Aules obertes als companys

M’imagino que hi deu haver ben pocs oficis públics tan privats com el de professor de secundària. Sempre actuem davant d’un auditori però pocs cops som observats per un igual. El costum de compartir l’aula amb més d’un professional no forma part de les pràctiques d’ofici habituals en el nostre sistema educatiu. Llevat d’algunes excepcions ben puntuals (treballs de síntesi, algun grup de reforç…) el professor està sol davant del perill i pràcticament no rep cap feed-back de la seves maneres de fer, més enllà d’aquelles que li ofereix l’alumnat.

Es constata, a la vegada, un cert temor a la visita a la classe de directors o inspectors, temor justificat pel caràcter avaluador que solen tenir aquestes visites, sempre amb la intenció de certificar la validesa o la poca aptitud del docent. De totes maneres, aquestes visites són tan escadusseres i aleatòries (tret de superar alguna oposició) que un pot ben passar anys i panys sense rebre’n cap. Jo mateix vaig rebre la persona inspectora a classe fa poc més d’un mes per primera vegada en la meva carrera (vint anyets de servei). Cap a les 11 del matí, se’m va dir que vindria (sabíem que en miraria una de català des de feia un parell de setmanes), va entrar a les 11.30 i ens vàrem acomiadar a les 12.30. Ho vaig fer bé? Vaig superar els descriptors que es demanen? Ara per ara, no ho sé pas. Quan en tingui notícies us ho faré saber, tot i que si triga gaire, difícilment recordaré el detall de la sessió. Innocent de mi, lector empedreït de llibres francesos estranys, m’imaginava una petita interacció posterior destacant alguns aspectes centrals. Com us podeu imaginar, no volia que m’esbronquessin, ni encara menys que m’escarnissin davant dels alumnes (com he sentit a dir que fan algunes persones inspectores), desitjava allò que defensa l’avaluació formativa o avaluació per a l’aprenentatge: una mirada exterior amb qui debatre el que havia passat.

Curiosament, va ser una classe molt productiva per a mi i em va servir per resoldre un problema pràctic en la realització d’exercicis de comprensió i comentari d’un text. La pressió temporal em va fer improvisar (sempre he estat un pèl temerari) i em va sortir bé. És a dir, la simple presència d’algú em va servir per millorar una de les meves competències professionals. Què hauria pogut passar amb un feed-back? Segurament hauria vist moltes altres coses.

Aquella mateixa setmana em va visitar una jove que està fent el doctorat a la Sorbonne. Volia veure’m a classe i provar una activitat per a la seva tesi amb els meus alumnes. Ella va observar com jo ho feia (divendres a les últimes hores) i jo la vaig observar provant la seva pràctica. Després vàrem estar una hora comentant la jugada. Suposo que alguna de les meves reflexions li hauran servit; a mi, em va anar molt bé veure com enfocaven una tasca a partir d’un text literari pràcticament sense bastides ni activitats, i això que ella ni tan sols ha exercit.

Aquest curs tinc la magnífica sort de poder compartir una hora a la setmana amb la Teresa i, durant unes setmanes, una altra amb la Raquel. Molts companys prefereixen separar els alumnes en dos espais diferents (un per a cada professor), jo m’hi trobo força bé (de moment encara no m’han criticat…herència de les pràctiques professionals adquirides).

He aprofitat les minivacances per rellegir una obra ineludible de Daniel T. Willingham “Per què als nens no els agrada anar a l’escola?”. Us en deixo tres cites que resumeixen el que us volia dir:

“Una gran quantitat d’estudis mostren que els professors milloren durant els cinc primers anys de professió. Després de cinc anys, però, la corba de progressió és plana i, un professor que té vint anys d’experiència (com a mitjana) no és ni millor ni pitjor que un professor que en té deu. Sembla que la majoria de professors intenten millorar els seus mètodes fins que superen un llindar i els suposa molta més feina.”(pàgina 247)

“Si ho pensem bé, com progressarem si ningú no avalua el que hem fet? Sense l’opinió dels altres, no sabríem què canviar per millorar.” (pàgina 248)

“És molt interessant que una altra persona analitzi la nostra classe amb una altra mirada.”

Ara que comencen a arribar als centres uns professors que han estat formats en un màster en el qual es fan més de nou setmanes de pràctiques, seria bo aprofitar l’embranzida i convidar inspecció a afavorir aquestes activitats d’intercanvi. Amb les aules obertes potser podrem enriquir-nos els uns dels altres i, fins i tot, accelerar aquesta renovació pedagògica per qui tothom frisa en silenci.

PD: En la web de la Xarxa de Competències Bàsiques, trobo un compendi deliciós d’idees sobre avaluació formativa a càrrec de la Dra. Jane Jones, del Kings College London

  1. La gestió i el lideratge escolar han dincorporar el model de lAxA.

Exemples:

  • La direcció del centre ha dactuar com voldria que actuessin els altres. En aquest sentit, es podria suggerir que les persones que lideren els equips de mestres els convidin a entrar a les seves classes, observar com ho fan i demanar-los feedback.
  • El lideratge sha de dirigir a desenvolupar treball col?laboratiu entre els mestres, tant pel que fa a les àrees com en temes transversals, com ho és la mateixa avaluació. Els equips de mestres shaurien de retroalimentar i compartir bones pràctiques. Una idea molt potent és tenir una pregunta per guiar una petita recerca.
Aquest article s'ha publicat dins de LECTURES DIDÀCTIQUES, PARAULES i etiquetat amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Aules obertes als companys

  1. PSY0404 diu:

    Como siempre maravilloso. Muchas gracias Joan Marc por compartir tus experiencias con nosotros.

    ?????

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *