Fa un temps, el bon amic i company Joan Busquets em va recomanar En aquesta part del món, els Dietaris d’en Guillem Simó.
La lectura d’aquests dietaris em va resultar força xocant per diverses raons. Per una banda, desprenen un pessimisme del qual procuro fugir. Tal com estan les coses, em sembla el més prudent. D’altra banda, quan aborda temes pedagògics -fet que només passa de tant en tant- m’escup a la cara moltes de les idees que jo he combatut durant temps. Les seves teories contràries a la reforma educativa LOGSE i als vicis del món educatiu que se’n va derivar em feien patir ja que, he de reconèixer-ho, vaig intentar que la cosa funcionés i fins en vaig fer alguna que d’altra prèdica. Tots tenim una història, tot i que no tothom n’aprèn.
Aquest dietari, vist des del 2011, anunciava molts dels mals de la política i de la pràctica educativa de les últimes dècades. Sembla que fins i tot ara la nova consellera hi combregaria… Us deixo algunes de les seves perles i us convido a enfrontar-vos a aquesta lectura:
“Sense esforç no és possible aprendre res de res. La bona literatura és difícil. És una àrdua tasca el domini de la gramàtica.”
“¿Per què deu ser que una condescendència excessiva amb els aprenents va lligat amb uns resultats ben mediocres?”
“És convenient ser malvist per un determinat tipus de gent. quan s’és jove sovint es cau en el parany de voler ser ben considerat per tothom: objectiu que mai no s’aconseguirà en un cent per cent i que causarà estralls en l’organisme de l’il·lús que malda per abastar-lo. La cosa més adient és procurar-se una bona mala fama entre determinades persones i grups ben seleccionats. (…) Jo ja estic en aquella curiosa època de la vida en què l’home se sent més orgullós dels odis i les antipaties que inspira, més que dels afectes.”
“Un dels paranys en què més fàcilment hom pot caure en aquest temps -posem en els darrers trenta anys- és el conreu de la mala llet. Hi ha tants motius, tantes oportunitats de caure-hi! Ara: és un d’aquells sentiments que només perjudica a qui el cultiva.”
“Si la cultura és discerniment i matís, les tècniques que s’imparteixen actualment -i de cada vegada més, segons sembla, ho seran les del futur- no en són suport. Les actituds pedagògiques triomfants aspiren fonamentalment a divertir l’aprenent, no a instruir-lo. Els eixos crucials de les matèries no poden ja convertir-se en centres d’interès i motivar per ells mateixos l’aprenent dotat: allò que diverteix és excèntric a la matèria. Les exigències de les masses d’indotats impedeix la instrucció dels dotats.”
“No hi ha res més avorrit i enrevessat que un llibre de pedagogia. És molt revelador en aquest sentit que tots els pedagogs arribin a la conclusió, cap al final de les seves disquisicions, que l’ensenyament ha de ser plaent i divertit. Que a l’escola s’hi aprengui a llegir i a escriure o no és irrellevant; el que compta és la forma, la intenció i l’alegria.”
La citació d’aquest dietari seria encara més interessant si la persona que n’ha fet la tria l’hagués signada.
Benvolguda Caterina,
Tot el que hi ha en aquest bloc ho publico jo, en Joan Marc, ja que es tracta d’un bloc personal. A la pestanya de benvinguda em vaig intentar presentar en el seu dia.
No he acabat de copsar el sentit últim de les vostres paraules, però espero que no hagi estat una molèstia trobar aquest post. Si ho ha estat, l’eliminaré sense problemes. Procuro ser molt curós en les citacions i no apropiar-me de res de ningú sense donar-ne les referències, però sovint no signo ja que sempre sóc jo.
En tot cas, gràcies pel comentari.
Joan Marc
Moltes gràcies Joan Marc, queda aclarit.
Atentament
Llegint només els paràgrafs seleccionats, em queda el dubte de si la intenció de Simó és provocar (ja sigui per generar un debat esperonador del sentit crític i de la capacitat de “contraargumentar”, ja sigui pel pur plaer de fer-ho) o si es tracta del clàssic “tot se’n va a la merda, el món ja no és el que era”, aquella fase de la vida, i de la Història, en què el caos, la novetat, la revolució… la ciència mateixa provoquen una mena de buit existencial en els referents acadèmics i ens trobem amb una activació de les resistències del sistema d’ordre social, conservador de mena.
Crec que, afortunadament, tenim prou recerca, prou evidència científica i prou experiències a l’abast com per distingir la diversió de la motivació. La motivació és el motor de l’aprenentatge; som persones diverses amb interessos i habilitats diversos. El repte del professor és trobar aquelles estratègies que motivin l’estudiant. Diria, fins i tot, que el gran repte és saber acompanyar-lo perque sigui capaç d’autoregular la motivació o de trobar-la allà on, d’entrada, sembla que no hi pugui ser.
I, optimisme, sempre!