Arran de la informació que ens arriba des de la sonda Curiosity, que ha ficat de nou d’actualitat l’exploració espacial, tornem a sentir veus que es fan una pregunta que, per altra banda, és lògica: per què gastar tants recursos econòmics en la investigació d’altres móns, quant tenim tantes urgències que resoldre al nostre? Aquesta és una qüestió tan vella com el programa espacial i que, malgrat els avenços d’aquest, continua vigent. Potser no s’han sabut publicitar suficientment els beneficis d’aquesta investigació, que podríem resumir en els següents punts: desenvolupament de la ciència i la tecnologia, amb un major coneixement de la natura i les conseqüents aplicacions pràctiques, no sols en els viatges interestelars, sinó també a la nostra vida diària i, no menys important, la col·laboració necessària entre nacions que podria substituir a la guerra com a motor de la innovació científica i tecnològica.
Però molt millor explicat està en la carta que Ernst Stuhlinger, directiu científic de la NASA en 1970, va escriure en resposta a la germana Mary Jucunda, una monja que des des Zàmbia li va escriure per demanar-li com es podien dedicar tants diners en viatjar a Mart quan a la Terra hi ha xiquets que moren de fam. La carta, traduïda fa unes setmanes a Amazings, és llarga, però val la pena dedicar-li uns minuts:
Estimada Germana Mary Jucunda,
La seua carta ha estat una de tantes que m’arriben cada dia, però m’ha commogut més profundament que totes les altres perquè ve d’una ment inquieta i un cor compassiu. Intentaré respondre a la seua pregunta el millor que puga.
Primer, però, m’agradaria expressar la gran admiració que sento per vostè i per les seues valentes germanes, perquè esteu dedicant la vostra vida a la més noble causa de l’ésser humà: ajudar als seus semblants necessitats.
Pregunta en la seua carta com puc suggerir que es gasten milers de milions de dòlars en un viatge a Mart, en un moment en què molts xiquets moren de fam a la Terra.
Sé que no espera vostè una resposta com “Oh, no sabia que hi havia xiquets morint-se de fam, però des d’ara deixarem d’explorar l’espai fins que la humanitat haja resolt aquest problema!”. En realitat, sé de l’existència de xiquets famolencs molt abans de saber que un viatge al planeta Mart és tècnicament possible. No obstant això, com molts altres, crec que viatjar a la Lluna, i després a Mart i altres planetes, és una aventura que hem d’emprendre ara, i fins i tot crec que aquest projecte, a la llarga, contribuirà més a la solució d’aquests greus problemes que tenim aquí a la Terra que molts altres potencials projectes d’ajuda que s’estan debatent i discutint any rere any, i que són tan lents a l’hora de proporcionar ajuda tangible.
Abans d’intentar descriure amb més detall com el nostre programa espacial contribueix a la solució dels nostres problemes a la Terra, m’agradaria relatar breument una suposada història real. Fa 400 anys, vivia un comte en un petit poblet d’Alemanya. Era un dels comtes benignes, i donava gran part dels seus ingressos als pobres del seu poble. Això era molt d’agrair perquè la pobresa abundava en els temps medievals i havia epidèmies de plagues que assolaven amb freqüència el camp. Un dia, el comte va conèixer a un estrany home. Tenia una taula de treball i un petit laboratori a casa, i treballava dur durant el dia per poder permetre algunes hores de treball en el seu laboratori a les nits. Tenia lents petites fetes de trossos de vidre; muntava les lents en tubs i usava aquests aparells per mirar objectes molt petits. El comte estava particularment fascinat per les minúscules criatures que podien observar amb grans augments, i que mai abans havien estat vistos. Va convidar l’home a mudar seu laboratori al castell, a convertir-se en un membre de casa i a dedicar des de llavors tot el seu temps al desenvolupament i perfeccionament dels seus aparells òptics com a empleat especial del comte.
Els ciutadans, però, es van enfadar quan es van adonar que el comte estava desaprofitant els seus diners en el que ells consideraven una pallassada sense sentit. “Patim per les plagues,” deien, “mentre li paga a aquest home per una afició sense utilitat!”. Però el comte va romandre ferm. “Us dono tant com puc,” va dir, “però també donaré suport a aquest home i al seu treball, perquè crec que un dia alguna cosa útil sortirà d’això.”
Realment, van sortir coses molt útils d’aquest treball, i també de treballs similars fets per altres en altres llocs: el microscopi. És ben sabut que el microscopi ha contribuït més que qualsevol altre invent al progrés de la medicina, i que l’eliminació de les plagues i de moltes altres malalties contagioses a tot el món és en bona part el resultat dels estudis que el microscopi va fer possibles.
