser jnterpretades en les festes de noces. La mort d’una persona va portar amb si una nova cançó també.
La música juga un paper molt important per als kazakhs nòmades. Sense tradició literària escrita, l’obra de poetes, els que habitualment acompanyen a les seves interpretacions de música proporcionada per una guitarra de dues cordes, el dombra, era un mitjà important per a la transmissió d’informació històrica i cultural.
La música i la poesia són la sola idea de la nació kazakh. A través d’ells al·legories religioses i còsmics podrien expressar-se, i el coneixement de la naturalesa, l’home i els esdeveniments històrics podrien transmetre. En segles passats, la música i la cançó eren de vital importància, ja que compensen l’absència total d’un llenguatge escrit. Això va portar a la formació d’una notable unitat entre cantants, anomenat akyn, i les persones que van escoltar àvidament a la seva música. Per la improvisació i en diàleg amb el seu públic, el akyn va crear tant una obra d’art i un testimoni de la seva vida i els temps. El públic va decidir de manera democràtica si l’obra d’art era sobreviure: es va acceptar o en cas contrari es va enfonsar en l’oblit.
Els cantants més especialitzats es diuen akyns. Sense cap dubte la forma més famosa i important de la kazakh art tradicional és el aitys, un duel entre dos intèrprets dombra que desafien entre si en lletres poètiques. Akyns s’improvisen poetes / músics el talent es demostra millor en el concurs de aitys, com un tipus de debat musical, en el qual akyns van donar alternant actuacions, responent l’un a l’altre per mitjà de versos improvisats, acompanyat per la música de la dombra. Aquesta forma particular kazakh d’art va aconseguir el seu apogeu amb el canvi dels segles XIX i XX. t. Potser coincideixi amb un d’aquests durant Nauryz o altres festes, com el 9 de maig (Dia de la Victòria) o 16 de desembre (Dia de la Independència), així com a la televisió. El poeta nacional Abay Kunanbaev (1845-1904) va inventar la literatura kazakh escrita i encara es manté molt per sobre de tots els altres en el panteó literari.
Dombra
El zhirau era un recitador d’històries èpiques, i sovint tenia una posició política clau com un assessor proper del Khan. El zhirshy més tard va ser també un intèrpret de les obres èpiques, una tasca que requereix una memòria prodigiosa, a més de sonar habilitats musicals: el text de l’èpica Batyr Koblandy va córrer a al voltant de 6.500 línies. Un petit tros individual de la música és un kui, un instrumentista kuishy.
Representants de diferents gèneres van fer torns durant la aytis en rivalitzant entre si zhyrau (poetes i artistes del vers èpic), zbyrshy (comptadors d’històries de grans epopeies), akyn, seri i Saly (improvisar poetes) i kyuishi (compositors i virtuosos instrumentals) van competir . La música i la paraula sempre formen una unitat inseparable en el procés (el kyuishi va presentar la seva Kyui amb una explicació del seu contingut abans del seu rendiment). Aquesta forma de aytis va disminuir durant la segona meitat del segle 20 i només s’ha rejovenit en l’última dècada (guanyadors reben ara valuosos premis). També és interessant observar com l’art kazakh d’improvisació musical enllaça amb una altra forma d’art des de l’altre costat del globus: el jazz.
A part de la dombra, importants instruments tradicionals kazakhs inclouen la kobyz (un violí primitiu de dues cordes), el so del qual diu que ha portat Gengis Khan fins a les llàgrimes, van jugar amb un arc, els orígens s’associen amb la figura possiblement llegendària de Korkut Ata i un instrument estretament associat amb el xamanisme, com es van considerar els seus sons per oferir protecció contra la mort i ser capaç d’expulsar els esperits malignes. A causa d’aquestes associacions, el kobyz era un instrument descoratjat per les autoritats soviètiques, tot i que ara ha tornat a la prominència. El sybyzgy és una flauta llarga (corretja de dues flautes de canya o fusta).
Els visitants d’Kazakhstan sovint són sorpresos pel nombre de cançons – amb tantes estrofes – el seu amfitrió sap, i està disposat a realitzar en la caiguda d’un barret. Molts homes i dones de Kazakhstan poden acompanyar a si mateixos en un instrument musical. Això sol ser un dombra. Escoltar un jugador experimentat dombra dibuix tons alts i apassionats i patrons rítmics del seu instrument i l’associació amb la vasta estepa i el clip-clop dels cascos dels cavalls és evident. En general, el món natural de Kazakhstan és una font molt rica d’inspiració musical. Un dels col·lectors i els exploradors de la música popular kazakh primers i més importants. Aleksandr Viktoryevich Zatayevich, anomenat el kazakh estepa un “mar de la música”.
La música és en gran mesura melodies populars, dictades com la literatura oral de la zona a través de les generacions; curt en l’emoció palpitant, captura els ritmes de la vida nòmada a l’estepa. Un bon lloc per agafar concerts tradicionals kazakhs és Philharmonia Estat d’Almaty.
Cal destacar també les orquestres populars Sazgen Sazy i Otrar Sazy, els membres fan servir vestits tradicionals de colors per anar amb la seva música. Urker, Roksonaki i Ulytau són grups que proporcionen un encreuament interessant entre sons indígenes i ritmes importats com el rock, el pop i el jazz.
Les composicions d’una sèrie de músics kazakhs dels segles XIX i principis del XX, entre ells Kurmangazy, Zhambyl Zhabaev i les cançons d’escriptora Abai Kunanbaev, romanen àmpliament coneguts en l’actualitat. En el període soviètic, conjunts musicals van ser creats usant instruments tradicionals, però seguien el model d’orquestres occidentals. Alguns dels instruments van ser modernitzats també, de tal manera que les cordes de la dombra estan típicament fetes de niló en lloc del budell tradicional. La creació el 1980 del conjunt Otrar Sazy per Nurgisa Tlendiev va ser en part una reacció en contra del que molts kazakhs vist com l’excés d’ions Europeanisal de la música kazakh, centrant-se en les tècniques tradicionals.
L’arribada dels russos va portar la música clàssica occidental de Kazakhstan, i hi ha hagut molts notables intèrprets de música clàssica de Kazakhstan. La majoria dels més coneguts a nivell internacional, però s’han traslladat fora de Kazakhstan.
Músic tocant el dombra
La música popular va atreure a grans audiències a Kazakhstan des de la dècada de 1960: va assenyalar cantants kazakhs en aquest gènere inclòs Rosa Baglanova i Rosa Rimbaeva, aquests últims segueixen cantant a tot pulmó els seus números per el públic de mitjana edat a tot el país. Pel que fa a l’escena de la música popular contemporània de la banda més famosa internacionalment kazakh es basa ara a Moscou, i és considerat per molts com més una banda russa d’un kazakh un. A’Studio (www.astudio.ru) va començar com el grup de suport per a Rosa Rimbaeva a principis de 1980, abans de la creació el 1987 com a Almata. Van ser vistos pel talent cantant russa Alisa Pugacheva, i van deixar caure l’enllaç a Almati en nom seu. Ara liderada pel cantant georgià jove Katy Topuria, la seva música de ball, fins i tot van entrar a les llistes del Regne Unit el 2006, amb el single ‘SOS’.
Diverses bandes ofereixen interessants intents de fusionar la música tradicional de Kazakhstan amb el rock o pop. Ulytau (www.ulytau.ru) es descriuen com ‘kazakh etno rock’, i combinar dombra, el violí i la guitarra elèctrica a les ofertes instrumentals exuberant – val la pena fer-li un cop d’ull.
Urker (www.urker.kz; la seva pàgina web compta amb una versió en idioma anglès) són un grup de pop creat l’any 1993, la fusió d’estils i instruments de Kazakhstan amb influències occidentals; l’intèrpret dombra Asylbek Ensepov porta instrument en nous contextos, com amb la seva interpretació del tema de Pulp Fiction.
Els gustos estrangers prevalen en la música popular també, amb estil occidental o pop rus, l’electrònica i el rock és l’estil preferit de moltes persones. No obstant això, el kazakh, la música tradicional és igualment popular com kazakhs per tornar a connectar amb les seves arrels.
Bona setmana!!!
Kazajstán és un país que es troba a l’ Àsia Central. Limita al nord amb Rusia, l’est amb Xina, al sud amb Kirguizistan, Uzbekistan i Turkmenistan.
Els alumnes de 4t de l’escola Les Fonts han enregistrat la cançó: No em deixis mai.
Francisco Sánchez (Paco de Lucía)
Pertany al seu cinquè disc en solitari Fuente y caudal editat el 1973 en LP, el 1981 en K7 i 1987 en CD. Es tractava d’un àlbum obligat per un contracte amb discogràfica. El que en realitat havia de ser un tema per omplir un disc de flamenc va aconseguir trencar totes les espectatives. Un cop van gravar els set temes del disc es va afegir una rumbeta instrumental mig improvitzada amb baix i bongos: Entre dos aguas el seu títol s’inspira en la seva ciutat natal, Algeciras, vèrtex entre el Mediterrani i l’ Atlàntic. Dedicada a tots els amants del flamenc i especialment al alumnes i mestres que passaran aquesta setmana a Huerto Alegre de viatge de final de curs de 6è. Que vagi tot molt bé!!!
Actualment, en Joan Garriga està realitzant una gira de primavera anomenada Joan Garriga & Galàctic Mariatxis . Podeu trobar més informació sobre el grup i els seus disc, fotos, vídeos i agenda de concerts al seu web http://www.latrobakungfu.net
La música és en gran mesura melodies populars, dictades com la literatura oral de la zona a través de les generacions; curt en l’emoció palpitant, captura els ritmes de la vida nòmada a l’estepa. Un bon lloc per agafar concerts tradicionals kazakhs és Philharmonia Estat d’Almaty.
