Divendres passat, 25 d’octubre, vaig tenir el plaer de poder assistir a la defensa de la tesi doctoral “Aprenentatge a l’edat adulta. Identitats i comunicació, competències i entorn social” per part de l’ara Doctor Àngel Marzo. És curiós adonar-se que en el pis de sobre on vaig ocupar un despatx durant dos anys i on en fa gairebé quinze que participo en estudis i recerques, s’hi fan moltes coses que un desconeix fins que té la sort de ser convocat en un acte d’aquesta mena.
L’Àngel Marzo ha dedicat la seva vida professional i la seva recerca professional a l’educació de persones adultes. Al llarg dels últims 25 o 30 anys ha publicat multitud d’articles, col·laboracions en llibres, ha participat i organitzat jornades, cursos, escoles d’estiu… en definitiva, un hiperactiu dedicat en cos i ànima a la seva feina sense oblidar la família, la feina principal dels educadors. Jo deu fer set o vuit anys que el conec perquè vaig tenir la sort de tenir a classe la seva filla gran.
Suposo que tanta activitat li ha impedit acabar abans la tesi i s’ha decidit per una fórmula atípica en el nostre país, però que crec que funciona més en d’altres contrades: una tesi per compendi de publicacions, és a dir, una relectura de la seva feina d’anys i anys per organirzar-ne aquells moments clau i donar-los una coherència i un sentit en el dia d’avui i de cara al futur.
Tot i que vaig prendre apunts i que la defensa va ser clara, endreçada i amb un ritme envejable, no crec que s’escaigui que en presenti els continguts. Espero que ben aviat tots els interessats la puguin llegir en línia o en una edició en paper. Simplement voldria recollir la unanimitat amb què el tribunal va acceptar les seves tesis sobre com caldria continuar treballant amb els adults. Destacaré només l’enorme respecte que mostrava envers els estudiants i, sobretot, com traslladava aquest respecte a decisions didàctiques dirigides a donar valor al bagatge, als interessos i al programa de vida dels estudiants. El valor d’aquestes afirmacions es multiplicava quan quedava ben palès que emanaven dels casos on havia intervingut pràcticament i sobre els quals havia reflexionat per redactar algun dels seus treballs.
En definitiva, s’observava com el treball educatiu amb les persones pot millorar la seva qualitat de vida entesa en totes les seves dimensions i, a més a més, pot transformar l’entorn d’aquests aprenents. És ben problable que la majoria de professors i professores vocacionals gaudeixin d’aquesta feina justament per aquesta raó.
Totes aquestes reflexions em van tornar a fer veure que vivim en un país on hi ha moltíssima gent vàlida a qui no s’escolta prou, amb massa responsables que haurien d’aturar-se un moment a l’hora de prendre decisions importants referides a l’educació (en qualsevol dels seus nivells) i cercar les persones referents, les que han estat a l’aula i han reflexionat rigorosament sobre el que hi passa i sobre el que passa als centres. Crec que tots aquells responsables, si creuen en el poder transformador de l’educació, haurien de ser capaços de trobar els àngels marzos dels nostre país, gent que oferiria de grat la seva experiència i la seva saviesa per fer-nos anar endavant.
Jo, la veritat, vaig passar dues hores fantàstiques escoltant-lo a ell i al tribunal, i això és una petita joia que cada dia costa més de trobar: gent que parli amb sentit.