Joana Raspall
Joana Raspall i Juanola va néixer el 1913 a la Barceloneta, tot i que la família era del Masnou. Al cap de tres anys la família es traslladà a Sant Feliu de Llobregat. Va estudiar a l’escola municipal, “la pública, cosa que estava mal vista perquè no feia ric, però el seu pare va voler que tingués una educació lliure”. Als onze anys la mare, d’orginen francès, l’envià a estudiar francès a Perpinyà, d’on retorna després d’un any arran de la mort del seu pare, i ella ja no torna a marxar més de Catalunya.
De nou a Sant Feliu, cursa els estudis de comptabilitat i als catorze anys comença la seva activitat literària i catalanista, publicant els seus escrits en català en revistes com ara El Eco del Llobregat, Camí i Claror, de Sant Feliu, des de la qual ella i altres joves inicien una campanya per demanar una biblioteca infantil per al municipi. Fan arribar la seva petició a Jordi Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya, que en conèixer Joana Raspall l’anima perquè faci els estudis de bibliotecària. Es prepara a fons les proves i accedeix a l’Escola de Bibliotecàries, on té de professors grans figures de la cultura catalana, com Carles Riba i Clementina Arderiu, entre d’altres. En acabar els estudis obté una plaça de bibliotecària a Vilafranca del Penedès, on treballa fins el dia abans que els nacionals entren a la població. Juntament amb la seva companya de feina salven part del fons de la biblioteca, sobretot els llibres catalans, per evitar que caiguin en mans dels soldats de Franco: totes dues viatgen amb els llibres fins a la Biblioteca de Catalunya amb una comitiva de camions de soldats de la retirada. Quan acaba la Guerra civil es posa a treballar d’administrativa i el 1941 es casa amb el doctor Cauhé, amb qui té tres filles i un fill.
La represa de l’activitat literària, que havia deixat amb la guerra, té lloc un cop acaba el conflicte: “ells van decidir que el català, no, però jo vaig triar el català, sí”. Així, Joana Raspall comença a escriure i a publicar versos i textos en català en els espais clandestins o més o menys escapats de la censura: Jocs Florals, concursos, festes populars… També fa classes de català a casa seva i comença a crear fitxes amb mots sinònims que de mica en mica va ampliant fins a elaborar, amb l’ajuda de Jaume Riera, el Diccionari de sinònims, publicat el 1972. Al de sinònims seguiran els altres dos diccionaris, el de locucions i frases fetes (1984), que és guardonat amb el Premi Marià Aguiló de l’Institut d’Estudis Catalans, i el d’homònims i parònims (1988), ambdós elaborats amb la col·laboració de Joan Martí.
La seva passió per la poesia, que cultiva des de fa molts anys, es dóna a conèixer a través del vessant de la poesia infantil. El primer recull, titulat Petits poemes per a nois i noies apareix el 1981 i rep la menció especial de poesia del Premi Crítica Serra d’Or, però és sobretot a finals de la dècada de 1990 quan comença a publicar de manera regular un seguit de reculls poètics pensats per als més menuts: Bon dia, poesia (1996), Degotall de poemes (1997), Versos amics (1998), entre d’altres, i acaba consolidant, amb una dotzena de títols publicats, la seva trajectòria en aquest gènere. Ella mateixa explica que aquesta producció respon a la necessitat d’oferir al públic infantil català l’accés a la poesia, ja que si bé hi havia alguns poemes per a nens, l’oferta era malauradament molt poc extensa. També publica quatre reculls de poesia per a adults i el 2007 la seva única novel·la, Diamants i culs de got. El 2008 apareix el recull de narracions El cau de les heures.
Participa en tertúlies literàries a la seva ciutat, visita escoles i participa en xerrades i actes literaris i, sobretot, no deixa mai d’escriure poesia.
L’any 2013, amb motiu del seu centenari, s’organitzen nombrosos actes i celebracions entorn de la seva obra i el conjunt de la seva trajectòria, i es reediten algunes de les seves obres més emblemàtiques. La seva trajectòria és reconeguda amb el Premi de la Crítica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil del 2013.
Mor a Sant Feliu de Llobregat el 4 de desembre de 2013.
Podries és d’aquells llibres que mai passen de moda, on la poesia ens mostra com tots podem patir unes mateixes circumstàncies si el nostre lloc de naixement fos un altre, com el nostre destí podria ser molt diferent.
Escrit per Joana Raspall, va ser publicat el 1998 al llibre Com el plomissol, poemes i faules.
De plena actualitat amb la crisi de refugiats la poesia de Joana Raspall ens acosta al patiment i ens convida a la solidaritat, a l’empatia i a la reflexió davant les desigualtats.
Homenatge a tots aquells que han de marxar involuntàriament de casa seva, mostra com tots els humans tenim unes mateixes necessitats i uns mateixos sentiments.
Poema musicat pel grup Roba Estesa en el seu disc “Descalces” editat l’any 2016.
Si haguessis nascut en una altra terra,
Podries ser blanc, podries ser negre…
Un altre país fora casa teva,
I diries “sí” en un altra llengua.
T’hauries criat d’una altra manera
Més bona, potser més dolenta.
Tindries més sort o potser més pega…
Tindries amics i jocs d’una altra mena;
Duries vestits de sac o de seda,
Sabates de pell o tosca espardenya,
O aniries nu perdut per la selva.
Podries llegir contes i poemes,
O no tenir llibres ni saber de lletra.
Podries menjar cases llamineres
O només crostons secs de pa negre.
Podries …podries… Per tot això pensa
Que importa tenir les mans ben obertes
I ajudar qui ve fugint de la guerra
Fugint del dolor i de la pobresa.
Si tu fossis nat a la seva terra
La tristesa d’ell podria ser teva.
Duries vestits de sac o de seda,
Sabates de pell o tosca espardenya,
O aniries nu perdut per la selva.
Podries llegir contes i poemes,
O no tenir llibres ni saber de lletra.
Joan Dausà interpreta el poema Podries i s’acompanya amb el piano.
El DENIP
El Dia Escolar de la Noviolència i la Pau se celebra cada 30 de gener, en commemoració de l’aniversari de la mort del Mahatma Gandhi. Durant aquesta jornada, escoles, instituts i centres educatius d’arreu del món organitzen diferents activitats per difondre els valors de la noviolència i la pau.
Llorenç Vidal Vidal
El DENIP el va fundar l’any 1964 el poeta, educador i pacifista mallorquí Llorenç Vidal i Vidal. El DENIP té difusió internacional i és practicat anualment per milers i milers d’estudiants en centres educatius de tot el món (i per milions des de la seva fundació en 1964), és, com diu el seu fundador, “una llavor de no-violència i pau depositada dins la ment i dins el cor subconscient dels educands i, a través d’aquests, dins la societat”. Més informació a http://fundipau.org/denip/
Un talk box és un dispositiu d’efectes de so que permet al seu usuari modificar el so que té un instrument musical canviant la forma de la boca. El so pot ser de qualsevol instrument musical, però se sol utilitzar la guitarra, perquè quan els harmònics d’una guitarra elèctrica es modelen amb la boca, produeixen un so molt similar a la veu humana, fent que la guitarra sembli que “parla”.
Beethoven va néixer en una família humil.
