Pastora és un grup de música català de Barcelona format pels germans Caïm Riba Pastor (principal compositor de tota la música, guitarra i sintetitzadors) i Pauet Riba Pastor (encarregat de la part visual), i Dolo Beltrán (veu i lletres). En Pauet i en Caïm són fills del músic Pau Riba i Romeva i també néts del gran poeta Carles Riba.
Pastora es va fundar el 1996 com un grup audio-visual quan els germans formaven el grup com a duo. Després, Dolo Beltrán es va unir a la formació i fins avui, Pastora han continuat la seva carrera com a trio. El seu èxit “Lola” es va convertir en una de les cançons més sonades del 2003 i els va catapultar a tot l’Estat.

La seva discografia completa:
Trip show audio visual tecno simfonic (1998)
Cosmossoma (2000)
Pastora (2004)
La vida moderna (2005)
Circuitos de Lujo (2008)
Pastora RMX ED (2009)
Un viaje en noria (2011)
Una altra galàxia (2012)

Una altra galàxia és el cinquè àlbum d’estudi del grup català de pop electrònic Pastora, publicat l’any 2012. Fou el primer disc del grup cantat íntegrament en català. De les dotze cançons incloses en el disc, tres ja s’havien enregistrat anteriorment i tres més eren versions. El projecte va començar amb la idea de publicar un EP amb els cinc temes en català que ja havien enregistrat durant la seva trajectòria. Finalment es va convertir en un LP perquè Caïm Riba tenia força material musical i Dolo Beltrán va començar a treballar amb noves lletres en català que van agradar als altres membres del grup.

“Quan la Mercè està contenta!” és una versió de la cançó “Donya Mixeires” del pare de Pauet i Caïm, en Pau Riba i està inclosa en l’àlbum Jo, La Donya Y El Gripau (1971). Aquesta setmana és un proposta de l’Esperança una de les seguidores més fidels del Bon dia amb Melodia. Gràcies i gaudiu de la cançó!

Quan la Mercè està contenta
somriu i pica de mans
i em mira i veig dins dels seus ulls
dues mars blaves amb dos sols ixents.
Quan la Mercè està contenta
somriu i pica de mans.

No em diu res però m’ho diu la mirada
quan la mar blava se li omple de blanc
i li apareixen com nines daurades,
dos ulls de bou i el seu rostre content
i em diu me’n vaig i un vaixell se l’emporta
per mar endins, endins, dins, dins dels seus ulls.

I quan es perd amb la mà contra el vidre
fent una estrella amb els cinc dits oberts,
jo ja l’he entesa i es posa contenta
somriu i riu, riu, riu, i pica de mans;
somriu i pica de mans.
Somriu i pica de mà, mà, mà, mà, mans.