Cada d’any es dóna un premi Nobel a persones que han fet grans aportacions per a la humanitat. Aquest premis van ser instaurats per Alfred Nobel, un Suec que va descobrir la dinamita. L’establiment d’aquests premis van ser fruit d’una trista confusió. Continue reading
Els primers en arribar a la lluna van ser els Nord-americans gràcies a un científic alemany que va treballar per Adolf Hitler a la Segona Guerra mundial. El seu nom era Wernher Von Braun.
Von Braun va tenir des de petit un gran interès en arribar a la lluna i la seva gran obsessió era la construcció d’un coet per poder-hi arribar. Un cop doctorat en física, va fabricar un coet que es va enlairar uns 200 Km. Adolf Hitler de seguida va veure d’una gran utilitat aquells artefactes: carregats d’explosius es podrien llençar cap a les ciutats angleses i fer grans destrosses. Immediatament, Hitler va ordenar a Von Braun la construcció d’uns coets per poder complir el seu desig. El resultat van ser els V-2, dels que en van caure sobre territori anglès uns 2500.
Però l’objectiu de Von Braun no era aquest, si no arribar a la lluna. Això va fer que la Gestapo (la policia secreta de Hitler) el posés a la presó per aquest motiu. El van acabar alliberant al veure que sense ell era impossible seguir fabricant els coets.
Al acabar la guerra es va entregar als nord-americans. Aquests van veure que el científic alemany amb els seus coets els podria fer arribar a la lluna abans que ho fessin els Soviètics, pel que el van reclutar amb aquest objectiu. El resultat final va ser la construcció de d’immens coet Saturn V, que va impulsar a l’Apolo XI cap a la Lluna l’any 1969.
Aquets vídeo mostra l’enlairament del Saturn V, la culminació de la feina de Von Braun
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/wvWHnK2FiCk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Els primers en arribar a la lluna van ser els Nord-americans gràcies a un científic alemany que va treballar per Adolf Hitler a la Segona Guerra mundial. El seu nom era Wernher Von Braun. Continue reading
L’astúcia d’un home va poder resoldre un problema que el seu rei li havia plantejat. El problema no era de fàcil solució, pel que el descobriment que va fer per resoldre l’enigma va passar a la història. Aquest heroi va ser Arquímedes.
Arquímedes va nèixer a un poble de Sicília anomenat Siracusa al segle III abans de crist. Hierón, el rei de Siracusa, va encarregar a un orfebre de la ciutat que li fes una corona d’or, entregant-li la quantitat d’or necessària per fer-la. Quan l’orfebre va presentar la corona al rei, aquest va poder admirar una obra de gran qualitat artística. Però el rei va pensar que l’orfebre l’havia enganyat afegint un altre material i no utilitzar tot l’or que li havia donat i quedant-se part d’aquest or per a ell. Sense saber què fer, Hierón va encomanar a Arquímedes que estudiés la manera de poder determinar la puresa de l’or de la corona sense haver-la de fer malbé. Arquímedes no sabia com resoldre el problema, i un bon dia, mentre s’estava disposant per donar-se un bany, al ficant-se dins la banyera va trobar la solució. Al entrar dintre de la banyera, una part de l’aigua va vessar cap a fora. Llavors va pensar que l’aigua que es vessava havia de ser igual al volum del seu cos que estava submergit. Si mesurava l’aigua que es desplaçava al ficar-hi la corona, coneixeria el volum d’aquesta i a continuació podria agafar el mateix pes que la corona en or i mesurar el seu volum. Si els dos volums no eren iguals seria la prova de que la corona no era d’or pur.
Expliquen que va ser tanta l’excitació pel descobriment que acabava de fer, que Arquímedes va sortir de la banyera i despullat va sortir corrents al carrer fins arribar al palau cridant “Eureka! Eureka!”. Com molts de vosaltres sabeu “eureka” vindria a dir “ho he trobat”. Al final la corona no era d’or pur, i l’orfebre va acabar confessant que hi havia afegit certa quantitat de plata i s’havia embutxacat l’or.
Aquest és el principi d’Arquímedes, que diu que un cos submergit a l’aigua surarà si el pes del volum d’aigua que aparta aquest objecte pesa més que ell. Els grans vaixells suren per aquest principi: no importa el que pesa, si no el volum que té respecte el seu pes.
L’astúcia d’un home va poder resoldre un problema que el seu rei li havia plantejat. El problema no era de fàcil solució, pel que el descobriment que va fer per resoldre l’enigma va passar a la història. Aquest heroi va ser Arquímedes.
El sis d’agost de 1945 els nord-americans van fer caure una bomba atòmica a Hiroshima. Tres dies desprès en van fer caure una altra a Nagasaki. Aquests episodis tràgics de la Segona Guerra Mundial van fer rendir als japonesos devant els nordamericans. La obtenció d’aquestes dues bombes va estar ple d’entrebancs i es va portar en secret per part de les autoritats nord-americanes amb l’anomenat Projecte Manhattan.
Sis anys abans del llençament de la primera bomba, científics alemanys van aconsseguir dividir en dos un nucli d’urani obtenint una gran quantitat d’energia. Hitler va veure un gran potencial en aquest descobriment i va fer posar a treballar als físics per obtenir una bomba atòmica amb urani. Lise Meiter, cientifica jueva exiliada a Suècia que va estar treballant a Alemanya amb aquests científics, va mostrar la seva preocupació explicant-ho a altres científics també exiliarts als Estats Units. Ràpidament, van enviar una carta signada pel propi Einstein al president Rooselvet explicant la preocupació que els Alemanys estaven darrera una terrible arma encara mai concebuda. El president va posar en marxa un pla secret per obtenir abans que ningú aquella potent i misteriosa arma: el Projecte Manhattan. Es va construir una ciutat sencera a Los Alamos per albergar als científics, personal i familiars que treballaven en totes les fases del projecte.
Al cap d’aquest monumental projecte estava Robert Oppenheimer, que va reunir sota les seves ordres un nombrós grup de científics (físics, químics, enginyers). El primer pas era obtenir la suficient quantitat d’urani 235 per obtenir una reacció en cadena. Aquest isòtop d’urani és molt rar, i s’ha de concentrar per obtenir-ne una bona quantitat. Els isòtops es diferencien pel nombre de neutrons del nucli. Van tardar prop de 3 anys per aconsseguir 20 quilograms, el suficient per aquesta reacció. Amb aquest urani van fabricar la primera de les bombes (Little Boy) que va caura a Hiroshima.
D’altra banda, i sense voler, van obtenir un material nou a partir de l’urani 238: el plutoni. L’urani 238 és molt més abundant, però no és gens reactiu, pel que no servia per a la reacció en cadena, però a partir d’aquest s’obté plutoni, molt més reactiu inclòs que l’urani 235. Amb aquest plutoni van fer la segona bomba (Fat Man) que va caure a Nagasaki.
El resultat van ser més de 200.000 morts en les dues explosions, a part dels cremats i els irradiats per les radiacions. Aquesta força de la naturalesa mostrada per l’urani al dividir-se es va poder controlar, podent així construir una de les formes d’obtenir electricitat que més coneixem: les centrals nuclears.
El grup musical OMD va fer una cançó titulada “Enola Gay”. És la del següent vídeo.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/l4q1OUK32Rk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
El sis d’agost de 1945 els nord-americans van fer caure una bomba atòmica a Hiroshima. Tres dies desprès en van fer caure una altra a Nagasaki. Aquests episodis tràgics de la Segona Guerra Mundial van fer rendir als japonesos devant els nordamericans. La obtenció d’aquestes dues bombes va estar ple d’entrebancs i es va portar en secret per part de les autoritats nord-americanes amb l’anomenat Projecte Manhattan. Continue reading
Com molts altres dels grans invents de la humanitat, el del forn microones va ser producte de la casualitat. L’any 1946, un enginyer nord-americà, Percy Spencer, estava treballant en un projecte de radar per la Raytheon Corporation quan va observar un fenomen estrany.
Mentre provava un nou tub de buit anomenat magnetró, es va adonar que una barreta de xocolata que portava a la butxaca s’havia fos. Fascinat per aquest descobriment, va fer una nova prova, i va col·locar una mica de moresc a prop del tub. Quina no seria la seva sorpresa quan ràpidament, el moresc va començar a espetegar tot convertint-se en crispetes. L’endemà al matí, va voler repetir l’experiment amb un ou, que esclatà sobtadament esquitxant de dalt a baix un col·lega que s’ho mirava tot encuriosit. Anècdota còmica a part, Spencer va saber intuir que si les radiacions eren capaces de fondre la xocolata, fer crispetes i coure un ou, igualment podien funcionar amb la resta dels aliments. I es va posar a treballar en el tema.
El forn microones és un aparell que transforma l’energia elèctrica en microones, que són unes ones que tenen alta freqüència. Aquestes ones comences a voltar pel recinte tancat i provoquen la vibració de les molècules d’aigua del menjar que es vol escalfar. Aquesta vibració produeix escalfor.
Com molts altres dels grans invents de la humanitat, el del forn microones va ser producte de la casualitat. L’any 1946, un enginyer nord-americà, Percy Spencer, estava treballant en un projecte de radar per la Raytheon Corporation quan va observar un fenomen estrany.
La fissió nuclear és el que utilitzen les centrals nuclears per fer electricitat. La primera persona que va acunyar aquest terme va ser Lise Meitner, una brillant científica perseguida i oblidada pel simple fet de ser dona i jueva.
Lise Meitner, tercera de 8 germans d’una família jueva, va entrar el 1901 a estudiar física a la universitat de Viena. L’any 1905 es va doctorar, i es va traslladar a Berlín, estudiant amb el químic Otto Hahn, amb el qual treballaria els següents 30 anys. Com que el director de l’Institut no permetia que cap dona treballés als laboratoris, va obligar a Meitner a treballar al soterrani.
En aquells temps, l’urani era l’element més pesant que es coneixia, i Hahn i Meitner es van interessar en obtenir-ne un de més pesant. Per fer-ho van començar a bombardejar els nuclis d’urani amb neutrons.
Però Hitler va arribar poder, i molts científics jueus van ser perseguits, entre els que hi havia Albert Einstein, i van marxar d’Alemanya degut a aquesta persecució. Meitner també va haver de fugir, esperonada també pel poc suport rebut dels seus col·legues, inclòs el mateix Hahn. Meitner va marxar a Suècia, i des d’Estocolm va seguir en contacte amb Hahn tot i la creixent desconfiança que hi havia entre ells.
Meitner i Hahn van planificar un seguit d’experiments al laboratori de Hahn a Berlín el novembre de 1938, i que donarien lloc a les primeres evidències de la fissió nuclear. Hahn no entenia els resultats que obtenia dels experiments i va demanar ajuda a Meitner. A ella se li va ocórrer què passava realment: l’àtom d’urani s’havia trencat en dos per formar-ne dos de més petits (bari i criptó), expulsant gran quantitat de neutrons i energia.
Hahn va publicar el descobriment científic el gener de 1939, sense esmentar la col·laboració amb Meitner. El nebot de Meitner es va adonar de l’enorme potencial energètic d’una reacció en cadena de l’urani (semblant al que passa amb peces de dominó, que al tirar-ne una en cauen moltes). Aquest fet va despertar un gran interès al veure la possibilitat de fabricar una bomba atòmica. Per evitar que els alemanys la fabriquessin primer, els nord-americans van treballar amb el Projecte Manhattan per ser els primers en aconseguir-ho.
L’any 1944, Otto Hahn va rebre el Premi Nobel de química pel descobriment de la fissió nuclear, i Lise Meitner es va quedar sense el reconeixement que, en opinió de molts científics, mereixia. El reconeixement a Lise Meitner va venir al posar a l’element 109 de la taula periòdica el nom de Meitneri en el seu honor.