Category Archives: Curiositats

L’orígen dels texans: Levi Strauss

levis.jpgEl pantalons texans és segurament la peça de vestit que més es ven al món. El seu inventor va ser Levi Strauss, i els seus orígens es remunten a principis del segle XIX en plena febre de l’or.

 Leví Strauss es va establir a San Francisco aprofitant la febre de l’or per a vendre provisions als miners, entre elles, unes lones per a fer tendes de campanya. Veient el lamentable estat de la roba que els miners duien per a picar en la mina, se li va ocórrer la idea d’aprofitar la lona per a fabricar uns pantalons de treball molt resistents El Sr. Strauss va començar a confeccionar la seva peça de treball amb una tela, anomenada Blau de Nimes. Aquest teixit és conegut com a denim. Un dels clients de Strauss,  Jacob Davis,  que comprava els pantalons de treball per als seus obrers, es va trobar amb que aquests es queixaven que les butxaques dels mateixos es trencaven de seguida, pel que va idear unes rebladures de coure que es van fer tan populars que el propi Strauss es va associar amb ell.

Ja a la fi del XIX, la companyia dels dos cavalls havia dissenyat un gran catàleg de productes, que incloïa les seves tradicionals peces en denim, roba infantil, roba de senyores, etc. Però la joia de la marca era la roba de treball. Fins a bé entrats els anys trenta, els principals clients de Levi´s seguien sent miners i obrers manuals. Amb la febre del western, la companyia va ampliar el seu mercat orientant la seva tradicional roba de treball cap a aquest nou grup de possibles compradors, els cowboys, qui van acollir els famosos pantalons, eren ideals per a muntar a cavall, s’ajustaven i no es deformaven després de rentar-los.

El nom genèric d’aquesta peça era fins a 1960 el de “waist overalls”, i és llavors quan canvia oficialment a “jeans”, que era com ja els coneixia la gent des de la dècada anterior. Aquesta paraula, com va succeir amb “denim”, era una deformació fonètica en l’ús de “Gênes” (Gènova), el port europeu on els mariners duien uns pantalons de feina fets de cotó blau. “

La xocolata i el microones

microones.jpgCom molts altres dels grans invents de la humanitat, el del forn microones va ser producte de la casualitat. L’any 1946, un enginyer nord-americà, Percy Spencer, estava treballant en un projecte de radar per la Raytheon Corporation quan va observar un fenomen estrany.

Mentre provava un nou tub de buit anomenat magnetró, es va adonar que una barreta de xocolata que portava a la butxaca s’havia fos. Fascinat per aquest descobriment, va fer una nova prova, i va col·locar una mica de moresc a prop del tub. Quina no seria la seva sorpresa quan ràpidament, el moresc va començar a espetegar tot convertint-se en crispetes. L’endemà al matí, va voler repetir l’experiment amb un ou, que esclatà sobtadament esquitxant de dalt a baix un col·lega que s’ho mirava tot encuriosit. Anècdota còmica a part, Spencer va saber intuir que si les radiacions eren capaces de fondre la xocolata, fer crispetes i coure un ou, igualment podien funcionar amb la resta dels aliments. I es va posar a treballar en el tema.

El forn microones és un aparell que transforma l’energia elèctrica en microones, que són unes ones que tenen alta freqüència. Aquestes ones comences a voltar pel recinte tancat i provoquen la vibració de les molècules d’aigua del menjar que es vol escalfar. Aquesta vibració produeix escalfor.

Portaavions de gel

pykrete.jpgDurant la Segona Guerra Mundial es va dur a terme un projecte per fer un portaavions de gel. Bé, no anava a ser exactament de gel, sinó de pykrete.

Durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial els submarins alemanys obstaculitzaven el tràfic de mercaderies i armament entre els EUA i Gran Bretanya. En aquells moments es necessitava acer per construir portaavions. Al veure que potser no en tendrien prou , es van plantejar usar altres materials per fabricar-los. Llavors va venir la idea de fer-los de gel.

La idea va ser de Geoffrey Pyke.  Aquest gel tenia un 14% de serradures i s’obtenia un material molt dur. En honor a Pyke se li va posar per nom pykrete. El projecte era un portaavions de 2 milions de tones (26 vegades més gran que el Queen Elizabeth, el vaixell més gran mai construit), capaç de portar 200 avions caça o 100 bombarders. Per mantenir-lo fred, el sistema tenia una sèrie de canonades refrigerants així com un teixit impermeable per evitar que perdés aigua.

Es va presentar el projecte a una conferència al Quebec. Allà estaven entre d’altres Winston Churchill i Franklin Delano Roosevelt. Els assistents es van mantenir totalment escèptics davant tal projecte. Un  general nord-americà es va prestar voluntari per fer una prova a dos blocs de gel, un de normal i un de Pykrete. Brandant una destral, va aconseguir partir en dos el bloc convencional sense problemes. Però quan va deixar caure la destral sobre el bloc de pykrete va rebotar violentament. El bloc gairebé ni havia patit una esgarrinxada.

Finalment, no va fer falta disposar d’aquests vaixells de gel. El prykete té un a resistència a trencament d’uns 21 megapascals. Per fer-vos una idea de l’ordre de magnitud d’això, el formigó al qual estem habituats té una resistència de entre 15 i 50 megapascals.