El lector ante la obra intertextual
19 11 2011He trobat a la xarxa una ressenya d’aquesta obra en la qual em van publicar un treball del qual estic prou satisfet.
Categories : RESSENYES
He trobat a la xarxa una ressenya d’aquesta obra en la qual em van publicar un treball del qual estic prou satisfet.
Els llibres que ensenyen a escriure solen ser força avorrits. Si, a sobre, tracten d’un tema tan efímer com la puntuació, poden resultar soporífers. Tanmateix, Olivier Houdart i Sylvie Prioul aconsegueixen fer un manual simpatiquíssim i fins i tot amb tocs d’humor memorables, això sí, amb un rigor típicament francòfon.
N’he traduït un fragment que crec que faré servir amb els meus alumnes. Us l’ofereixo i, si algú té alguna idea, benvinguda sigui!!!
Olivier Houdart, Sylvie Pioul (2006) L’art de la ponctuation, Paris, Éditions du Seuil.
La llarga marxa de l’Homo puntuatus
Benaurat el lector de la nostra època: tot està fet per facilitar-li la tasca i desconeix la seva felicitat! Signes de puntuació, accents, blancs entre mots, majúscules, caràcters en cursiva i en negreta, sagnats, paràgrafs i capítols: hi ha tants suports a la llegibilitat de l’escrit!
En els temps heroics, res de tot això: el text es presentava en bloc, d’una sola peça, sense cap preparació, sense espai entre els mots. Calia enfrontar-se a la matèria textual en brut. Tots els ajuts a la lectura que ens semblaven naturals són el resultat d’una lenta elaboració tentinejant, i no es van imposar fins al final d’un llarg procés que només es va estabilitzar el segle XVIII.
L’Homo Sapiens escriu i llegeix des de fa tan sols 6.000 anys. L’escriptura alfabètica aparegué fa aproximadament 3.400 ans i els primers assajos de la puntuació daten d’uns 2.400 anys. L’homo alfabèticus, doncs, ha escrit i llegit durant un bon milenni, i fins i tot molt més, textos presentats d’una manera que avui en dia semblaria totalment prohibitiva. Internet, a través d’una regressió espectacular, ens n’ofereix una idea aproximada amb les seves adustes adreces sense blancs entre els mots, sense accents ni majúscules.
Un text no era, per tant, immediatament desxifrable. Per copsar-ne el sentit, el lector prèviament devia efectuar una mena de preparació de còpia, en el transcurs de la qual ell situava les seves pròpies traces sobre el propi suport (papir, pergamí, després paper). Molts manuscrits antics conserven la traça d’aquesta “puntuació” afegida. La idea que calia que l’escrit esdevingués menys hermètic va caminar molt lentament i va haver de lluitar contra la resistència de les elits geloses del seu saber.
Hem rebut amb molta satisfacció aquesta ressenya de l’obra en la qual hem participat. La veritat és que estem profundament agraïts i esperem que els alumnes aprenguin molt amb aquesta proposta.
Recordeu que teniu més informació sobre la publicació a la següent entrada de bloc:
http://blocs.xtec.cat/jmrs/2009/02/20/el-comte-de-montecristo-programacio
Pour un apprentissage raisonné de l’orthographe syntaxique. Du CP à la 5e.
Béatrice et Philippe Pothier, 191 pages.
Cet ouvrage de Béatrice et Philippe Pothier montre les résultats d’une recherche à propos de la compétence orthographique des élèves de l’école Primaire et des deux premières années de Collège.
Si bien les auteurs n’ont pas comme but dénoncer tel ou quel coupable, ils veulent montrer l’état réel de la situation en France, convaincus qu’il faut apprendre explicitement l’orthographe et avouer les fautes dès les premières réalisations des élèves.
La recherche commence par le choix des compétences qui vont être testées à l’étude. À ce point-là, ils donnent priorité aux aspects syntactiques -les accords, les pluriel- et aux temps verbaux. Ce sont quinze catégories qui reflètent les usages les plus habituels de la langue française.
L’échantillon est constitué par plus de 3.000 élèves qui on passé les test au mois de juin de 2007 et les résultats ont été analysés statistiquement et qualitativement. En plus, on a pu contraster les donnés avec un autre étude de 1992 concernant les mêmes catégories.
L’analyse quantitative montre les faits suivants:
a) La progression des compétences est constant au large des années, cependant on observe un ralentissement aux derniers niveaux du primaire, le quelle s’accentue au collège. À la fin de l’éducation primaire les élèves n’ont atteint que quatre des quinze compétences testées.
b) L’an 1992, les élèves montraient compétence dur 10 des 15 compétences, ce qui montre un tassement profond des résultats. Même si on compare les résultats des élèves de 5ème de 2007 avec ces de la fin de primaire de 1992, le nivaux était supérieur quinze ans auparavant.
c) Les différences sont moins évidents aux premiers cours, et la cause de cet tassement se trouve surtout sur le résultats chez les garçons et au fur et à mesure qu’avance l’éducation primaire.
d) Dans le résultat compétence par compétence on observe un glissement négatif des résultats et, par conséquent, chaque fois est plus difficile de trouver des élèves excellents.
D’après l’étude qualitative, les auteurs préconisent une hiérarchisation de l’enseignement de l’orthographe depuis le commencement du primaire jusqu’au collège, pendant environ 8 ans.
Cette progression des apprentissages montrerait un accord plus logique avec les dégrées d’évolution cognitives des élèves et compenserait la diminution d’heures consacrées a l’orthographe dans le primaire.
Pour conclure, les chercheurs dénoncent certaines attitudes des dirigeants, trop flexibles quand ils dictent les critères de corrections des examens du Bac, fait que suppose l’arrivée a l’université d’un chiffre très élevée d’apprenants non-compétents orthographiquement.
Educar por competencias, ¿Qué hay de nuevo? (2008)
J. Gimeno Sacristán (Comp.) A.I. Pérez Gómez, J.B. Martínez, J. Torres, F. Angulo, J.M. Álvarez
Madrid, Ediciones Morata, 233 páginas
Educar por competencias, ¿què hay de nuevo? aparece ante nosotros como una obra colectiva destinada a poner en tela de juicio todos los componentes obscuros del enfoque por competencias que se está introduciendo en el sistema educativo español. Aunque cada uno de los seis autores mantenga matices diferenciados, el tono predominante en el libro es claro: la pretendida educación por competencias no aporta nada nuevo a nuestro sistema y, sobre todo, no contribuirá a su mejora cualitativa.
La lectura del volumen resulta interesante por la gran profusión de datos y reflexiones que incluye aunque un poco cargante por las reiteradas repeticiones de conceptos y argumentos. El coordinador de la obra se escuda en la independencia de los seis autores pero el lector agradecería una autoreferenciación más rica que le evitara reencontrar los mismos datos en diversas ocasiones.
Uno de los elementos presentes en la mayoría de artículos es el cuestionamiento sobre las reiteradas imposiciones de reformas educativas al profesorado así como la poca preocupación por su formación y sus posibilidades reales de acción. En este sentido, la educación por competencias exige una transformación radical del profesorado que no han previsto las autoridades educativas. Este tipo de políticas, concluyen, suele surgir un efecto nulo al nivel del aula.
El ataque frontal al concepto de competencia se produce a partir de su indefinición. Varios artículos intentan aclarar su significado con un buen número de definiciones que, paradójicamente, amplían la ambigüedad del término. Esa inconcreción conduce a diferentes dificultades. En primer lugar, el concepto parece claro cuando se sitúa en las orientaciones generales, pero sus aplicaciones concretas son contadas y, la mayoría de ellas, de realización imposible. En segundo lugar, se subraya la clara herencia conductista del concepto, reduciendo la educación a aquello que se puede observar y practicar. En tercer lugar, se denuncia la limitación que impone en la enseñanza universitaria, centrándola en su perspectiva más laboral. En cuarto lugar, se insiste en la ampliación de la distancia entre la creación del concepto y el contexto donde debe ser aplicado. Finalmente, se denuncia el hecho que se haya convertido la evaluación PISA en el pilar de los currícula, reclamando un papel mucho más destaado de los contenidos si sequiere formar un alumnado informado y crítico.
Por lo que respecta a la evaluación, Álvarez Méndez postula la evaluación formativa como la única vía coherente con el enfoque competencial, una evaluación centrada en el proceso de aprendizaje, reflexiva y no sancionadora ni represiva. Ejemplos como el portafolios o la práctica reflexiva resultan coherentes con este planteamiento pero están alejados de las directrices oficiales que aún reclaman calificaciones.
En definitiva, lo que más preocupa a los autores del discurso de las competencias es su retórica excluyente. De esta guisa, la mayoría de artículos proponen completos listados de líneas de actuación directa que contribuirían a mejorar el sistema educativo y la competencia general del alumnado desde una perspectiva más holística.
Por todo lo dicho, creemos que este libro debiera ser de lectura obligatoria para todos aquellos legisladores, redactores de currículums, evaluadores del sistema, inspectores e investigadores universitarios abocados a la emergencia competencial. Sin embargo, advertimos a maestros y profesores que no encontrarán en la obra la solución a sus problemas de implementación curricular, aunque estamos convencidos que se sentirán reconfortados con su lectura. Ressenya apareguda a la revista Aula, número 178.
Comentaris recents