L’art de la puntuació

Els llibres que ensenyen a escriure solen ser força avorrits. Si, a sobre, tracten d’un tema tan efímer com la puntuació, poden resultar soporífers. Tanmateix, Olivier Houdart i Sylvie Prioul aconsegueixen fer un manual simpatiquíssim i fins i tot amb tocs d’humor memorables, això sí, amb un rigor típicament francòfon.

N’he traduït un fragment que crec que faré servir amb els meus alumnes. Us l’ofereixo i, si algú té alguna idea, benvinguda sigui!!!

Olivier Houdart, Sylvie Pioul (2006) L’art de la ponctuation, Paris, Éditions du Seuil.

La llarga marxa de l’Homo puntuatus

Benaurat el lector de la nostra època: tot està fet per facilitar-li la tasca i desconeix la seva felicitat! Signes de puntuació, accents, blancs entre mots, majúscules, caràcters en cursiva i en negreta, sagnats, paràgrafs i capítols: hi ha tants suports a la llegibilitat de l’escrit!

En els temps heroics, res de tot això: el text es presentava en bloc, d’una sola peça, sense cap preparació, sense espai entre els mots. Calia enfrontar-se a la matèria textual en brut. Tots els ajuts a la lectura que ens semblaven naturals són el resultat d’una lenta elaboració tentinejant, i no es van imposar fins al final d’un llarg procés que només es va estabilitzar  el segle XVIII.

L’Homo Sapiens escriu i llegeix des de fa tan sols 6.000 anys. L’escriptura alfabètica aparegué fa aproximadament 3.400 ans i els primers assajos de la puntuació daten d’uns 2.400 anys. L’homo alfabèticus, doncs, ha escrit i llegit durant un bon milenni, i fins i tot molt més, textos presentats d’una manera que avui en dia semblaria totalment prohibitiva. Internet, a través d’una regressió espectacular, ens n’ofereix una idea aproximada amb les seves adustes adreces sense blancs entre els mots, sense accents ni majúscules.
Un text no era, per tant, immediatament desxifrable. Per copsar-ne el sentit, el lector prèviament devia efectuar una mena de preparació de còpia, en el transcurs de la qual ell situava les seves pròpies traces sobre el propi suport (papir, pergamí, després paper). Molts manuscrits antics conserven la traça d’aquesta “puntuació” afegida. La idea que calia que l’escrit esdevingués menys hermètic va caminar molt lentament i va haver de lluitar contra la resistència de les elits geloses del seu saber.

Aquest article ha estat publicat en EXERCICIS, RESSENYES. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’art de la puntuació

  1. Retroenllaç: El Fil de les Clàssiques » Blog Archive » Els signes ortogràfics: a Internet com a l’antiga Grècia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *