Ara que ja enfilo la recta final de la meva carrera professional i que constato que es mantenen un seguit de dèries en les línies pedagògiques hegemòniques del país, impermeables a qualsevol mena de qüestionament i repetides fins a l’extenuació en articles acadèmics i disposicions oficials, aprofito per dir-hi la meva atès que, com diu el títol d’aquesta sèrie, no puc més que catalogar-les d’obsessions sorprenents.
Una de les més esteses és la malesa dels llibres de text i del seu ús en les aules. No soc inconscient i tinc clar que molts professors s’han limitat durant dècades a seguir el llibre de text i crec que és això el que es considera contrari al desenvolupament de l’alumnat. Ara, això és dolent? Tots els llibres són dolents?
Si ens fixem en un context habitual, un professor “normal” del nostre país imparteix classe en quatre o cinc nivells diferents d’alumnes. Ha de programar i elaborar materials propis per a cadascun d’aquests nivells? Llevat que sigui superman (o superwoman) no ho podrà fer. Equivaldria a crear quatre llibres cada curs (per molt que amb el temps en pogués tenir una part de feta). Com a creador de materials didàctics i formador en la matèria, puc donar fe que és impossible seguir aquest ritme de creació si es vol fer amb un mínim de qualitat.
Quines són algunes de les virtuts dels bons llibres de text?
a) Endrecen els sabers curriculars i, en principi, plantegen tasques competencials a l’alumnat.
b) Donen un cert nivell a totes les unitats didàctiques, atès que hi ha d’haver hagut una actualització i una recerca dels continguts per part dels autors.
c) Ajuden el professorat menys especialista a centrar-se en allò que és més important (tinguem en compte que cada cop hi ha més professorat que imparteix una matèria que no correspon a la seva especialitat).
d) Ofereixen diversos nivells d’assoliment en alguns dels objectius. Ja des de l’època de la LOGSE, moltes editorials han desenvolpat (amb major o menor encert) aquesta diversificació.
e) Respecten els drets d’autor dels materials. Aquesta virtut pot semblar absurda, però tots sabem en què consisteixen molts materials “propis”: refregits fotocopiats de materials publicats. Sincerament, això sí que hauria d’estar perseguit, atès que va en contra de les mateixes disposicions curriculars actuals de perseguir el plagi. No voldria que això fos entès com una crítica al professorat (confesso que jo també he fotocopiat originals) sinó a l’atzucac que suposa haver d’elaborar materials a dojo sense temps per fer-ho.
Quin és el gran problema dels llibres de text? Que, per qüestions comercials, no poden estar contextualitzats a cada centre. Una obsessió que tractaré un altre dia és aquesta que tots els contextos són diferents, però, encara que fos així, resulta que volem que tots els estudiants arribin a desenvolupar les mateixes competències, amb la qual cosa, un llibre de text pot ser un gran punt de partida per començar a construir.
En conseqüència, potser en lloc de criminalitzar els llibres de text i el professorat que els fa servir, potser podríem ajudar-lo a:
- Saber triar un bon llibre de text en funció del seu context amb criteris operatius.
- Adaptar el llibre de text al seu grup classe i, en conseqüència, flexibilitzar-ne les programacions.
- Aprendre a crear materials didàctics de qualitat de manera progressiva per anar més enllà del que li ofereixen els que troba publicats.
En definitiva, potser es tractaria de passar de la pedagogia de la negació a la pedagogia de l’acompanyament perquè, no ho oblidem, molts de nosaltres vàrem arribar a desenvolupar moltíssimes competències amb l’ajut de llibres de text molt abans que la noció de competència aparegués a l’esfera educativa.
Com que en el passat vaig publicar alguns llibres de text, voldria deixar clar que ni em reporten actualment cap benefici ni me’n van reportar cap de significatiu en el seu moment. És més, no tinc cap mena d’intenció de tornar a alimentar cap editorial, d’aquí que em senti amb la llibertat de publicar aquesta entrada.