El comte, en reservar alguna cosa dels seus diners per a investigació i descobriment va contribuir molt més a alleujar el sofriment humà que el que hagués aconseguit donant a la seua comunitat assolada per les plagues tot el que pogués estalviar.
La situació que afrontem avui és similar en molts aspectes. El president dels Estats Units gasta uns 200.000 milions de dòlars en el seu pressupost anual. Aquests diners va a sanitat, educació, serveis socials, renovació urbana, autopistes, transports, ajuda a l’exterior, defensa, conservació, ciència, agricultura i moltes instal·lacions dins i fora del país. Aproximadament l’1,6% d’aquest pressupost nacional es destina aquest any a l’exploració espacial. El programa espacial inclou el Projecte Apol·lo i molts altres projectes més petits en física espacial, astronomia espacial, biologia espacial, projectes planetaris, projectes de recursos de la Terra i enginyeria espacial. Per fer possible aquesta despesa al programa espacial, el contribuent nord-americà mitjà amb ingressos de 10.000 dòlars paga uns 30 dòlars dels seus impostos per l’espai. La resta dels seus ingressos, 9.970 $, queda per a la seua subsistència, esbarjo, estalvis, altres impostos, i totes les seues altres despeses.
Probablement vostè es preguntarà: “per què no agafa 5, o 3, o 1 dòlar d’aquests 30 dòlars per a l’espai que el contribuent nord-americà mitjà està pagant, i envia aquests dòlars als xiquets famolencs?”. Per respondre a aquesta qüestió, he de explicar breument com funciona l’economia d’aquest país. La situació és molt similar a altres països. El govern consisteix en un nombre de departaments [ministeris] (Interior, Justícia, Sanitat, Educació i Serveis Socials, Transport, Defensa i altres), i les oficines [bureaus] (Fundació Nacional per a la Ciència, Administració Nacional d’Aeronàutica i de l’Espai, i altres). Tots ells preparen els seus pressupostos anuals segons les seues missions assignades, i cadascun d’ells defensa el seu pressupost davant d’una supervisió extremadament severa per part de les comissions del Congrés, i davant d’una forta pressió d’estalvi per part de l’Oficina Pressupostària i del president. Quan els fons són finalment assignats pel Congrés, només poden gastar-se en les partides pressupostàries especificades i aprovades en el seu pressupost.
El pressupost de l’Administració Nacional d’Aeronàutica i de l’Espai, per descomptat, només pot contenir partides directament relacionada a l’aeronàutica i l’espai. Si aquest pressupost no fos aprovat pel Congrés, els fons proposats no estarien disponibles per a ningú més, senzillament no serien gravats al contribuent, llevat que algun dels altres pressupost hagués obtingut l’aprovació per a un augment específic, que llavors absorbirien els fons no gastats en l’espai. Es donarà vostè compte, a partir d’aquest breu discurs, que el suport als xiquets famolencs, o més aviat un suport addicional al que els Estats Units ja està contribuint per aquesta mateixa noble causa en la forma d’ajuda a l’exterior, només pot obtenir si el departament apropiat sol·licita una assignació per a aquest fi, i si aquesta assignació és aprovada pel Congrés.
Pot vostè preguntar si jo, personalment, estaria a favor d’una acció així per part del nostre govern. La meua resposta és un rotund sí. De fet, no em faria res en absolut si els meus impostos anuals fossin augmentats un cert nombre de dòlars per tal d’alimentar xiquets famolencs allà on visquen.
Sé que tots els meus amics senten el mateix. Tanmateix, no podem dur a terme un programa així simplement desistint dels nostres plans de viatjar a Mart. Al contrari, crec fins i tot que en treballar per al programa espacial puc fer alguna contribució a l’alleujament i eventual solució de problemes tan greus com la pobresa i la fam a la Terra. Al problema de la fam hi ha dues funcions bàsiques: la producció de menjar i la seua distribució. La producció d’aliments mitjançant agricultura, ramaderia, pesca i altres operacions a gran escala és eficient a algunes parts del món, però dràsticament deficient a moltes altres parts. Per exemple, podrien utilitzar molt millor grans extensions de terreny si s’apliquessin mètodes eficients de control de conques fluvials, ús de fertilitzants, pronòstics meteorològics, avaluació de fertilitat, programació de plantacions, selecció de camp, hàbits de plantació, cadència de cultius, inspecció de collita i planificació de recol·leccions.
La millor eina per millorar totes aquestes funcions, sens dubte, és el satèl·lit artificial en òrbita terrestre. Donant voltes al món a gran altitud, pot visitar grans zones de terreny en poc temps, pot observar i mesurar una gran varietat de factors que indiquen l’estat i les condició de collites, sòl, sequeres, precipitacions, neu, etc., i pot enviar aquesta informació per ràdio a les estacions de terra per al seu bon ús. S’ha estimat que fins i tot un sistema modest de satèl·lits terrestres equipats amb sensors, treballant en un programa de millora agrícola a escala mundial, augmentaria la mida de les collites en l’equivalent de molts milers de milions de dòlars.
La distribució d’aliments als necessitats és un problema completament diferent. La qüestió no és tant de volum de transport com de cooperació internacional. El governant d’un país petit pot sentir-se incòmode davant la perspectiva de rebre grans enviaments d’aliments provinents d’un país gran, senzillament perquè tema que juntament amb els aliments estigui important influència i poder estrangers. Em temo que un alleujament eficient de la fam no arribarà a menys que les fronteres nacionals siguen menys divisòries del que són avui. No crec que el vol espacial aconsegueixi el miracle de la nit al dia. No obstant això, el programa espacial es troba entre els agents més poderosos i prometedors que treballen en aquesta direcció.
Permeteu-me només recordar la recent gairebé tragèdia de l’Apol·lo 13. Quan va arribar el crucial moment de la reentrada dels astronautes, la Unió Soviètica va tallar totes les transmissions russes en les bandes de freqüència utilitzades pel Projecte Apol·lo per evitar qualsevol interferència, i els vaixells russos es van desplegar en els Oceans Atlàntic i Pacífic en cas de que es fes necessari un rescat et d’emergència. Si la càpsula hagués caigut prop d’un vaixell rus, els russos sense dubte haurien dedicat tots els esforços necessaris per al seu rescat, com si fossin cosmonautes russos els que hagueren tornat de l’espai. Si els viatgers russos es troben alguna vegada en una situació d’emergència similar, els nord-americans faran el mateix sense dubtar-ho.
Més aliments gràcies a estudis i valoracions des de l’òrbita, i millor distribució d’aliments gràcies a la millora en les relacions internacionals, són només dos exemples de la profunditat amb què el programa espacial fa efecte en la vida sobre la Terra. M’agradaria citar dos exemples: l’estimulació del desenvolupament tecnològic i la generació de coneixement científic.
Els requisits que s’han d’imposar als components d’una nau espacial que viatja a la Lluna, pel que fa a alta precisió i fiabilitat extrema, no tenen precedents en la història de l’enginyeria. El desenvolupament de sistemes que compleixin aquests severs requisits ens ha proporcionat una oportunitat única per trobar nous materials i processos, per inventar millors sistemes tècnics, per a processos de fabricació, per allargar la vida dels instruments i fins i tot per descobrir noves lleis de la naturalesa.
Tot aquest coneixement tècnic acabat d’adquirir també està disponible per a la seua aplicació a tecnologies terrestres. Cada any, al voltant de mil innovacions tècniques generades al programa espacial s’obren camí a les tecnologies terrestres, on produeixen millors electrodomèstics i equips agrícoles, millors màquines de cosir i ràdios, millors vaixells i avions, millors pronòstics del temps i avisos de tempestes, millors comunicacions, millors instruments, millors estris i eines per a la vida diària. Suposadament, vostè preguntarà ara per què hem de desenvolupar un sistema de suport vital per als nostres viatgers lunars abans de poder construir un sistema sensor remot per als pacients del cor. La resposta és senzilla: els progressos significatius per a la solució dels problemes tècnics es fan sovint no mitjançant una aproximació directa, sinó establint primer un objectiu desafiador que ens ofereix una forta motivació per al treball innovador, el que dispara la imaginació i esperona les persones perquè s’esforcen al màxim, i actua com a catalitzador en induir cadenes d’altres reaccions.
El vol espacial compleix exactament aquest paper. El viatge a Mart no serà, certament, una font directa d’aliments per als famolencs. Tanmateix, conduirà a tants nous processos tecnològics que els subproductes d’aquest projecte, per si sols, valdran moltes vegades més que el cost de la seua implementació.
En addició a la necessitat de nous processos tecnològics, hi ha una necessitat creixent de coneixements bàsics de ciències si volem millorar les condicions de la vida humana sobre la Terra. Necessitem més coneixements en física i química, en biologia i fisiologia, i molt particularment en medicina per fer front als problemes que amenacen la vida de l’ésser humà: fam, malalties, contaminació del menjar i de l’aigua, pol·lució del medi ambient.
Necessitem que més joves, homes i dones, escullin ciència com la seua professió, i necessitem més suport per a aquests científics que tenen el talent i la determinació per embrancar-se en un treball científic fructífer. Han de tenir a mà objectius de recerca que suposen un desafiament, i cal proporcionar suficient suport per a projectes de recerca. De nou, el programa espacial, amb les seues meravelloses oportunitats per dur a terme estudis de recerca realment magnífics en llunes i planetes, en física i astronomia, en biologia i medicina, constitueix un catalitzador gairebé ideal que indueix la reacció entre la motivació del treball científic, les oportunitats per observar fenòmens naturals excitants i el suport material necessari per dur a terme l’esforç d’investigació.
Entre totes les activitats dirigides, controlades i finançades pel govern nord-americà, el programa espacial és certament l’activitat més visible i probablement la més debatuda, encara que només consumeix l’1,6% del pressupost, i és el 3 per mil (menys d’un terç d’un u per cent) del producte interior brut. No hi ha cap altra activitat equivalent en termes de estimulador i catalitzador per al desenvolupament de noves tecnologies i investigació en ciències bàsiques. Podem fins i tot dir sobre això que el programa espacial està assumint una funció que, durant tres o quatre mil anys, ha estat la trista prerrogativa de la guerra.
Quant patiment humà pot evitar-se si les nacions, en lloc de competir amb les seues flotes de bombarders i coets, competiren amb les seues naus espacials per viatjar a la Lluna! Aquesta competició està plena de promeses de victòries brillants, però no deixa espai per l’amargor dels vençuts que no condueix més que a la venjança i a noves guerres.
Encara que el nostre programa espacial sembla portar-nos lluny de la Terra cap a la Lluna, el Sol, els planetes i les estrelles, crec que cap d’aquests objectes celestes rebrà tanta atenció i estudi per part dels científics espacials com la nostra Terra. Es convertirà en una Terra millor, no només per tot el nou coneixement tècnic i científic que farem servir per a la millora de la vida, sinó també perquè estem desenvolupant una estima més profund cap a la nostra Terra, cap a la vida i cap a l’ésser humà.
La fotografia que li incloc en aquesta carta mostra una vista de la nostra Terra des del Apol·lo 8 quan estava en òrbita lunar en el nadal de 1968. Dels molts i meravellosos resultats del programa espacial fins ara, aquesta imatge pot ser la més important. Va obrir els nostres ulls al fet que la nostra Terra és una bella i preuada illa en un buit sense límits, i que no hi ha un altre lloc on podem viure que la prima capa superficial del nostre planeta, vorejada pel desolat no-res de l’espai. Mai abans va reconèixer tanta gent com de limitada és en realitat la nostra Terra, i el perillós que seria ficar-se amb el seu balanç ecològic. Des que aquesta fotografia va ser publicada, augmenten més i més les veus que avisen dels greus problemes amb què s’enfronta l’ésser humà en els nostres temps: contaminació, fam, pobresa, vida urbana, producció d’aliments, control d’aigua, superpoblació. No és casualitat que comencem a veure la tremenda tasca que ens espera just en el moment en què el jove programa espacial ens proporciona la primera bona mirada al nostre propi planeta.
Per fortuna, l’era espacial no només subjecta un mirall on ens podem veure a nosaltres mateixos, sinó que també ens proporciona la tecnologia, el desafiament, la motivació i fins i tot l’optimisme per emprendre aquestes tasques amb confiança. El que aprenem al programa espacial, crec, recolza del tot el que Albert Schweitzer tenia en ment quan va dir: “Miro al futur no amb preocupació sinó amb esperança.”
Els meus millors desitjos estaran sempre amb vostè i amb els seus xiquets.
Molt sincerament seu,
Ernst Stuhlinger
Llegit a Amazings, on pots trobar els enllaços a les fonts originals, amb la carta en anglès »
Al meu entendre, com a éssers intel·ligents que som és normal que desitgem explorar i adquirir coneixements. Però abans de sortir a explorar els misteris de l’espai hauríem de preocupar-nos del que és més important: l’ésser humà.
No vull dir que els diners invertits en exploració espacial estigui tirat a les escombraries, però amb tota aquesta quantitat, podríem canviar llocs del món on la gent viu en una situació nefasta.
Òbviament es de gran importància la situació en la que estan alguns nens ja que moren de fam i no tenen recursos, però crec que es necessari invertir diners en l’investigaciò per evolucionar i saber més sobre nosaltres i el nostre planeta. En la meva opinió crec que la ciència es una de les coses mes importants i l’hauríem de valorar. Potser no ajuda en que els nens es deixin de morir de fam però qui sap si el dia de demà serà de gran ajuda tot aquest saber per a la supervivència de l’espècie humana, i potser la solució per al motiu del qual ha escrit la carta la germana Mary Jucunda és que es deixin de malgastar diners en altres coses i siguem tots mes solidaris.
Des del meu punt de vista penso que les lents han segut un dels millors invents de la història que ens ha permès progressar en medicina, curar tantes i tantes malalties i evitar-les. Tots els diners que es poden gastar anant a Mart es podrien invertir directament en la tecnologia agrícola, millores de sanitat, perquè sembla una xifra ridícula trenta euros a l’any per a la ciència pero quantes persones hi han als Estats Units? El pressupost de la Nasa de fa dos anys es de casi 64000 millons d’euros. D’acord amb que el satèl·lit artificial en òrbita terrestre és de gran utilitat pero no crec en que es destinen 5 billons d’euros per a buscar vida a Mart quan aquí hi ha població on no arriba l’aigua potable. Crec que Ernst s’excusa en gastar els diners perquè un dia van servir quan encara hi havien cantitat de malalties sense remei i la medicina no estava ni molt menys avançada. Però ara fa falta trobar cures definitives a la leucèmia, al càncer, al sida, etc…
-Quan he començat a llegir la resposta de Ernst, estava totalment d’acord amb la Germana Mary Jucunda, jo pensava: com poden estar enviant naus espacials al espai, quan a la Terra ens morim de gana, es com intentar corre sense haver aprés a gatejar primer. Però conforme anava llegint , me’n adonava que quan trobem respostes a les preguntes ens es molt més fàcil acabar amb els problemes humans.
Certament es injust de moment per a la gent que pateix els incidents de nosaltres mateixos, però aquest es el sacrifici, que ens portarà cap a la nostra victòria.
També m’ha agradat molt la carta d’en Ernst, té uns arguments molt bons. Mentre llegia he destacat alguns comentaris en què estic d’acord, com per exemple quan comenta que hi ha la necessitat de tenir més coneixements sobre medicina, biologia, fisiologia i física i química, ja que a banda de tenir més coneixements per als processos tecnològics, també podrem investigar i plantar cara als problemes que amenacen a l’ésser humà com ara les malalties, la fam, etc. M’agrada la seva esperança per al futur.
Vull afegir que m’he quedat amb les ganes de saber la resposta de la Germana Mary Jacunda!
Mary Jucunda*
Personalment estic en contra de la comparacio k fica, resoecte el home de les lents. Allò va ser un gran avans en els microscopis k ens van ajudar molt posteriorment en l’avanç de la creació de noves cures. Mentre k enviar coets i zones i coses d’aquestes no serveix de res per a la vida quotidiana en un futur a a llarg termini. Es possible k algun dia haurem de canviar de planeta per poder sobreviure els humans però com ho hem de fer si la nostra societat està tant des igualada. No dic k no continuessim amb les missions espacials, sobretot amb aquelles quens poden ajudar a salvar el nostre planeta, l’únic que dic k podria ser a un cost més reduït i amb un marge de temps més allargat es a dir que entre missio i missió hi hagi més temps.
Inevitablement, m’ha encantat la carta de l’Ernst. La seva resposta és molt educada, ben explicada i m’ha agradat encara més el fet que poses la resposta a la fam al món comparant-ho en què pot fer l’exploració espacial per a facilitar-la. En quan al tema dels diners i les inversions, també hi estic molt d’acord amb l’Ernst. Estic d’acord sobre la part de que sols representa una mínima porció comparant-ho amb els diners que es gasten amb temes militars o, simplement, de simple capitalisme. La intenció de la Germana Mary Jucunda era bona, però potser va ignorar que vivim en un món on els diners ja no es mouen pels valors humans com és voler ajudar als necessitats, ara els diners van allà on els interessos siguin positius, i invertir en la fam, per desgràcia, no entra dins dels plans dels grans caps del capitalisme. L’exploració espacial tampoc és una cosa en la que se li veu negoci, i per tant no atrau als adinerats per a invertir-hi diners. Per a mi, a part de tots els altres avantatges com ara poder preveure quines seran les millors collites, un dels valors més importants en l’exploració espacial és la curiositat. Defenso l’exploració espacial (moralment, tant de bo pogués fer-ho econòmicament) perquè estic segura que em podem traure molts avantatges, com tots els que diu Ernst a la seva carta, a més de per la simple curiositat humana de saber què és el que ens rodeja.
Estic d’acord amb la versió de l’Ernst, ja que tal com diu, gràcies a l’investigació del nostre planeta des de fora podem veure el progrés de contaminació, entre altres coses que ens afecten, i això ajuda a adonar-nos-en de que hem de canviar la nostra manera d’actuar sobre el planeta Terra. Tot i això, m’esperava una altra mena de resposta, tenint en compte la rivalitat que sol haver-hi entre aquests dos extrems… Molt interessant!
La meva opinió és que per començar aquesta história que conta al principi d’aquest home que el van translladar al castell és un gran exemple perquè grácies a aquesta persona és van inventar els microscopis per a poder curar les enfermetats que es produixen y això vol dir que podem anar descombrin més mètodes que poden ser utilitzades per al espai pero que també poden ser utilitzades en altres necessitats. Per altra banda penso que és important coneixer el nostre planeta per tindre una idea de com és. Per exemple gracies als satelits que tenim al nostre planeta ens permet tindre internet y altres sistemes. Estic d’acord en lo que afirma aquesta persona que podriem dedicar les batalles al espai i no al nostre planeta, es a dir que podriem utilitzar aquest armament per a descobrir planetes o fins y tot la lluna!.
La meva opinio és que potser si, que gracies a aquestos descubriments, ens poden ajudar. Peró no m ‘acaba de convencer que no es pugui fer res per acabar amb la fam. Ja es veu que les dos coses no es poden solucionar a l’hora. El que fer, descubriments per l’espai sigui tan important com per a ajudar als pobres, no voldir que sigui la primera solució que es tingui que triar . Per a que volguer descubrir el origen de la vida ? Ens ajudara aixó a acabar amb la fam? jo crec que primer tindriem que sol.lucionar lo que ja aqui a la terra i no lo que hi ha fora. El problema esta aqui a la terra. Només demanaria primer una solució per la fam que es el que mes necesitem i despres continuar amb els descobriments que suposadament també ens tendrien que ajudar.
Segueixo pensant que en aquest mon hi han masa diners mal invertits, pero tot i aixo, estic d’acord amb l’Ernst. Argumenta molt be les causes per les cuals s’ha se seguir estudian l’ espai, pero estic mes d’ acord amb la idea de racionar part dels impostos per a les persones mes necesitades.
Jo en aquest cas estic d’acord amb l’astrònom Ernst Stuhlinger perquè argumenta molt bé el seu motiu per seguir estudiant l’univers. Principalmen perquè l’estat dona els diners als astronoms perquè estudien l’univers no per a que fassin el que vulguin. Després si l’estat actualment o l’exemple del compte ric no ajudesen a descobrir noves coses estariem endarrerits. També te rao quan diu que els descobriments ens afecten a tots, més directament o menys, encara que no sigui d’un dia per a l’alte. Per exemple el compte si no hagues ajudat al científic per ajudar a la gent malata, potse ara hi hauria moltes malalties que no sabriem com curar-les.
Jo estic d’acord amb Ernst, sobretot desprès de la historia que també a explicat, gracies a donar una oportunitat a aquell home que tenia un laboratori, s’han nat fen avenços poc a pos , i per aquests avenços san creat el microscopis , per a poder estudiar millor les malalties. Per aixo crec que cal donar una oportunitat a aquests expedicions espacials, perquè en un futur crec que serviran per ajudar d’alguna manera a nostra manera de viure a la Terra.
I també amb la Germana Mary, per que no tindrien que deixar de costat coses importants , com la pobresa, la fam, etc.
Esta be que es preocupen per un futur millor però que també es preocupin per arreglar el present.
Jo estic d’acord amb Ernst Stuhlinger ja que tots els diners que es gasten son per a descobriments i serveixen per a tots. Crec que s’hauria de prestar més atenció als diners que es gasten en armaments i en guerres(que en són molts més) que als diners que es gasten per investigar l’espai i tot el que ens envolta. Crec que com ha dit en Jacob si tots els països en lloc de fer guerres s’ajudessin entre ells no hi hauria tanta pobresa i gana i es seguiria investigant l’espai per a saber més coneixements.
Estic un poc d’acord en la versió de l’Ernst, te molta raó dient que gracies a tots els diners invertits s’han realitzat molts descobriments i jo això ho trobo bé, hem de saber realment el que ens envolta, on vivim i d’on venim.
Però jo el que realment DEFENSO és el lloc on ens trobem ara, la falta de menjar de les persones del 3r món i la gran pobresa que ens envolta.
En certa forma estic mes d’acord amb l’Ernst, encara que la pobresa sigue un dels temes mes preocupants avui dia no se li pot donar la culpa als diners destinats per a la exploració de l’espai perque son casi insignificants comparat en el munt de diners que es gasten en l’armament o fins i tot la construcció de edificis luxosos entre altres.
Trobo que la exploració de l’espai es una cosa molt important per a continuar avançant en quant a tecnologia, si el dia de dema es descobris a mart un nou material que revoluciones completament tot el nostre mon seria un fet impresionant i de segur que ens canviaria la vida de tots.
Al principi, estava d’acord amb la Germana Mary, ja que no’m pareix gens bé que els diners que es podrien aprofitar per als nens que passen fam, es gastin en armament i altres coses, però a mesura que he anat llegint la carta, m’he donat compte que les investigacions a l’espai també són importants, ja que descobrim moltes coses noves i al mateix temps podem trobar moltes solucions a les problemes que hi predominen ara al nostre planeta. En un futur, espero que la majoria dels problemes es solucionin i que les investigacions a l’espai continuen sent molt útils per a nosaltres.
Em sembla que l’Ernst Stuhlinger te tota la raó del món, crec que invertir diners en la investigació de l’espai és molt més important que altres coses que pensem que són millors. Per a mi la investigació de l’espai es primordial ja que, ho és tot, a través de l’espai podem veure com està el nostre planeta, desenvolupar noves teories, si podriem viure en un altre planeta… etc.
Estic d’acord amb la germana Mary perquè cada dia moren milers de nens a causa d’enfermetats que al nostre país per exemple, es podrien curar, però crec que l’Ernst no era la persona més indicada per a que li enviés la carta.
L’Univers és molt gran i, si nosaltres també ens volem fer grans amb el coneixement d’aquest, tindriem que invertir molts més diners amb això ja que és el nostre futur i el de tota la humanitat.
Crec que Ernst té molta part de raó, perquè invertir molts de diners amb la NASA i per fer investigacions espacials i tot lo relacionat amb l’espai, a la llarga es traduirà amb un avenç a la Terra: com per exemple, si no haguessin invertit diners en fer satèl·lits, que ara estàn envoltant la Terra, no hi hauria ni telèfons mòbils ni Internet ni res relacionat amb les telecomunicacions.
Com diu Ernst, aquests satèl·lits poden visitar grans zones de terreny en poc temps,
pot observar la Terra i enviar tota la informació a la capa terrestre; indica l’estat i les condicions de les collites, sòl, sequeres, precipitacions, neu, etc., i pot enviar
aquesta informació per ràdio a les estacions de terra per al seu bon ús.
Comparteixo el que diu l’Ernst, ja que explorant l’espai potser trobem solucions per al nostre planeta o per a poder millorar, es una despesa necessària per ajudar-nos a nosaltres mateixos, ja que si no exploréssim seriem ignorants del que ens envolta i ens tancaríem en la nostra misèria quan la solució pot estar fora del nostre planeta. Cal que s’involucrin persones en aquests treballs científics per a poder prosperar.
Al principi estava d’acord amb la Germana Mary Jucunda ja que hi ha diners molt mal invertits, com per exemple en armament, i moltíssim gent que passa fam. A mesura que anava llegint els arguments del científic Ernst Stuhlinger m’ha fet canvia d’opinió, encara que en algun moment no he pogut seguir el text ja que és molt complex i llarg, m’he quedat en la part que més m’ha impressionat. Quan ha explicat la historia del comte i de com va ficar en l’home la confiança i els diners i de allí va sortir més endavant un gran invent, el microscopi. Els diners confiats en la NASA espero que siguin per avanços profitosos en un futur pròxim. No tot el món està disposat a viatjar per l’espai o té la capacitat de fer grans descobriments que fins ara poc a poc han anat fen.
Estic molt d’acord amb Ernst. El primer que m’ha sorprès és la petita quantitat de diners que es destina a l’exploració espacial comparat amb tot el producte interior brut dels Estats Units. La segona cosa que m’ha impactat ha sigut com l’Ernst ha enfocat l’exploració espacial no com una oportunitat per explorar nous planetes, sinò com a una oportunitat per millorar les tecnologies i la ciència que pot ajudar a acabar amb un problema com es la fam a l’Àfrica, o com una excusa per millorar les relacions internacionals d’avui en dia i així intentar evitar futures guerres.
M’agradat la carta que le va enviar Ernst, perquè ha sigut molt educat cuan li ha contestat , la carta diu moltes veritats com per exemple que hi han països que li donen més importancia a les guerres i no als problemes de fam que hi ha, tambe li ha dit que ell savia que el vol a Mart no siria de molta ajuda per a solucionar el problema de la fam.
Ernst te molta raó perquè aquest diners que es gasten en els viatges a traves del espai,son molt útils i descobrim moltes coses que potser a la llarga seran de molta importància,no com l’armament que trobo que no serveix per res i que es pedre el temps.
Jo també estic d’acord amb l’Ernst i en Jacob, els diners que es gasten no són res comparat amb altres coses i si, es necessari però també hi ha altres coses mes importants. S’estan trencant el cap amb millorar el món mentres cada dia es moren milions de persones. Crec que primer tindrien que controlar el tema de que la gent no es mori. Si, hi ha milions de persones al món però, son persones, no podem fer com si no ens importés. I ara, com estan les coses crec que tindrien que deixar una mica més de banda això de explorar l’espai i centrar-se en aquesta crisis que ens ha vingut. Que inverteixin més diners ens sanitat, educació, justícia… I encara més diners per curar a la gent, no només aquesta que es mor de països llunyans al nostre, sinó que també la gent que lluita contra el càncer o altres malalties. O donar-los diners a la gent que no te casa, o a la que no té menjar… I moltes més coses crec que són més importants que explorar l’espai. Respecto totes les opinions, aquesta es la meva.
En la meva opinió crec que Ernst té força raó, tot i que, amb alguns dels seus arguments, pot resultar egoista; però, estic d’acord amb ell sobretot quan esmenta que un país petit es pot sentir incòmode rebent ajuda d’un gran, i que això importaria influència i, a sobre, poder estranger.
Crec que els diners que s’envien a la NASA són una bona inversió, per augmentar els nostres coneixements i per tenir cada any innovacions tècniques generades al programa espacial, tant com millores d’equips agrícoles, com electrodomèstics i moltes coses més.
Puc entendre la preocupació de la Germana Mary Jucunda però estic d’acord amb les paraules d’Ernst Stuhlinger respecte a que, viatjar a l’espai, en busca de respostes, exploracions, etc. No es tan dolent com ella creu.
Realment seria més bo per a tothom que es tingués en compte que es gasten més diners en causes, relativament absurdes, que d’altres de més importants i que, per general, no les tenen en compte.
Estic d’acord i no a la vegada. Sí, no està bé que es gastin tants de diners amb armament per fer d’aquest món un món trist, on no hi ha dia que no hi hagi una lluita o guerra. sí, també és important que es gastin més diners en invents i aparells per coneixer i descobrir el que ens envolta, però… I SI EN LLOC D’UTILITZAR ELS DINERS I ESTÀ SEMPRE PENDENTS DELS ARMAMENTS O OBJECTES FUTURISTES ES CONSENTRECIN MÉS EN EL QUE HI HA DINS DEL NOSTRE MÓN? EN AL QUE ENS ENVOLTA DE VERITAT? Per això s’haurien de preocupar, per trobar totes les cures per a totes les malalties, per evitartotes les guerres, per portar d’una vegada la pau a aquest món.
Diuen que dins d’aquesta esfera a la que anomenem Terra ja està tot descobert, però en realitat, estic més que segur que simplement hi ha una tercera part descoberta.
QUE INTENTIN ARREGLAR TOT EL D’AQUEST MÓN COM MORTS INNECESSÀRIES O MALALTIES COM EL CÀNCER I L’ALZEIMER I QUE S’OBLIDIN DE, PER EXEMPLE, CREAR/TROBAR VIDA A MART, QUE SI NO SABEM CONTROLAR UN MÓN, COM HEM DE PODER AMB 2??
La veritat, es que a mi tan mi es el que es gastin en viatges espacials, com en armament, com en els països del tercer món. Els que ho fan i els que distribueixen els diners ja saben com se fa i són ells els que han de decidir en que gastar-se’ls. Encara que nosaltres diguéssim que es gastin més diners en els països poc desenvolupats, acabarien fen igualment el que ells voldrien. Així que, jo no estic d’acord amb ningú dels dos, ni m’agrada opinar sobre aquests temes.
Estic d’acord amb Ernst, perquè els diners que es gasten a l’any en els viatges espacials es una suma insignificant comparant-se amb els diners que es gasten en armament o altres tonteries, i també estic d’acord i m’agradaria, que els països en comtes de lluitar per a veure qui te més poder militar, lluitessin per a veure qui arriba abans a la lluna, o quin país fa més descobriments científics que ens ajudin.
Em sembla molt contundent i amb un bon argument per part de Ernst Stuhlinger que sosté la seva idea del treball que exerceix , perquè nosaltres veiem només la part negativa ,per exemple ,que hi han xiquets que pateixen fam ,que el govern gasta més en armament que en sanitat…etc. i no ens adonem del gran avance que la ciència ha aportat a les nostres vides. Es clar que per canviar aquest sistema hi intervenen diversos factors i de fet hi han moltes impostos que ens els podrien estalviar ,però sincerament penso que descobrir lo màxim del que ens envolta ens ajudara a avançar com a especie ,i que la ciència es fonamental.