L’escola contra el món

L’escola contra el món. L’optimisme és possible.

Gregorio Luri, (2008) Editorial la Campana, Barcelona, 248 pàgines

[slideshare id=890502&doc=lescola-contra-el-mn-1231150073639824-1&w=425]

L’assaig que ens ofereix Gregorio Luri és el resultat d’una profunda reflexió sobre l’escola actual al nostre país, experimentada en el propi terreny pel protagonista, documentada amb estudis provinents de diferents llocs del món i inqüestionable pel rigor pedagògic i filosòfic amb què s’argumenten totes les asseveracions  que conté.  L’autor defuig el victimisme i la facècia senzilla que farceix molta de la literatura de consum que genera el nostre sistema educatiu per dedicar-se a reconstruir sistemàticament el paper de l’educació en el segle XXI, tot detallant perfectament els camins que ens han de conduir a la revitalització d’aquesta institució central en qualsevol societat.

Una de les tesis centrals de la dissertació és que el paper fonamental de l’escola és fer de mitjancera entre els pares i la societat, de manera que permeti el pas dels nois i noies de la condició de fills a la de ciutadans. Aquesta ciutadania s’ha de bastir a partir d’uns espais de copertinença necessàriament comuns  i estables a tots els individus que formen una societat. Nega, per tant, el relativisme com a teoria pedagògica i actitud moral i postula la necessitat que l’escola sigui el garant i el transmissor d’aquests continguts i valors centrals en qualsevol moment històric. L’autoritat del professor només es pot entendre com la de l’expert respectat per la matèria que li toca impartir i per la seva manera exemplar de comportar-se. Si una societat no valora i confia en el coneixement i els valors compartits, no respectarà ni els professors, ni els progenitors i caurà en l’individualisme i en el consumisme com a úniques línies de conducta.

Només una societat que confia en si mateixa pot anar endavant i, segons l’autor, la nostra societat s’ha desorientat en abandonar valors com l’esforç, el treball, la responsabilitat, la concentració o l’estima per la feina ben feta. L’escola ha de potenciar aquests valors tradicionals aplicant un seguit de línies d’actuació que es justifiquen esplèndidament: situar de nou el mestre i la matèria en el centre de l’escola, recuperar la idea de mestre i de deixeble, fomentar la disciplina i l’autodisciplina en el treball, assegurar el domini de la llengua i de l’aritmètica des dels primers cursos de primària, recuperar la memòria, treballar els automatismes i aprenentatges sistemàtics, fomentar el silenci i la concentració dilatada dels estudiants, reivindicar l’argumentació tot bandejant la mera opinió, rescatar els bons mestres per posar-los a primera línia amb la màxima motivació…

Ningú escapa als arguments demolidors de Luri, l’administració despistada, les facultats de pedagogia obcecades en l’ensenyament actiu, el sector del professorat que ha dimitit de la seva autoritat, els sindicats obstinats a reclamar drets incompatibles amb la situació actual, les famílies que han delegat l’educació al sistema i han malcriat els seus fills i els propis alumnes que s’amaguen darrera d’un victimisme aviciat.

L’assaig acaba amb una defensa d’un optimisme un pèl paradoxal, atenent als condicionants a què el relaciona l’autor; tanmateix, el llibre mereix, per la seva claredat expositiva, per la seva documentació i per la seva frescor, convertir-se en una lectura obligatòria per a qualsevol persona que estigui relacionada amb el món de l’educació, de manera que cal acostar-lo immediatament a pares, professors, legisladors i estudiosos del tema.