Els fantasmes de l’evolució

Tenim la idea dels ecosistemes en un perfecte equilibri en què cada espècie juga un paper fonamental sobre la resta. Però sovint aquest equilibri es trenca, per exemple per l’extinció d’una espècie, i aleshores el que observem és un ecosistema en transformació lenta però inevitable, la qual escapa als nostres ulls si no ens sabem fixar. El buit ecològic que deixa una espècie que ha desaparegut sol arrossegar d’altres cap a l’extinció. Mentre això ocorre, observem espècies en decadència i mostres de l’existència de la baula desapareguda.

De tot això parla aquesta entrada (en castellà) que vaig trobar al bloc Fogonazos. No sols paga la pena llegir-la sencera, també el còmic (aquest, en anglès) sobre aquest mateix tema que algú recomana als comentaris de la mateixa. A baix d’aquesta entrada hi ha una traducció aproximada.

– Aquí estan aquestes orquídies la flor de les quals sembla una abella femella. Quan els mascles tracten d’aparellar-se amb elles transmeten el pol·len a la flor.
Aquesta orquídia – Ophrys apifera – fa flors, però cap abella hi va. Perquè l’abella a la qual mimetitza va extingir-se fa molt.
Sense la seua companya, la flor ha acabat autopol·linitzant-se, una estratègia genètica com a últim recurs que sols endarrereix l’inevitable. No queda res de l’abella, però sabem que va existir per la forma de la flor.
És una idea de l’aspecte que tindria l’abella femella per a l’abella mascle… segons la planta.
– Vaja, així que…
…l’únic record de l’abella és un retrat
fet per una flor agonitzant.
Recordaré la teua abella, orquídia. Et recordaré a tu.

Llegeix l’entrada a Cultura científica (vist a Fogonazos) »
Trobaràs el còmic a Xkcd »

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *