Category Archives: Curiositats

Tennis for Two: el primer videojoc de la Història

Aquest és el primer videojoc de la història. Va ser creat per un científic que va treballar en el Projecte Manhattan, on es van fabricar les primeres bombes atòmiques. William Higinbotham, que era el nom d’aquest científic, el va crear l’any 1958 aprofitant un oscil·loscopi per crear un videojoc que simulava un partit de tennis. Malgrat sembli molt senzill, es podria triar l’altura de la xarxa i fins i tot la llargària de la pista.

Tennis for Two: el primer videojoc de la Història

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/UZZT4n1fzG8″ width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

Aquest és el primer videojoc de la història. Va ser creat per un científic que va treballar en el Projecte Manhattan, on es van fabricar les primeres bombes atòmiques. William Higinbotham, que era el nom d’aquest científic, el va crear l’any 1958 aprofitant un oscil·loscopi per crear un videojoc que simulava un partit de tennis. Malgrat sembli molt senzill, es podria triar l’altura de la xarxa i fins i tot la llargària de la pista.

 

L’experiment del petit món

Moltes vegades ens sorprenem quan tenim un conegut comú amb la persona menys esperada, o descobrim que el cosí del nostre millor amic viu al nostre mateix edifici, o trobem que aquesta persona també ha estat convidada a la mateixa festa d’aniversari. Solem dir llavors, “el món és un mocador”, “no sabia que ja us coneguéssiu”, o alguna expressió semblant. Són aquestes situacions tan sorprenents?

Existeix una teoria matemàtica que explica que una persona està connectada amb qualsevol altra per una cadena relativament curta de mitjancers, sis en concret. Es basa que el nombre de coneguts creix exponencialment amb cada baula de la cadena, i només fan falta unes quantes baules perquè aquest grup de coneguts englobi la humanitat sencera. Per dir-ho d’alguna manera, és possible que entre tu i el president dels Estats Units hi hagi una cadena de sis o set persones. Aquesta teoria va ser enunciada matemàticament als anys 50 per Ithiel de Soda Pool i Manfred Kochen, i demostrada pel psicòleg Stanley Milgram el 1967.

L’experiment va ser denominat “l’experiment del Petit Món” i va consistir amb el següent: imagina una persona anomenada Michael que ha d’enviar un paquet a un estrany anomenat Jordan del qual només coneix el nom, l’ocupació i on viu aproximadament. Michael no pot enviar el paquet directament, pel que escull un conegut seu anomenat Pau que creu que el pot conèixer i li envia el paquet dient-li que faci el mateix, que l’envií el paquet a Jordan. Pau no coneixerà a Jordan, pel que envia el paquet a un conegut seu dient-li el mateix. Amb sis o set enviaments, el paquet arriba al seu destinatari. Aquest experiment es va repetir amb altres individus i amb la majoria de casos, van fer falta només sis reenviaments de la postal per que el destinatari final rebés la carta.

L’experiment del petit món

petit-mon.jpgMoltes vegades ens sorprenem quan tenim un conegut comú amb la persona menys esperada, o descobrim que el cosí del nostre millor amic viu al nostre mateix edifici, o trobem que aquesta persona també ha estat convidada a la mateixa festa d’aniversari. Solem dir llavors, “el món és un mocador”, “no sabia que ja us coneguéssiu”, o alguna expressió semblant. Són aquestes situacions tan sorprenents? Continue reading

L’habitació 404

Quan una pàgina d’internet no es troba, surt un missatge d’error que diu:”error 404: page not found”. Aquest 404 té un significat que té dues versions: un d’ells parla d’una habitació, i l’altre de números.

Internet, als seus començaments, era poc més que un grapat d’ordinadors connectats entre si, un projecte desenvolupat per un grup de joves científics del CERN (Suïssa), intentant mantenir-se al dia de la feina dels seus ordinadors a tot el món.

Ells van ser els creadors de la “World Wide Web”, coneguda mundialment com a WWW. És a dir, van idear tot un sistema de comunicacions de dades que no sol els va solucionar el problema, sinó que, una vegada obert al públic en general i trenta anys més tard, gaudeix d’una immillorable salut.

Aquests joves van començar a desenvolupar el seu protocol en un ambient tancat: la xarxa interna de la CERN. En una oficina, situada al quart pis, estava ubicada la base de dades central del World Wide Web: qualsevol comanda de fitxers era encaminada a aquesta oficina, on dos o tres persones el localitzaven manualment utilitzant mètodes que avui semblen medievals i els transferirien, mitjançant la xarxa, a la persona que havia realitzat la petició. Aquesta habitació era coneguda com “Room 404” (Lloc 404).

La base de dades va començar a créixer, i també la quantitat de gent amb accés als documents que en ella s’emmagatzemava. I també van començar a aparèixer alguns problemes: hi havia gent poc familiaritzada amb el sistema que efectuava peticions de documents que no existien, o amb noms d’arxiu escrits incorrectament. El personal a càrrec de la “Room 404” enviava, en aquests casos, una nota explicant que el document no podria ser trobat. Ràpidament, aquestes peticions errònies van ser contestades amb un missatge estàndard: “Lloc 404: arxiu no trobat”.

Temps més tard, quan els processos de resposta van ser automatitzats i els treballadors del quart pis van ser reemplaçats per ordinadors, els usuaris de la xarxa van poder accedir directament als documents emmagatzemats en la base de dades. El missatge d’error estàndard per indicar que un document determinat no podia ser trobat va continuar sent el mateix: “404: file not found”.

Aquest número d’error ha sobreviscut fins als nostres dies, i forma part de la llista oficial d’errors del HTTP (Hyper Text Transfer Protocol, o Protocol per a la Transferència d’Hipertext)

Aquesta història té tot el necessari per ser verdadera. Però n’hi ha alguns que asseguren que es tracta d’una altra llegenda urbana. Qui defensen aquesta postura es basen en què, segons està definit en el protocol estàndard HTTP, el número d’aquesta resposta (404) està definit de la següent forma: el primer número indica el tipus de resposta, en aquest cas el 4 significa “error del client”. Els següents dos números indiquen el subtipus d’error, en aquest cas el 04 (“Not found”).

Stradivarius i la Petita Edat de Gel

stradivarius2.jpgCientífics holandesos han arribat a la conclusió que el so únic dels violins Stradivarius pot deures a la densitat de la fusta dels arbres amb què van ser fets, arbres que van créixer durant la Petita Edat de Gel.

La Petita Edat de Gel (del segle 14 al 19) provocada per una reduïda activitat solar, va ser la causa que els arbres de l’època creixessin més lentament i amb menys diferència entre estacions. Stradivarius va ser un italià del segle 18 que va fabricar els violins més famosos del món amb aquesta arbres. El seu so es veu que és excepcional, i cap instrument fabricat des d’aleshores ha aconseguit igualar la seva qualitat, provocada possiblement per la major densitat de la fusta deguda al lent creixement del arbres durant aquesta etapa.

El doctor Berend Stoel, que va dur a terme les proves, diu que la diferència en la densitat de la fusta pot impactar notablement en la qualitat musical d’un violí. Stoel i els seus col·legues van trobar que la fusta dels Stradivarius mostrava evidència d’arbres el creixement dels quals era més semblant en hivern i estiu. Les condicions que van causar aquest tipus de creixement en els arbres no s’han tornat a repetir des de llavors.

Estan tan altament cotitzats els gairebé 600 instruments -entre violins, violes, violoncels i guitarres- que es venen per milions de dòlars les rares vegades que se subhasten.

Font: BBC: El secreto de los Stradivarius